Mita Casacuberta explica que no solament s’ha de veure a Domènech i Montaner com un arquitecte de prestigi, sinó que també se l’ha de conèixer com a un nacionalista català, impulsor de la Barcelona contemporània i artífex de la ciutat modernista que avui dia encara tothom admira.
La trajectòria de Domènech, -president de la Unió Catalanista, promotor de les Bases de Manresa, fundador de la Lliga Regionalista i del Centre Nacionalista Republicà- ens permet presentar-lo com un dels teòrics del nacionalisme que més ha contribuït a forjar la Catalunya moderna.
A banda d’arquitecte de formació, va ser editor, dibuixant, escriptor, historiador, estudiós de l’art, periodista, promotor cultural, mantenidor dels jocs florals, dissenyador… i posà totes aquestes disciplines al servei del seu país, Catalunya.
El coneixem com el pare de l’arquitectura modernista catalana però també cal dir que és l’arquitecte de la seva pàtria. I de fet, no entendríem la dimensió de la seva obra si no veiéssim que la finalitat de tot plegat és la vertebració d’un país modern. Domènech assimilà de manera més global els nous aires de renovació moderna que corrien llavors per Europa i els va saber transmetre i també aplicar a Catalunya.
El pensament catalanista de Lluís Domènech i Montaner plantejava el progrés del país en funció de la seva història i creia que per establir les bases d’un futur pròsper calia estudiar i analitzar el passat medieval i prendre’l com a model.
Quan Domènech va fer el monument d’Anselm Clavé va voler que hi aparegués la frase “De les lluites passades, del defalliment en què la postraren, s’alça Catalunya recuperada pel treball”. Domènech tenia clar que aquest renaixement cultural de Catalunya, només es podia continuar fent més treball pel país.
Des de l’any 1869 ja el trobem com a membre de la Jove Catalunya, una associació que volia sobrepassar el catalanisme cultural i polititzar el sentit de la Renaixença. L’associació treballava pels principis de la Renaixença, amb el desenvolupament literari del país, de la llengua i la seva cultura. Més endavant, tot el grup d’intel·lectuals integrats en l’associació van ingressar al Centre Català, que aglutinava tota la causa catalanista. Amb l’arribada del projecte de l’Exposició Universal de Barcelona van sorgir les divergències dins el Centre Català. Una part dels membres del Centre Català volien donar suport a les obres de l’Exposició i d’altres en discrepaven. Aixó va provocar que una part del Centre Català s’escindís. Lluís Domènech era un dels catalanistes escindits, juntament amb d’altres, com Permanyer, Guimerà, Eusebi Güell i els membres del Centre Escolar Catalanista, una branca estudiantil del catalanisme que aplegava noms com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa i Josep Puig i Cadafalch. Amb l’escissió, aquests catalanistes decideixen fundar una nova agrupació, la Lliga de Catalunya i s’enquadren al costat del setmanari La Renaixensa, molt en línia amb els principis de la nova formació. Domènech en fou nomenat vicepresident, i un any després, ja va ocupar la presidència.
El 1891 es creava la Unió Catalanista, una associació de «las corporacions o associacions catalanistes del Principat. La junta permanent de la Unió Catalanista va estar integrada per Lluís Domènech, que fou escollit president de l’entitat; Enric Prat de la Riba, secretari; Pau Font de Rubinat (tresorer), i Joaquim Vayreda i Pau Colomer, vocals. Es convocà la primera assemblea catalanista a la ciutat de Manresa, on es va aprovar el programa polític de l’entitat. Lluís Domènech i Montaner, president de la Unió Catalanista, presidí la trobada, cosa que, a partir d’aquell moment, convertí l’arquitecte en la figura política més rellevant de Catalunya. El catalanisme, amb Domènech i Montaner, començava a articular-se.
El 1898, Lluís Domènech va ser escollit president de l’Ateneu Barcelonès, una de les entitats més representatives de la societat barcelonina.
El 1899, s’inicia una nova organització, el Centre Nacional Català amb el programa polític de les Bases de Manresa del 1892, i definia el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans.
El 1901 es fundava la Lliga Regionalista. La Lliga es veia com un partit polític modern i catalanista. Lluís Domènech va ser un dels primers diputats catalanistes a les Corts Espanyoles de 1901 a 1903 i tornà a ser escollit per la Lliga fins a l’any 1905
En aquell moment entrà també en una etapa de dilatada activitat arquitectònica. És el moment en
què fa les grans mansions per a la burgesia barcelonina o edificis de gran singularitat, com el Palau de la Música o l’Hospital de Sant Pau. La retirada política de Domènech però, la trobem l’any 1904 i la va provocar l’actitud d’alguns membres de la Lliga arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona. La Lliga havia decidit que els seus membres no assistissin a la recepció que l’Ajuntament feia al rei però, prescindint dels consells, alguns regidors catalanistes encapçalats per Francesc Cambó s’hi van presentar. Un grup important es va escindir i constituïren un nou grup, el Centre Nacional Republicà i engegaren el portaveu El Poble Català, amb una capçalera dissenyada per Domènech i Montaner. Tant el CNR com El Poble Català es declararen directament catalanistes d’esquerres
Domènech seguia creient i defensant una Catalunya autònoma, descentralitzada i a voltes, potser, independent. El moviment catalanista va anar diversificant-se a inicis dels anys 20 amb altres formacions com Acció Catalana, la Unió Socialista, Estat Català i d’altres, totes elles amb origen a la Unió Catalanista o la Lliga Regionalista. El moviment nacional català començava a ser potent però tot quedà paralitzat el de 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera. Lluís Domènech, molt delicat de salut, no va poder pair l’actitud de complicitat i simpatia que mostrà la Lliga Regionalista de Francesc Cambó vers el directori militar. Morí poc després, el desembre de 1923 i, malgrat que la seva acció política hagi estat fins avui molt oblidada, Lluís Domènech i Montaner és sens dubte la figura que millor ens permet sintetitzar el moviment nacionalista de la Catalunya d’entre segles.
Mita Casacuberta es historiadora, filòloga i professora de la UdG.
