Quan se li va preguntar quin llibre representa millor el segle XX, la seva resposta va ser “El jardí dels Finzi-Contini” de Giorgio Bassani. Aquesta obra no només narra la història d’una família jueva a la Itàlia de la Segona Guerra Mundial, sinó que, a través del seu paisatge evocador i dels esdeveniments tràgics que s’hi desenvolupen, ofereix una metàfora del segle XX.
El jardí dels Finzi-Contini és un espai que es presenta com un paradís d’infantesa. És aquí on els nens de la família juguen, somien i descobreixen el món. La vegetació del jardí és exuberant, rica i plena de vida. El jardí també és testimoni de records meravellosos, de jocs i diversions. Els joves Finzi-Contini gaudeixen de partits de tennis, passejades i converses rielleres.
Tot es veu abruptament interromput per l’arribada de la guerra. Igual que el jardí dels Finzi-Contini és eventualment destruït per les forces externes, el segle XX va ser sacsejat per conflictes devastadors. La Segona Guerra Mundial va deixar una marca inesborrable en la història de la humanitat, destruint vides, cultures i esperances. Les forces que trenquen la pau del jardí són les mateixes que van devastar el món durant aquests anys.
Després de la guerra, el jardí es converteix en un lloc de records. Els moments feliços del passat són recordats amb una nostàlgia dolorosa, una tristesa que impregna l’ànima. Això reflecteix el sentiment generalitzat després de la guerra.
Al final, la guerra (el conferenciant ho anomena “la tempesta”) ho esborra tot: la bellesa del jardí, les esperances de la joventut, la promesa d’un futur millor. Aquesta destrucció total és una metàfora del segle XX, Però, en el jardí dels Finzi-Contini, la memòria de la bellesa i de la vida que un cop va existir perdura, oferint una lliçó poderosa sobre la fragilitat i la resiliència de la humanitat.
Amb la lectura d’un poema d’Antoni Maria Alcover ens revela una profunda veritat sobre la naturalesa humana: el sentit de la vida es troba en mantenir els records i fer que els morts segueixin vivint a través de les paraules. La seva poesia es converteix en un jardí on el passat feliç i els éssers estimats encara floreixen. Alcover, com tants altres escriptors del segle XX, parla de jardins perduts, i en aquestes paraules trobem la clau per entendre la nostra pròpia existència i la forma en què tractem els nostres records.
Trobem la rosa blanca que simbolitza el passat feliç. Aquesta rosa no és només una flor, sinó un símbol de la nostra joventut, de les experiències que ens han format i dels records que guardem amb tendresa. Collir aquesta rosa blanca és reconèixer i valorar els moments de felicitat que hem viscut. Però també implica una responsabilitat: com hem aprofitat la vida que ens ha estat regalada? Hem sabut apreciar i preservar aquests moments preciosos?
La nostra memòria ens transporta al món d’abans, un món on encara hi eren vius tots aquells que estimàvem. En els nostres records, barregem les alegries i els dolors, els somriures i les llàgrimes, en una amalgama que forma la nostra identitat. Aquesta memòria és el pont que ens connecta amb el nostre passat i que ens permet mantenir viva l’essència de qui som. En recordar, revivim els moments feliços i mantenim viva la flama dels qui ja no hi són.
Quan reflexionem sobre la pregunta “Com has aprofitat la vida que et vam regalar?”, ens adonem que cada moment és un regal preciós que no sempre hem sabut apreciar en la seva totalitat. Hem collit la rosa blanca en el seu esplendor o hem deixat que el temps l’esvaeixi? La vida és un teixit complex de moments feliços i tràgics, però és la nostra capacitat per recordar i per valorar aquests moments la que ens defineix.
L’esquema del jardí destruït per una tempesta és aplicable a moltes situacions de la vida. Els moments de calma i bellesa sovint són interromputs per esdeveniments inesperats que ho canvien tot. Igual que una tempesta pot devastar un jardí, les circumstàncies adverses poden sacsejar la nostra vida, esborrant allò que havíem construït.
Molts escriptors del segle XX han utilitzat la metàfora del jardí perdut per expressar la seva visió del món i de la vida. Aquesta imatge evoca la pèrdua de la innocència, el dolor de la destrucció i la nostàlgia per un temps feliç. A través de les seves paraules, aquests autors ens recorden que, encara que els jardins de la nostra infantesa puguin ser destruïts, la seva essència perdura en la nostra memòria.
La vida és un jardí extens, ple de bellesa. Les roses blanques simbolitzen els moments preciosos que ens han format i que, fins i tot enmig de les tempestes, continuen florint en els nostres records. Hem de trobar la manera de mantenir vius els qui han marxat, de valorar la vida que ens ha estat regalada i d’aprendre a collir les nostres pròpies roses blanques. Només així podrem dir que hem aprofitat el jardí de la nostra existència, malgrat les tempestes que l’hagin pogut devastar.
Vicenç Villatoro Lamolla es periodista i escriptor.
.
