La visió de la ciutat contemporània

aulesgirona@gmail.com   18 d'octubre de 2016   Comentaris tancats a La visió de la ciutat contemporània

En Joaquim Nadal va impartir la primera conferencia del curs 2016-17 amb el tema “La visió de la ciutat contemporània”, focalitzat en la ciutat de Girona, des de la doble vessant del seu desenvolupament urbanístic i cultural en l’època moderna.

Va mencionar els tres grans eixos sobre els quals s’articula el desenvolupament del segle XIX, la Guerra de la Independència, amb el fort impacte social, moral i material sobre la ciutat i els gironins, la desamortització del 1835, amb la oportunitat de reconvertir monestirs i convents en espais públics i edificis d’us secular i industrial i d’obrir noves vies de comunicació, i el tímid inici de la industrialització amb la implantació de empreses com La Gerundense (paper), Planas i Flaquer (metal·lúrgica), Joan Planas (tèxtil) i Pau Bosch (tèxtil).

Els inicis del segle XX van aportar a Girona, com a moltes altres ciutats  europees, l’enderrocament de les muralles de ponent, amb la conseqüent apertura de la Gran Via de Jaume I i la urbanització progressiva dels espais abans ocupats pels baluards. Aquesta eliminació de barreres físiques va anar acompanyada de moviments culturals que propugnaven l’eliminació de les cotilles culturals i les muralles “mentals”, que es van articular al voltant dels integrants de la revista “L’Enderroch” (Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Carles Rahola, Xavier Montsalvatge…), de la implantació dels Jocs Florals i de la progressiva importància que assumeix l’educació en l’ideari polític i municipal.

Aquestes tendències innovadores obren un important punt de debat entre els seus partidaris i els defensors del patrimoni i de les essències de Girona. En Quim Nadal es va referir al simbolisme de la publicació, a inicis dels anys vint, del llibre “Terra de gestes i beutat”, de Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla i a la proposta de les “Viles espirituals” que propugna Gaziel (Agustí Calvet Pascual) , i també a la polèmica sobre la urbanització del la riba del riu Onyar que mantingueren l’arquitecte municipal Ricard Giralt i Joaquim Pla. En els anys trenta es consolida la revalorització del patrimoni arquitectònic  amb intervenció de arquitectes com Rafael Masó i el seu ajudant Francesc Riuró i del arqueòleg Josep Serra Ràfols, que porten a la creació del Passeig arqueològic.

Aquesta concepció de Girona com una superposició de capes culturals pren força amb les aportacions de intel·lectuals com Pierre Vilar, que enalteix la Catedral de Girona com una obra cabdal del gòtic europeu i estableix paral·lelismes entre l’art modern i l’antic (els colors d’en Miró són al Tapís de la Creació), i també de Narcís Jordi Aragó, que en el seu llibret “Teoria i pràctica de Girona” fa esment de les tombes, setges i matances sofertes per Girona com un exemple de amor per la vida. La Girona “moridora”, tres vegades Immortal, reneix cada dia per la voluntat dels seus habitants.

En Quim Nadal conclou dient que de vegades se l’hi ha criticat que comparés massa Girona amb Florència, però creu que Girona té el seu propi lloc entre les ciutats europees i vol ser ella mateixa. El segle XXI ens porta molts reptes i centenaris, i hem de estar vigilants que Girona no es converteixi en un parc temàtic i que els visitants tinguin la oportunitat de apreciar la nostra ciutat i la nostra cultura. Finalitza la seva exposició fent una crida a la cohesió social com a principal instrument per evitar la excessiva polarització, la fractura social i l’auge dels populismes, tant de dreta com d’esquerra. La pau civil i social és un element essencial e indispensable per la nostra ciutat i la nostra societat.

En Joaquim Nadal és o ha estat Doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor de la Universitat de Liverpool (1970-1972) i professor d’Història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona (1972-1983). Director del Col·legi Universitari de Girona entre 1978 i 1979 i catedràtic d’Història Contemporània de la UAB des de 1987, i de la Universitat de Girona des de 1992. Des del 25 d’octubre de 2013 és Director de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni (ICRPC).

Ha estat diputat al Parlament de Catalunya des de la II fins a la IX legislatura (1984-2012), conseller de Política Territorial i Obres Públiques de 2003 a 2010, conseller de la Presidència el 2006 i portaveu del Govern de 2003 a 2006, alcalde de Girona de 1979 a 2002 i president de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) de 1981 a 1995. President del Grup Parlamentari Socialista (1995-1999), portaveu del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi (1999-2003) i president del Grup Parlamentari Socialista i cap de l’oposició (2010-2012). Afiliat al Partit dels Socialistes de Catalunya des del 14 de novembre de 1980 al 26 de setembre de 2015.

Girona, 18 d’octubre de 2016

p1110876

…..