Sílvia Planas va iniciar la seva exposició desmuntant molts dels tòpics que apliquem al poble jueu a Catalunya. No eren molts, ni molt rics, ni molt cultes, ni tots es dedicaven a la usura. Tampoc varen emigrar a Catalunya, perquè quan es produeixen les primeres arribades de jueus al nostre territori, al segle II, desprès de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70 dC, aquest concepte encara no existia, i per tant a l’edat mitjana els jueus formen també part del naixement de la nostra nació.
La població jueva no va sobrepassar mai el 2% del total de població i, al moment de màxima població a Catalunya, el 1348, poc abans que la Pesta Negra delmés quasi el 50 % dels seus habitants, es calcula que de les 100.000 persones que l’habitaven, sols unes 12.000 eren jueves. A Girona en concret, de 10.000 persones unes 800 eren jueves.
Els jueus eren “propietat” del Rei, i protegits per ell en tant que li proporcionaven importants beneficis. Es coneguda la cita del Rei Pere III, que diu que “Els jueus no tenen drets, si de cas tenen privilegis”, que ve a equivaldre a dir que tenien “excepcions”.
Tampoc eren rics ni especialment cultes, però la seva activitat comercial i financera i la seva proximitat al poder en oficis com els de recaptadors, tresorers, diplomàtics, metges, etc, els proporcionaven algunes avantatges que sabien explotar en el seu profit. Aquí, la professora Planas, va glosar una reflexió d’un savi jueu gironí que deia que “El Rei és com el foc: si t’hi acostes massa et cremes, però qui se’n allunya, no se’n aprofita”.
El caràcter gregari dels jueus i les obligacions imposades per la seva religió i el control i la protecció reial, fan que, bé que escampats per tot el territori català, apareixen concentrats en comunitats tancades, conegudes com els “Calls” – “Cuirassa” a Lleida i “Carrers” a Mallorca – on la sinagoga és el punt de trobada de tota la comunitat, no sols com a lloc de pregària i on es guarden els rotllos dels llibres sagrats del judaisme – el Talmud i la Torà – sinó també per la presència del Micvè – el bany de purificació ritual – per possibilitar la puresa necessària per alliberar-los de les impureses de la vida.
Tot i això, la sinagoga no implica necessàriament l’existència d’un temple físic, perquè és suficient que deu homes jueus adults s’apleguin per llegir els textos sagrats per complir els requisits imposats per la llei hebraica, i en l’actualitat això es pot fer utilitzant material electrònic, com les “tablets” o els ordinadors portàtils.
El tercer element que conforma la comunitat jueva és el fossar o cementiri jueu, fet que fa aparèixer toponímics específics, com el de Montjuic o Monte Judaicus, que podem trobar a Girona i a Barcelona.
La conferenciant va destacar també el rol de financers i usurers que molts jueus van jugar a l’Edat Mitjana, una època en que els préstecs estaven prohibits per la religió cristiana però que era legal per al col·lectiu jueu, fet que els va comportar molt sovint malevolència i conflictes amb la resta de la població, perquè els interessos aplicats podien arribar fàcilment al 20 i al 30 per cent anual. Això es va acabar als segles XIV i XV on el desenvolupament del comerç i de l’economia va propiciar la eliminació d’aquesta prohibició als cristians i l’aparició de les potents banques familiars a països com Itàlia, Holanda i Alemanya.
Aquesta coexistència de pobles i de cultures, que alguns qualifiquen de convivència però altres, més realistes, qualifiquen de “conveniència” va acabar de forma més o menys sobtada amb les lleis restrictives promulgades a partir del 1448, i culminen amb el decret d’expulsió dels seus regnes, signat per Ferran el Catòlic l’any 1492, per a tots aquells jueus que no van acceptar la conversió al cristianisme. Però aquesta segona diàspora, i la creació del mite de Sefarad com a la pàtria perduda, denominació que els jueus originalment aplicaven exclusivament a la zona de Al Andalús, és ja un altre cantar.
Silvia Planas és Llicenciada en Història Medieval, i directora del Institut Mahmònides i del Museu d’Història dels Jueus de Girona.
