El nostre bisbe Francesc va pronunciar la seva conferència a partir d’un fil conductor: “No existeixen les malalties, existeixen els malalts”. Cada malalt és únic, amb una història pròpia, un entorn familiar…
El bisbe de Girona també es va referir a l’origen del terme “enfermetat”, del llatí “infirmitat”, que vol dir “no fermesa”, és a dir, quan el nostre organisme pateix una flaquesa perquè s’ensorren les seguretats en que vivíem. Per aquesta raó, va dir el prelat, “cal referir-se a persones malaltes, doncs una mateixa malaltia és diferent en cada persona que la pateix. Més enllà dels protocols a aplicar, la malaltia cal afrontar-la segons cada persona”.
El Bisbe va desgranar tot el procés de la seva malaltia, un càncer d’esòfag, des del moment en que se li va diagnosticar, els tractaments previs a l’intervenció, el postoperatori, la recuperació, etc. No va amagar els interrogants que tota persona malalta es formula davant d’una situació nova: Per què a mi?, Me’n sortiré? Tornaré a la normalitat? Què em passarà si em moro? El malat disposa de temps i solitud i es formula totes aquestes qüestions, dins d’una situació de tensió i d’alerta. Són també rellevants les preguntes que segueixen en la ment del malalt després d’una intervenció, com ara el què és veritablement essencial i què és secundari. S’aguditza la capacitat d’observació i compta tot: les mirades, els silencis, l’entorn. Qui sofreix, pensa. Els qui el rodeja’n malden per crear un ambient superficial i lleuger, però el malalt interioritza i pensa. Viu en silenci, recollit en ell mateix. Reviu, com en una pel·lícula, la seva vida, el que el porta a fer-ne una síntesi. S’adona d’allò que mai es pot perdre: l’amor, l’amistat, la família.
Monsenyor Francesc creu que a la nostra sanitat actual li cal apropar-se més al malat. Necessitem els medicaments, però també necessitem comunicació humana.
La manca de salut és la pobresa més important, perquè afecta el més radical de la persona. És la pobresa absoluta perquè depèn de molts factors. Ell va viure moments difícils. És un moment de purificació de la fe i de l’esperança. Després et queda una nova sensibilitat, i descobreixes més fàcilment el sofriment de l’altre.
Des de l’àmbit de la fe, la malaltia pot aportar experiències que ajudin a la renovació i la salvació. L’experiència cristiana de la malaltia es vincula a la Passió, als passatges de l’hort de Getsemaní i al Calvari. Tot i reconèixer que “en els moments aguts es fa difícil pregar”.
La darrer
a part de la seva conferència, el bisbe de Girona, la va dedicar als col·lectius que fan servei a l’entorn dels malalts: des dels professionals mèdics i sanitaris, fins a l’atenció pastoral en els centres hospitalaris, als equips humans que acompanyen els malalts i va concloure amb una recomanació final: “Cal que ens eduquem per a situacions de no fermesa. Tots possiblement hem estat malalts, possiblement ho som i segur que serem malalts”.
Mons. Francesc Pardo Artigas és bisbe de Girona, membre del Consell d’Economia de la Conferencia Episcopal Espanyola i membre de la Comissió Episcopal de Pastoral.
