Robert Lluís va iniciar la seva ponència explicant que era un apassionat estudiós dels terratrèmols i els volcans, dels quals va dir que eren les manifestacions més grans de la natura.
A l’antiguitat, quan no se sabia ni s’entenia el que passava, els humans recorrien als Déus i d’allà sortien els mites que durant molt de temps han intentat explicar aquests fenòmens.
La superfície terrestre està construïda per una sèrie de peces que es diuen plaques tectòniques o litosfèriques, que s’ encaixen les unes amb les altres. Aquestes plaques són grans blocs de roca. Les plaques que es troben al fons del mar es diuen plaques oceàniques, i les que estan sobre la superfície plaques continentals. Les plaques es mouen i amb el temps canvien l’aspecte de l’escorça.
Quan les plaques es mouen, xoquen entre elles i formen unes ones sísmiques que en .diem terratrèmols. Va donar una somera explicació de les plaques més grans existents així com del seu desplaçament anual.
Tales de Mileto va ser el primer que va voler donar una explicació “científica” a la formació dels terratrèmols, atribuint-lo als canvis de temperatures, però va ser Alexander Von Humboldt, al voltant de l’any 1800, el primer a establir una relació entre les falles geològiques i els terratrèmols.
Per mesurar un terratrèmol es tenen en compte la seva magnitud i la seva intensitat que són dos conceptes diferents que no han de ser confosos, malgrat que els mitjans de comunicació acostumin a utilitzar-los com a sinònims. La magnitud d’un terratrèmol es refereix a un valor numèric que quantifica l’estimació de l’energia alliberada. La intensitat descriu els efectes del terratrèmol en funció del punt d’observació.
La magnitud pot ser quantificada, concepte que va introduir Charles Richter. Es una fórmula matemàtica de caràcter logarítmic. Quan l’amplitud del moviment o l’energia alliberada pel sisme varien d’un factor 10, la magnitud canvia d’una unitat. Així, un sisme de magnitud 7 serà deu vegades més fort que un esdeveniment de magnitud 6, i cent vegades més fort que un de magnitud 5.
Per mesurar la intensitat ens va parlar de l’escala de Mercalli que ho fa a partir dels danys causats en diferents estructures. Es una escala subjectiva ja que avalua la percepció humana del sisme; s’expressa en nombres romans per a diferenciar-la de l’escala de Richter. Actualment ha caigut en desús per ser massa subjectiva.
Seguidament ens va explicar el mecanisme dels volcans. Un volcà és una estructura geològica que escup magma de l’interior del nucli d’un planeta.
En sortir a l’exterior es converteix en lava o roca fosa a causa de la pèrdua de gasos. En acumular-se el material que sorgeix de l’interior, es forma una estructura cònica a la superfície que pot arribar a centenars de metres d’alçària.
El conducte pel que s
urt el magma a la superfície s’anomena xemeneia. La xemeneia culmina al cim de l’estructura volcànica, on es forma una depressió o cràter.
Els volcans es poden classificar de diferent manera segons la forma i el tamany del conducte per on surt la lava i els materials de l’interior de la Terra, i es distribueixen en diferents llocs del planeta.
Els volcans són l’únic lloc per on entrem en contacte amb els materials de l’interior de l’escorça o el mantell, per això té molt d’interès per la ciència.
Va fer un repàs dels volcans existents distingint-los en volcans actius, adormits i extingits. Ens va parlar dels volcans de Catalunya, principalment dels d’Olot, que va dir que eren volcans adormits.
També va explicar que actualment hi ha estudis molt avançats sobre els volcans de tipus estrombolià que permetrà predir la seva erupció amb dos anys d’anticipació.
Robert Lluís i Juviñà és enginyer de Camins, Canals i Ports.
