Gustavo A. Torres va explicar que Josafat és una novel·la escrita per Prudenci Bertrana en plena època del modernisme català, en un moment ja de maduresa del mateix. Josafat és un nom hebreu.
L’obra fou impresa a Palafrugell i va ser presentada al premi de novel·la de la Festa de la Bellesa de Palafrugell de l’any 1905, on no va ser premiada per motius morals, atesa la cruesa i el caràcter que podia ser considerat “sacríleg” de l’obra. Criteri d’ aquell moment del jurat.
Josafat, prové d’una família pagesa, i això fa que al llibre es presenti la dualitat o fet diferencial ben palès entre el món rural – món urbà. De la ruralia s’endinsa en el món de la ciutat per a dedicar-se a la seva vocació religiosa, basada majoritàriament en la ira i la violència, amb un fanatisme absolut. És per això i per evitar els problemes que podia ocasionar la seva manera de fer i actuar, que és enviat a fer de campaner. No va ser nomes la de campaner la seva tasca exclusiva ja que, també tenia la missió de netejar, ajudar a les tasques de l’església i la de pujar les peses del rellotge a fi de que aquest no s’ aturés.
Al principi en Josafat feia companyia a un vell parroquià, però a la mort d’aquest exerceix les tasques tot sol amb el vistiplau de l’Església.
A través d’un vell conegut del poble, es presenta la clau de la trama: es retroba amb la Pepona i coneix la Fineta, totes dues prostitutes locals.
Malgrat l’ interès eròtic que li desperta la Pepona amb qui, de fet, ja hi havia somiat anteriorment i amb qui s’hi vol verdaderament casar per accedir al sexe, és amb la Fineta, que està fascinada per l’aparença salvatge del campaner, amb qui consuma l’ aventura sexual central al llibre. Posteriorment ve l’avorriment i la por. La por es veu augmentada amb la confessió a un jesuïta, i això en “determina la seva violència”.
La Fineta no vol renunciar a la seva “fera domada”, a la seva excitant aventura sexual de “bella i bèstia”, i intenta que en Josafat la segueixi complaent en tots els seus desitjos.
Ell, en una de les seves habituals i conseqüents baralles li dóna un fort cop a la base del crani, que la deixa molt mal ferida i quasi inconscient, però encara amb vida. Després de rematar-la, comença un fort neguit, que el farà arribar al límit de la bogeria, accentuada amb la imatge del campaner arrossegant el cos putrefacte en un sac d’un racó a l’altre de l’església.
L’última imatge que queda de l’església és la dels feligresos entrant amb l’ajuda d’un manyà, per descobrir un únic rastre: una melodia de flabiol que sorgeix de la penombra santa.
Estem davant d’una novel·la breu i estructurada en tres parts molt ben ordenades. A Josafat hi ha tres capítols d’introducció, tres de nus i tres de desenllaç, en total nou. No hi ha gaire intriga ni grans incidents. Els elements premonitoris juguen un paper important dins del pensament del lector, que, des de la primera pàgina, més que sotmès a la sorpresa, se sent esperonat a la comprovació.
El viatge que el conferenciant ens ofereix seguint la novel·la i passejant-nos per tot l’entorn on l’ argument de la mateixa es desenvolupa, o sigui la Catedral, des de dins amb tots els seus racons i des de fora amb tot el seu entorn, és fascinant ja que no solament estem llegint el relat sinó que en cada moment ens podem trobar als llocs mes curiosos i desconeguts on la historia es desenvolupa.
Des de la pica baptismal, amb un quadre de Sant Joan, avui substituït per un retaule, fins al fossar del conjunt sota la gàrgola de la bruixa on es definitivament llançat el cos de la Fineta, ambdós llocs tenen com a protagonista un element comú: l’ aigua, un la del baptisme, l’ altre la de la pluja.
La porta que dona pas al campanar és un altre lloc habitual ja que es la que era traspassada per els protagonistes a fi d’accedir a la primera i segona planta, lloc de la seva estada juntament amb la maquinaria del rellotge, ubicada al primer pis, amb els contra pesos del mateix i cordes per tocar les campanes. Les golfes i els passadissos perimetrals superiors del temple son també espais protagonistes.
Curiosament dins l’ interior del recinte s’ hi troba un rellotge de sol que ens indica naturalment que aquell espai abans era exterior. La torre de la catedral es octagonal i te vuit finestres, una d’ elles tapada.
Només queden dues campanes històriques, relacionades amb els tocs horaris: al centre de la sala de les campanes, la Beneta, disposada a quasi 10 metres sobre el sòl. És una magnífica campana gòtica, d’1,90 de diàmetre i en el llanternó, a la planta superior, es troba la Campana dels Quarts, que té un ansa molt original, típica de campanes fixes, i un escut de fonedor poc corrent. També es conserven les dues campanes del rellotge ubicades en una habitació amb finestra oberta al temple.
Transcrivint fonts de la catedral, es parla de les catorze campanes de la torre. Aquest conjunt ja no existeix, per haver sigut destruït en la Guerra Civil. Així cita la “Beneta”, la “Capitular”, la “Maria” o “Mare de Déu”, la “Dominical”, la “Narcisa”, la “Quotidiana”, la “Brama morts”, la “Campana dels Quarts”, la “Peixatera”, la “Petita” o “de l’oració”, la “Campana de tocar a matines”, “la Campana d’avisar els campaners” de 1340, així com les xicotetes campanes del rellotge i les dos campanetes d’avís al Viàtic.
Les campanes van ser “comprades” moltes vegades, durant les guerres que va patir Girona. L’any 1697 per la invasió dels exèrcits de Lluís XIV de França va caldre redimir-les, naturalment amb diners, per a salvar-les. També en 1717, en ocasió de la conquesta de Girona per les tropes de Felip IV d’Aragó i V d’Espanya va caldre tornar a redimir les campanes. Sembla ser que ni a la reialesa ni a la seva cort els hi agradava el seu toc. Preferien el soroll de les bales per canons. No obstant això, el 1936 van ser destruïdes deu campanes, quedant-ne nomes quatre que encara persisteixen i que pertanyen al rellotge.
Una altra destrucció, més subtil però no menys consistent, va ser el desplaçament de les campanes a l’interior de la torre, amb l’excusa de la caiguda de la “Assumpta”, a causa d’una mala conservació. Les campanes havien sigut tretes a les finestres del nou campanar al maig de 1769, lloc privilegiat, des d’un punt de vista estètic. No obstant això la justificació major ha de ser cercada des de la perspectiva sonora, ja que en introduir les campanes al centre de la torre, sense la caixa de ressonància adequada, quedava el seu so desvirtuat i molt disminuït.
Les noves campanes, foses en 1941 tenien les sogues per a moure-les fins a la base de la torre, on encara figuren pintats els noms de les campanes corresponents. També s’utilitzava, el mateix que abans de la desaparició dels bronzes històrics, la campana de les hores, en combinació amb les altres, encara que només mitjançant tocs del batall; la seua corda arribava fins al centre de l’estança interior del campanar.
La novel·la, magnifica, que així també ho fou amb les explicacions i la visió clara i correcte del conferenciant, ens endinsa dins d’ una civilització, la d’ aquella època, on s’ imposa que la bondat natural sigui mediatitzada per la religió, que els impulsos naturals de l’ home o la dona ho siguin per el vici i que aquest sigui tolerat. La natura l’hi queda inaccessible, en canvi l’ aliança església – prostitució funciona.
El sagrat es per la Fineta un incentiu per el vici, contamina els espais de l’església amb la seva presencia. Josafat queda totalment indefens i mostra la falsedat del refugi que ha triat, la seva manca de personalitat individual.
La Catedral de Girona, les naus laterals, la central, el seu campanar, escales d’accés, passadissos perimetrals, sagristies, golfes i subsòls així com el seu entorn del barri vell amb estrets carrers i carrerons foren l’escenari del argument. Els seus actors ja no existeixen però el decorat de pedra grisa els sobreviu.
