El conferenciant Joan Vives explica que parlarà d’un tema peculiar, molt sensible per la mentalitat d’avui que es veuria injustificable.
Des de mitjans del segle XVII, va sorgir la pràctica de castrar els cantants abans de la pubertat per preservar la seva veu infantil fins a l’edat adulta. Als cantants castrats se’ls coneixia com a “castrati” (plural en italià de “castrat”), i durant el segle XVIII van assolir un estatus superior al de les sopranos de l’època.
L’objectiu d’aquesta aberració era evitar que ocorregués el canvi de veu típic de la pubertat masculina i es practicava amb nois cada vegada més joves. De la pràctica, realitzada principalment a Itàlia, es nodrien les corts reials, esglésies, òperes i auditoris de tot Europa. La castració era il·legal, i estava prohibida sota el cànon eclesiàstic sota amenaça d’excomunió. Però això no semblava impedir que s’efectuessin unes 4.000 castracions a l’any, fins i tot dins la mateixa Església.
En els combats, els guanyadors ho practicaven amb els perdedors i sembla que encara s’està produint avui, concretament a la guerra d’Ucraïna.
També es feia per disposar d’eunucs que se’ls utilitzava com a guardians de les vestals dels temples perquè conservessin la virginitat.
Mitjançant aquest sistema els homes aconseguien una tessitura aguda que els permetia interpretar papers femenins en les òperes, ja que una prohibició papal impedia que les dones cantessin en escena. En el àmbit eclesial aquesta prohibició es va portar fins a l’extrem i per tant es van substituir les veus femenines per homes castrats. La castració no era total, s’efectuava una destrucció suficient del teixit testicular. Aquests infortunats solien ser orfes o provenien generalment de famílies pobres que cobraven per permetre la castració. També se solia disfressar la practica al·legant que el nen patia una malaltia que solament es curaria si se’l castrava.
Molt pocs assolien la fama, però els que destacaven obtenien molt altes remuneracions per les seves interpretacions. El costum es va iniciar al segle XVII i hi ha hagut castrati fins a principis del Segle XX.
No tots els països europeus van acceptar els castrati. A Alemanya, per exemple, estaven prohibides les seves actuacions.
Probablement el més famós de tots va ser l’italià Carlo Broschi, més conegut com a Farinelli.
Físicament eren molt obesos i grans, pel que eren molt cobejats perquè amb la seva presencia omplien l’escenari a més de tenir grans veus. El fenomen es va donar molt al sud d’Itàlia i a Londres. A Espanya no es van popularitzar. L’últim castrat ja fa 100 anys que es va morir
Actualment aquestes veus es poden substituir pel falset i la canten els contratenors.
Escoltem la gravació d’un contratenor. No existeixen gravacions de musica cantada per castrati.
Joan Vives Bellalta és professor d’història de la música, flautista de bec i divulgador musical.
