Sílvia Planas ens diu que les coses mai passen per casualitat sinó per alguna cosa més que aquesta casualitat. Ahir, curiosament, als informatius de TV3 es va comentar que una dona que va patir assetjament, en l’entrevista manifestava “nosaltres no soms víctimes, volem que s’ ens tracti amb justícia”.Avui som aquí per parlar de les dones.
Com a perspectiva, direm que les dones son el cinquanta per cent de la humanitat. Al Call , aquest 50% de persones del sexe femení, naturalment hi surt a les imatges, està documentat als llibres i als
escrits legals, als dibuixos, a la tradició i en qualsevol indret de la vida quotidiana. Tan avui com ahir, aquestes persones, han format part de la meitat de la vida humana i de la seva historia en tant que, la majoria d’ aquestes dones per no dir quasi totes, han estat les mares de tots aquells que hem vingut tot darrera seu, els han concebut primer i parit desprès. Sense elles tot s’ hagués aturat.
La Catalunya jueva va des de el Segle XI fins el XV o sigui, cinc cents anys d’història.
En tota la documentació i objectes al respecte, sempre hi trobem, entre altres símbols jueus l’ estrella de David i la Menorà. La Menorà és un canelobre de set braços, un dels elements rituals del judaisme i així mateix un dels seus símbols més antics i és usat per l’estat d’Israel com a símbol oficial, per exemple en el seu escut d’armes.
Un document de l’any 888 ja esmenta a la ciutat la presència d’unes 25 famílies de religió mosaica.
El Call de Girona es va començar a formar a partir del segle XII, (1.160) al carrer de la Força, quan s’hi instal·laren famílies jueves que abans vivien en els voltants de la catedral. Hi arribaren a viure una mitjana de 800 persones.
A la ciutat van desenvolupar les seves teories importants pensadors com Jacob ben Sehet Gerundí, el poeta Mesulam ben Selomó de Piera, i els grans filòsofs Ezra ben Salomó i Azriel de Girona. Tanmateix la figura més rellevant va ser el metge, poeta, filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com a Bonastruc ça Porta.
En el moment de la seva expulsió per ordre dels Reis Catòlics, aproximadament cap a l’estiu de 1492, error històric del regne de Castella reconegut arreu i per tothom, començaren els enderrocs ja que els ciutadans cristians havien comprat els edificis dels jueus, principalment per la seva condició de veïnatge amb el perímetre del call. Tot seguit es varen portar a terme noves construccions i segregacions que varen canviar la primerenca fisonomia del call.
La quetubà era la pedra angular sobre la que descansava el matrimoni jueu; suposava per a l’esposa el reconeixement d’uns béns intransferibles i propis, que ella podia recuperar en cas de viduïtat o de repudi, o que podia llegar en testament segons la seva plena voluntat.
Permetia a l’esposa gestionar els seus béns com a propis i transferir-los amb autonomia a qui ella decidís i determinés. A banda del valor legal i jurídic, tenia un valor simbòlic, era una mena d’amulet que l’esposa custodiava gelosament perquè li oferia protecció, a ella mateixa i a tota la seva família i descendència. Era un objecte imprescindible i molt valuós i per això es guardava en caixa tancada amb pany i clau.
La llei jueva prohibia estar amb l’esposa, ni que fos una hora, sense la quetubà, de manera que si es perdia o si es destruïa per qualsevol causa, calia fer-ne una altra de seguida. La quetubà es traduïa si l’espòs o l’esposa es veien en l’obligació de recórrer a un tribunal no jueu per tal de tractar afers legals que per qüestions diverses no es podien resoldre internament i segons la legislació hebraica, com per exemple, en els casos en què hi hagués hagut conversió d’alguna de les parts contraents, o bé que s’hagués de traspassar una herència a un fill o a una filla conversa, casos en els quals entraven en joc les dues lleis, la cristiana i la jueva.
En una interpretació rabínica del Gènesis, Lilit es presenta com la primera dona d’Adan. Aquesta fou creada a imatge del propi Adam però va resultar poc fidel i lleugera de principis i va acabar abandonant Adam i l’Eden. En sortí de l’ Edèn va anar a la ribera del Mar Roig, lloc on hi havien molts de dimonis amb els quals mantenia relacions sexuals. Tres àngels varen anar a buscar-la però ella es va negar a seguir-los i tornar i es va quedar allà. El cel la va castigar en que morissin cada dia cent del seus fill, però ella anava reproduint. Des de llavors les tradicions jueves medievals diuen que Lilit intenta la venjança matant als nens menors de vuit dies, incircumcisos, i per això entre el primer el vuitè dia del naixement el jueus practiquen la circumcisió als barons.
Eva la va substituir i fou la segona dona d’Adam i com a tal és acceptada pel judaisme, pel cristianisme, per l’ islam i per altres religions menors. Amb el posterior pecat original, Eva i Adam varen ser expulsats del paradís i condemnats per sempre més al treball, el sofriment, l’ infermetat i la mort. Un càstig molt sever per part de Deu i que ara patim tots.
Una altre dona reconeguda en el judaisme fou Sara. Aquesta va conèixer i contragué matrimoni amb Abram, patriarca del judaisme, el cristianisme i de l’Islam. El seu nom original era Sarai però, tot i que era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència en faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per “Sara”, que significa “princesa” o “sagrada”, i el del seu marit Abram per “Abraham”, que significa pare de multituds. Foren ells doncs la sement del poble d’Israel. D’ells varen sortir, desprès de Isaac i Jacob, les dotze tribus de Israel que foren les de Rubén, Simeó, Levi, Judà, Dan, Neftalí, Aser, Gad, Isacar, Zabulon, Josep i Benjamí.
La Vijola és una festa de la que ens parla Dolors Bramon, una de les persones que millor coneix el mon i l’ historia jueva, i es la de donar gracies a la dona per haver portat al mon un fill/a. La via materna era la que comptava a Israel, o sigui s’és jueu si la mare ho és. El pare no compte per res en aquest sentit.
Els nens jueus son majors d’ edat a partir dels 12 anys o sigui quan ja poden procrear i les nenes una vegada han tingut la primera menstruació. Les dones jueves aporten la dot al matrimoni però en cas de que el marit les deixin, aquest ha de tornar la dot a l’ esposa.
A la nostra historia jueva de Girona tenim noms tan bonics com el de Regina, que fou filla de Bonjudà Cresques, esposa de Saltell Gracia, metge jueu el 1325. També el d’ Ester, filla d’ Astruc Caravita, esposa de David Bonjorn de Barri, astrònom jueu de Perpinyà del 1331. Aquesta, va ser casada als 17 anys amb l’ esmentat David que en tenia 43. Era un home sembla ser molt lleig i de mal caràcter. El matrimoni va ser turbulent i el 1337 Esther li demanà el divorci i la devolució del dot a la seva família. Però ell s’hi negà i no li concedí ni el document de repudi ni la devolució del dot. Per aconseguir alliberar-se del seu marit i recuperar els béns patrimonials i familiars -atès que només el marit podia sol·licitar i concedir el divorci- Esther va fer desaparèixer tots els llibres i útils de l’estudi del seu marit, d’aquesta manera aconseguí que ell la repudiés. David va cridar els juristes del rei de Mallorca per tractar d’influir en el tribunal. En resposta, les autoritats de Girona, ciutat natal d’Esther, van intervenir al costat d’ella. Fou un debat llarg i sorollós. Els rabins d’ambdós costats dels Pirineus es van acostar a dir-hi la seva. Sembla que finalment ell mai li va tornar la dot.
Una sinagoga , que significa “reunió” o “assemblea”, és el lloc d’estudi i oració pels jueus.
Les dones dins de la sinagoga ocupaven un lloc separat dels homes. Cal recordar no fa molts anys que a les nostres esglésies els homes i les dones estaven també separats i que moltes famílies tenien els seus propis bancs que compraven i pagaven i on hi figurava el seu nom, cedint-los a la parròquia.
El Sàbat en hebreu xabat o xabbat és el setè i últim dia de la setmana jueva i és el dia en què practiquen el descans. La commemoració es refereix d’una banda a la creació de l’univers per part de Déu, que va descansar o, més correctament, finalitzar la seva tasca en sàbat. El sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte quan tres estrelles són visibles al cel, d’acord amb la tradició, aquesta prolongació del sàbat té per propòsit donar un marge per assegurar-se que hom no viola la mitsvà (manament) d’observar el sàbat acabant-lo abans de temps.
El micvé és un bany ritual utilitzat per la purificació de les persones. Es practica dins un espai on l’aigua estigui permanentment neta, o sigui on l’aigua corri i es renovi constantment, i on una persona pugui submergir-se completament. La persona ha d’estar preparada per l’acte de purificació: Prèviament s’ha d’haver rentat i pentinat per tal que l’aigua l’impregni del tot; aquesta acció es repeteix tres vegades. És usat, tant per homes com per dones. Les dones conserven l’obligació d’utilitzar el Micvé en forma ritual set dies després de la culminació de cada cicle menstrual. La dona jueva també es purifica abans i després dels parts i també quan es casa. Els homes religiosos se solen purificar el divendres just abans de la posta de sol, abans d’iniciar el sàbat.
Moltes dones formen part de la historia jueva amb noms tan bonics com Estilina, que vol dir estrella petita, Mirian, germana de Moisès, Abigail, esposa de David, Agar, esclava d’ Abraham i mare del seu fil Ismael, Raquel, segona esposa de Jacob, Sil.la, segona muller de Lemec, Dina, única filla del patriarca Jacob, Betsabè, cinquena esposa del rei David, etc. etc……..
Una de les frases més desafortunades que conec, és aquella que sovint s’empra “Darrere un gran home hi ha una gran dona”. Crec que seria molt més correcte dir que “al costat o potser per davant d’un gran home hi ha una gran dona”, per deixar les coses en el seu punt just, allunyat de la “subtil” misogínia de la frase primera.
Una misogínia latent que no acabem d’eradicar malgrat l’aparent evolució al món occidental. Diem que les dones tenen els mateixos drets que els homes, lo qual no és cert perquè pel sol fet de ser dones continuen havent de demostrar en el dia a dia que són eficients a la feina o en el món de la ciència o la docència, i a sobre guanyant menys diners.
Fa mes de quatre mil anys ja aquestes dones jueves, de les que avui parlem, varen demostrar que això ja llavors, no era així sinó que, la seva vàlua i importància ha quedat ben palesa a l’ historia del mon.
Sílvia Planas Marce és Llicenciada en Història Medieval i especialista en història jueva mediaval. És directora del Museu d’Història dels Jueus des de 2004 i del Museu d’Història Girona des de 2013.És Llicenciada en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i Maître en Histoire Médiévale per l’Université de Toulouse le-Mirail. El 2011 va obtenir el títol de Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en Àmbit Local, a la Universitat de Girona.
