Joan Boadas va començar explicant-nos la relació entre el passat i el present. Al mon hi ha un lligam entre els que ens varen precedir i els que venen o mes tard vindran. Cada país també es diferent perquè el seu propi passat es diferent del d’altres països.
“Totes les ones del mar deuen la seva bellesa a les que les varen precedir i es varen retirar.” Andrè Gide – 1869/1951 – Premi Nobel de Literatura.
Amb aquesta bonica afirmació del literat Gide començarem aquesta conferencia i parlarem del passat, el present i el futur de les coses del mon.
Tant el filòsof Peter Sloterdijk com el nostre escriptor Josep Pla, donen una especial importància al que es guarda i conserva per les properes generacions.
Un Arxiu Municipal no es l’ arxiu de l’ Ajuntament d’una ciutat, ni es propietat de l ‘Ajuntament. Es l’ arxiu del poble, de la seva ciutadania, on podem conèixer el passat, viure el present i traspassar aquests coneixements al futur. Naturalment l’ arxiu dels assumptes municipals es propietat dels ajuntaments però forma part de l’arxiu global de la ciutat.
L’ arxiver es tributari del que han fet els altres.
A la memòria humana li és totalment impossible recordar el cent per cent de les nostres vivències. Recordem només una petita part del que hem viscut. L’altre part, si no esta documentada, no la recordem.
Els arxius son grans dipòsits de memòria que ens permeten conèixer el que nosaltres mateixos a lo millor vàrem viure i/o recordem, o que no havent-t’ho viscut nosaltres, altres sí ho van viure i ens permet conèixer-ho.
Cal tenir en compte el proverbi indi que ens diu que “Els arxius no son un regal dels nostres pares, son un préstec dels nostres fills”
Evidentment un regal no s’ha de tornar, però un préstec sempre s’ha de pagar.
Per tant els arxius recorden el passat e imaginen el futur.
Hi ha pobles, ell va parlar concretament de Tanzània, on hi ha tribus que encara el passat el transmeten de forma oral. No saben escriure i es traspassen oralment els fets ocorreguts fa anys enrere, el mes passat o avui mateix i així successivament. Per fiable que sigui com s’explica un fet, evidentment es perd una quantitat enorme de informació o bé aquesta es distorsiona.
Amb l’ escriptura o la imatge això no passa, i la pèrdua de informació es molt més minsa.
Un exemple ho es el Llibre del Sindicat Remença de 1448 que conté les actes de les reunions 
celebrades pels homes de remença, o serfs, de 912 parròquies de les diòcesis catalanes de Girona, Vic, Barcelona, Elna i Urgell, per tal de nomenar els seus síndics o representants que havien de negociar l’abolició de la servitud dels mals usos davant del rei Alfons el Magnànim. Les reunions dels remences, es van celebrar entre el 13 d’octubre de 1448 i el 10 de març de 1449 i van aplegar prop de 10.500 homes. Aquestes assemblees, autoritzades pel rei, havien de servir també per a recollir els diners necessaris per a sufragar el procés.
Per manament reial, les sessions no podien aplegar més de 50 persones i hi havia d’assistir sempre un oficial o delegat reial i un notari que n’aixequés acta. El lloc de reunió solia ser l’església parroquial, però també la plaça de la vila, el cementiri, el castell senyorial, la sagrera o cases particulars. Normalment els homes eren convocats per repic de timbals, de campanes, corns o al so de “vilaforà”. (placa de fusta).
Al Principat de Catalunya, la població va estar molt controlada per la noblesa feudal i, generalment, s’establia un nombre concret de prestacions que, més tard, serien considerades mals usos. Trobem, sobretot, aquests mals usos amb relació amb les terres de l’anomenada Catalunya Vella. La submissió del pagès a la terra que treballava feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la. Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.
Als Usatges de Barcelona només s’hi recullen tres d’aquestes obligacions (intestia, cugucia i eixorquia), però en la pràctica varen existir-ne més, tot i que els més freqüents, tenien la possibilitat de ser redimits pagant un tribut al senyor.
En la sentència arbitral de Guadalupe de 1486 es defineixen aquests mals usos i que són:
• Intestia: és un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament. La penalització consistia en la confiscació d’una part dels seus béns, en la majoria dels casos, en una tercera part.
• Eixorquia: dret pel qual el senyor rep una tercera part de l’herència del pagès que no té descendència.
• Cugucia: si la muller del pagès era trobada culpable d’adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia.
• Àrsia: indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d’incendi fortuït de les seves pertinences.
• Ferma d’espoli forçada: era l’exacció d’una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran del matrimoni dels seus vassalls.
• Remença personal: els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver – se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles.
No anomenem, si be existia, el conegut com a dret de cuixa, que el senyor tenia respecte de les núvies. Aquest fou implantat a Anglaterra i França i copiat al nostre país per la noblesa. Era conegut en llengua llatina com la “ lus primae nocte”
Els mals usos varen ser una de les causes, si bé no la única, de la Guerra dels Remences, entre 1460 i 1486, any en què foren abolits per Ferran II d’Aragó per la ja esmentada sentència arbitral de Guadalupe de 1486, que redimia els
mals usos amb un pagament previ de 60 sous per mas, i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors.
Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics (dret d’us del mas i les terres – arrendament) i els feudals.
Aquest llibre és un precedent de l’abolició de la servitud i, a més, expressa la voluntat dels serfs d’una gran àrea, per això ha estat inclòs al programa Memòria del Món de la UNESCO.
Aquest es un dels milers exemples de la documentació ben guardada i degudament arxivada i que ens dona coneixement del passat esmentat de fa quasi 600 anys.
A la nostra ciutat trobem també els texts hebreus. Provenen aquests d’ unes vint famílies jueves que vivien a Vilajuïga – Vila jueva – i que es varen traslladar a Girona per allà el segle IX. Varen establir-se a la Muntanya de Montjuic – Muntanya de jueus – i dins de la ciutat varen fundar el call, que encara avui existeix i que es un dels destins turístics a la nostra ciutat.
Error històric fou la expulsió del jueus a tota Espanya per els Reis Catòlics al 1942 ja que era i es una molt important cultura mundial.
Queden naturalment llibres i pergamins degudament arxivats i salvaguardats que ens ofereixen el poder traslladar-nos a aquell temps i les seves costums i ritus religiosos.
Ben curiós es que per perseverar aquest documents els plegaven i els amagaven dins del moll d’ altres llibres, o a les pròpies tapes del volum.
La documentació aportada per d’aquest poble fou impressionant, tant en quantitat de documents i pergamins com amb la seva qualitat. I soms deutors als jueus d’ aquesta la seva cultura. Cal tenir en compte que per aquella època aproximadament un deu per cent de la població gironina era jueva.
Hem parlat de pobles i costums; cal parlar també de persones i fets. La documentació arxivada i salvaguardada ens permet conèixer que va ocorre llavors.
A Girona tenim entre altres les vides documentades de tres personatges importants de la ciutat. Aquest son Carles Rahola, Miquel Santaló, Miquel de Palol i Laureà Dalmau.
Foren polítics, alcaldes, escriptors, poetes i pensadors i així ho tenim documentat, i varen patir la mort o la repressió de la guerra civil de 1936, nomes per els seus pensaments o conviccions polítiques o patriòtiques.
Tampoc les dones varen quedar endarrere de tot plegat i moltes vegades foren les anaven a davant de les reivindicacions i criteris. Citarem a L’ Aurora Bertrana, a la Caterina Albert, Sibil·la de Fortià o l’ Emilia Xargay entre moltes més.
Cal tenir en compte que el poble que lluita per una causa justa, sempre se’n surt.
La documentació respecte d’a quests personatges, entre d’altres naturalment i aquí i avui citem aquests, estan a l’abast públic per consulta, gracies a la cura que en el seu moment es va tenir de guardar-los, catalogar-los i arxivar-los.
Tots i cadascú genera el seu propi arxiu. Una simple carta, una fotografia, un correu electrònic, una nota escrita etc…. tot es motiu d’arxiu. Manca nomes guardar-ho, rdenar-ho i arxivar-ho. El que acabem d’ esmentar seria el fons, que es l’ arxiu personal.
Altre cosa serà la col·lecció que aquesta si que es un acte voluntari. Jo puc col·leccionar segells, escultura, pintura, etc … no es el meu arxiu personal, es una afició o un treball. Els fons poden ser personals com hem dit i ens referirem a persones físiques o fons d’ empreses o institucions.
Si dintre de cinquanta anys volem conèixer que va passar avui, cal documentar-ho, guardar-ho i arxivar-ho. Podem deixar una herència a les properes generacions de com érem, que fèiem i com pensàvem. Cal doncs perseverar el passat i el present per el coneixement dels que viuran en un proper o llunya futur.
Joan Boadas i Raset és arxiver municipal de Girona des del febrer de 1990. És director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i Gerent de la Fundació Museu del Cinema. Des del 2003 és el cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona i director de diverses col·leccions editorials.
