Anna Carrera ens va parlar abastament de l’aparell urinari (o sistema urinari, o nefrourinari) que és l’encarregat de formar i expulsar l’orina. En el cos humà està format pels ronyons, els urèters, la bufeta i la uretra. Els ronyons són dos òrgans que filtren la sang de l’aparell circulatori i permeten l’excreció a través de l’orina de diversos residus metabòlics de l’organisme mitjançant d’un sistema complex que inclou mecanismes de filtració, absorció i excreció.
La part de la medicina que estudia els ronyons, el seu funcionament, les malalties que els afecten i com guarir-les és la Nefrologia. La part de la medicina que estudia el funcionament de la resta dels sistema urinari, les malalties que els afecten i com tractar-les és la Urologia.
El ronyo dret esta sempre mes avall que l’ esquerra i això es degut a que a aquell cantó esta situat també el fetge.
La situació del ronyons es davant de les dues ultimes costelles i per sota del diafragma.
El ronyo esta cobert d’una grassa anomenada capsula renal que permet la seva flotabilitat.Cada dia els ronyons processen uns 180 litres de sang per a produir, aproximadament, 1,5 litres d’orina, una solució líquida composta d’aigua i diverses substàncies en quantitat variable que s’eliminen de l’organisme, procedents del metabolisme corporal. L’orina baixa contínuament cap a la bufeta urinària a través d’uns conductes anomenats urèters. La bufeta emmagatzema l’orina fins al moment que l’expulsa a l’exterior en la micció.
La seva forma equival el puny tancat teu, és de color vermell i el seu pes és de 125 a 155g. Les seves funcions principals són:
- Participa en l’homeòstasi del cos:
- Eliminant productes residuals del metabolisme a través de l’excreció d’orina
- Regulant el volum del fluids extracel·lulars absorbint o eliminant aigua durant el procés de filtrat
- Regulant la producció d’orina.
- Controlant la reabsorció dels electròlits.
- El ronyó també secreta dos hormones importants: la eritropoietina, i la renina
- Participa en la formació de la vitamina D
- Forma glucosa (gluconeogènesi)
La filtració ocorre en petites unitats col·locades dintre dels ronyons anomenades nefrones. Cada ronyó té al voltant d’un milió de nefrones. A la nefrona, el glomèrul -que és un petit cabdell de capil.lars sanguinis- està envoltat per la càpsula de Bowman, que es continua amb un petit tub col·lector d’orina anomenat túbul. Es produeix un complicat intercanvi de substàncies químiques (glucosa, aminoàcids, fosfat, sodi, clor, potassi, calci, hidrogenions, ions bicarbonat, i aigua) a mesura que es va filtrant la sang i surten les deixalles (bàsicament urea, i en menor proporció creatinina, nitrogen, clorurs, cetoesteroïdes, fòsfor, amoni, i àcid úric) que diluïdes amb l’aigua surten i entren al sistema urinari.
Al principi, els túbuls reben una barreja de deixalles i substàncies químiques que el cos encara pot usar. Els ronyons amiden les substàncies químiques, tals com el sodi, el fòsfor i el potasi, i les envien de tornada a la sang que les retorna al cos. D’aquesta manera, els ronyons regulen la concentració d’aquestes substàncies en el cos. Es necessita un equilibri correcte per a mantenir la vida, però les concentracions excessives poden ser perjudicials.
A més de retirar les deixalles, els ronyons alliberen tres hormones importants:
- Eritropoetina, que estimula la producció de glòbuls vermells per la medul.la òssia.
- Renina, que regula la pressió arterial
- La forma activa de la vitamina D, que ajuda a mantenir el calci per als ossos i per a l’equilibri químic normal en el cos.
La majoria de les malalties que afecten al ronyó no es limiten a l’òrgan, sinó que solen ser desordres sistèmics. La nefrologia es refereix al diagnòstic de la malaltia i el seu tractament, així com de tenir cura dels pacients que requereixen un trasplantament renal. També es tracta la hipertensió, alteracions dels electròlits, alteracions de les hormones específiques del ronyó.
Donat que la majoria dels pacients són crònics, se sol dir que els nefròlegs “creixen amb els seus pacients”.
Les infermetats mes comuns serien :
La poliquistosis renal, és un trastorn genètic (hereditari) en què es formen molts quists en els ronyons. Els quists formats en aquesta malaltia poden reemplaçar lentament gran part de la massa del teixit dels ronyons cosa que redueix la funció renal i condueix a la insuficiència renal. Alguns problemes dels ronyons poden presentar-se quan el nen està encara en el ventre de la mare. Els signes de malaltia dels ronyons dels nens varien. Un nen pot tenir un creixement anormalment lent, vomitar sovint o tenir dolor d’esquena o de costat. Algunes malalties dels ronyons poden ser silencioses durant mesos o fins i tot anys. A vegades se l’anomena poliquistosis renal adulta, ja que sovint no es detecta fins aquesta etapa.
La litiasi renal és un trastorn que afecta al sistema urinari on es formen càlculs en el ronyó o en les vies urinàries, deguda a la cristal·lització i precipitació de compostos de l’orina.
El càlcul es pot quedar en el ronyó o pot desprendre’s i anar baixant pel tracte urinari. La intensitat de la simptomatologia (dolor) està generalment relacionada amb la grandària del càlcul. A vegades es produeix la seva expulsió sense gairebé símptomes.
Els càlculs poden quedar-se travats en un dels urèters, en la bufeta, o a la uretra, produint la simptomatologia de dolor (còlic nefrític), disúria (coïssor quan s’orina), o signes com hematúria (presència de sang en l’orina). La litiasi renal pot rebre molts noms depenent del lloc on es produeix la deposició dels càlculs: litiasi calicina (calze), pièlica (pelvis renal), ureteral (urèter), vesical (bufeta urinària) i uretral (uretra).
La glomerulonefritis (també coneguda com a nefritis glomerular), abreujada GN, és una malaltia renal (en general de tots dos ronyons), caracteritzada per la inflamació dels glomèruls, o els petits vasos sanguinis en els ronyons.
Es pot presentar amb aïllats hematúria i/o proteïnúria (sang o proteïna en l’orina, respectivament), o com una síndrome nefròtica, un síndrome nefrítica, una insuficiència renal aguda o crònica. Es classifiquen en diferents patrons patològics, que poden agrupar-se en tipus no proliferatius o proliferatius. Diagnosticar el patró de GN és important perquè el resultat i el tractament és diferent pels diferents tipus. Les causes principals són les que són pròpies del ronyó, mentre que les causes secundàries estan associades amb certes infeccions (patògens bacterians, virals o parasitaris), fàrmacs, malalties sistèmiques (lupus eritematós sistèmic, vasculitis) o diabetis mellitus.
La hipertensió arterial (HTA) és una malaltia crònica consistent en una elevació persistent de la pressió arterial, per sobre de 140/90 mmHg.
La hipertensió es pot classificar com a essencial (primària) o secundària:
- La hipertensió essencial o primària vol dir que no es pot trobar cap causa mèdica que expliqui la pressió arterial elevada. Més del 95% de les hipertensions arterials són de tipus essencial.
- La hipertensió secundària indica que la pressió arterial alta és conseqüència d’una altra malaltia, com ara una malaltia renal o tumors (adenoma suprarenal o feocromocitoma).
La hipertensió persistent és un dels factors de risc de: accident vascular cerebral, infart de miocardi, insuficiència cardíaca i aneurisma arterial, i és la principal causa d’insuficiència renal crònica.
L’edat és un factornde risc important. El 2012, tan sols el 0,86% de les defuncions per hipertensió als EEUU. es produïren en persones de menys de 35 anys, mentre que el 74,02% es produïren en individus de 65 anys o més.
La hidronefrosi – literalment “aigua a l’interior del ronyó” – fa referència a la distensió i la dilatació de la pelvis i els calzes renals (majorsi menors), en general causada per l’obstrucció del flux lliure de l’orina des del ronyó. Si no es tracta condueix a l’atròfia progressiva del ronyó.
En els casos de hidroureteronefrosi, també hi ha una distensió d’urèter.
La síndrome nefròtica és un trastorn inespecífic en què els ronyons estan danyats, fent que s’escapin grans quantitats de proteïnes (proteïnúria almenys 3,5 grams per dia per 1,73 m2 de superfície corporal) des de la sang a l’orina.
Els ronyons afectats per la síndrome nefròtica tenen petits porus en la podòcits, prou grans com per permetre que la proteïnúria (i, posteriorment, la hipoalbuminèmia, perquè algunes de les proteïnes, principalment l’albúmina ha passat de la sang a l’orina), però porus no prou grans per permetre el pas de les cèl·lules sanguínies (per tant, sense hematúria). Per contra, en la síndrome nefrítica, els glòbuls vermells passen a través dels porus, provocant hematúria.
La pròstata es una glàndula petita de la mida d’una nou o una castanya que se situa per sota de la bufeta, davant del recte i forma part del aparell reproductiu masculí ja que produeix un líquid que combina amb l’ esperma per formar el semen.
Quan naixem aquesta glàndula es petita. En la mida que el nostres nivells de testosterona augmenten durant la pubertat, creix de manera molt ràpida, i quasi multiplica per dos el seu volum quan s’ arriba als 20 anys d’ edat mes o menys. A partir d’ aquesta data, el seu creixement es frena poc a poc i generalment no sol esser causa de cap problema durant molts anys.
La hiperplàsia benigna de pròstata, es un creixement no maligna de la glàndula que augmenta progressivament el seu volum amb la edat. El 50% dels homes de mes de 60 anys tenen aquesta patologia i a partit del 85 anys quasi tots (90%).
Naturalment al créixer la glàndula, obstrueix el flux de orina. Això provoca que la bufeta te que treballar mes per eliminar-la. Amb el pas del temps la cosa es va fent mes greu i s’ arriba a no poder buidar totalment l’ orina.
Les causes de tot plegat en ho son l’ envelliment de la persona i la presencia d’ andrògens o hormones sexuals masculines.
Anna Carrera Burgaya es professora d’Anatomia i Embriologia Humana a la Universitat de Girona i forma part del Grup de Recerca d’Anatomía Clínica, Embriologia i Neurociència (Neoma).
