La conferencia d’ avui l’havia de donar Pere-Andreu Jariod, que hauria parlat sobre “West Side Story, el gran musical nord-americà”, però el conferenciant ens va comunicar que estava de baixa per covid i l’hem hagut de substituir.
Ha vingut Albert Beorlegui, que ens ha parlat de “Walt Disney i els contes de fades”.
Parla de contes, però no solament de contes de fades. Parla de fantasies i meravelles, però parla també d’altres coses que estan dins aquest món i on no tot es meravella. Explica que els comptes originals dels autors difereixen en gran manera de les històries que coneixem o d’allò que la pantalla del cinema ens ha fet veure.
El conte de fades, o una rondalla, és un tipus de conte tradicional o de ficció on apareixen elements de màgia i criatures pròpies del folklore de cada país o regió on es desenvolupa, com ara fades, follets, elfs, bruixes, sirenes, trols, gegants, gnoms, i animals parlants i sovint o quasi sempre un ensenyament moral al final de la història.
Però ja ha advertit que els contes originals són, sovint, amb finals feliços combinats amb detalls esgarrifosos i molt cruels pels perdedors del relat.
Així, el de Blancaneu, s’acaba amb la bruixa morint mentre balla amb unes sabates de ferro on hi han posat brases enceses. A La Ventafocs, les germanastres acaben cegues perquè uns ocells els hi buiden els ulls. Estar clar que els contes originals no estaven concebuts per a nens. Eren rondalles per adults i amb un alt contingut “moralista”.
Els primers que van suavitzar el final dels contes van ser els germans Grimm i, posteriorment, Walt Disney en va portar molts al cinema aportant sempre un final feliç.
Walter Elies Disney va néixer a Chicago (Estat de Illinois), el 5 de desembre de 1901, i va morir a Los Angeles (Estat de California), el 15 de desembre de 1966. Sobre ell s’han difós tres mites que no són certs: que era espanyol, que en morir el van congelar i que era dibuixant. Res és cert.
Va ser productor, director, guionista i animador i va ser el fundador, de The Walt Disney Company, i el principal artífex d’un estil inconfusible de pel·lícules de dibuixos animats, com l’ Ànec Donald o Mickey Mouse entre molt altres. A 14 anys va veure una pel·lícula de “Blancaneu i els 7 nans” que el va impactar molt i es va prometre a si mateix fer-ne una de molt millor.
Durant la seva extensa carrera en el cinema d’animació va ser premiat amb 26 Oscars d’un total de 59 nominacions, i va rebre quatre premis honorífics, el que el fa la persona que més premis de l’Acadèmia ha guanyat. També va ser guardonat amb set premis Emmy.
No existeix una definició clara de conte de fades. Així, veiem que no sempre hi surten fades. No
tenen un autor reconegut, ja que la majoria provenen del boca-orella durant generacions, o sigui, s’han transmès oralment. Són indefinits, tant temporalment com geogràficament, o sigui no es defineix a quin lloc ni quan passa el conte. Els personatges són arquetípics, quasi sempre hi ha algun component o alguna circumstància màgica i sempre té un final feliç, molt feliç.
Com podem distingir un conte de fades d’una llegenda o d’un mite? Walt Disney ho va portar tot a la pantalla. Com a mite recordem “El rei Neptú”. ”La primavera”, on relata la vida de Persèfone, filla de Zeus. O la història de “El rei Mides” que tot el que tocava es convertia en or, fins i tot el menjar, donant-se la paradoxa que essent tan ric estava condemnat a morir de gana. De llegendes també en va filmar, sobretot basant-se en llegendes americanes. La més reconeguda, però, va ser la llegenda del rei Artur.
El conferenciant també fa menció de les faules, que són relats breus de ficció on els protagonistes són animals que parlen, i que tenen una finalitat didàctica i ètica amb una conclusió moral. Va recordar “La cigala i la formiga”.
Si observem amb profunditat, veurem que les lliçons vitals que ensenyen aquests contes tan antics, són totalment vigents.
Amb la invenció de la impremta, els contes es van recopilar i es van donar a conèixer.
També van sorgir escriptors que van poder publicar la seva obra. Recorda a Charles Perrault, nascut a França, a qui s’atribueix l’autoria de “La caputxeta vermella” i que junt amb els germans Grimm, alemanys, van ser els grans recopiladors dels contes orals, fent el treball de polir-los, dulcificar-los, eliminar tots els elements cruels, immorals, etc., etc. I convertint-los en contes per a infants o contes de fades.
Hi ha un autor que no va recopilar res. Fou Hans Christian Andersen, un escriptor danès. Hom el coneix pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. Alguns dels contes més populars d’Andersen són: El Soldat de Plom, L’Aneguet Lleig, El Príncep Captaire, etc., etc. Alguns crítics actuals suggereixen que aquestes històries no eren tan innocents, que van ser censurades a l’hora d’editar-se i que, en qualsevol cas, reflecteixen part dels conflictes interns de l’escriptor.
El conferenciant ens va passar diversos fragments de pel·lícules de Disney que van resultar moments deliciosos que van transportar els assistents a la seva infantesa.
Albert Beorlegui és Llicenciat amb Dret i Tècnic de Comunicació
Amb aquesta conferència, les Aules d’Extensió Universitària han acabat també el curs, que esperem reprendre una altra vegada passat l’estiu. Moltes gràcies a totes i a tots pel vostre suport amb l’assistència els dimarts de cada setmana a les conferències i a l’aula itinerant.
