El conferenciant, Vicens Villatoro, comenta que els centenaris són una magnífica ocasió per recordar persones. En aquest cas es referirà al poeta i literat Joan Triadú, fent especial referència als fets transcorreguts entre el naixement d’aquest, 1921, fins al 1951.
El nostre personatge va néixer en una família obrera de Ribes de Freser, el seu pare era sindicalista i el seu oncle anarquista.
El seu pare era mosso en una fàbrica, va invertir un terç del seu sou en què el seu fill estudies, ja que tenia el projecte de què volia que si bé ell anava amb granota a treballar a la fàbrica el seu fill aniria a la feina amb corbata.
Estudià la primària i el batxillerat a Barcelona. A disset anys fou habilitat com a mestre a través d’un curset accelerat convocat per la Generalitat per tal d’atendre les necessitats d’escolarització d’infants que la marxa de mestres al front de guerra i l’allau de refugiats havia provocat.
Superada aquesta prova es presentà a l’examen obligatori de català i obtingué el títol de professor de català de mans de Pompeu Fabra.
Ràpidament, fou nomenat mestre interí de primària i destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on exercí fins al final de la guerra.
Acabat el conflicte, les noves autoritats no reconegueren els títols acadèmics donats durant la guerra i Joan Triadú hagué d’examinar-se de nou de tot el batxillerat.
Durant tot el franquisme participà activament en la resistència cultural catalana contra la dictadura.
Al nou curs 1939-1940 pogué entrar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Filologia Clàssica.
Acabada la carrera, se li declarà una tuberculosi que obligà a operar-lo i a seguir un llarg procés de convalescència, primer a Barcelona i després a Cantonigros (Osona). Aquest període l’aprofità per a llegir, llegir, llegir i llegir de manera continuada a la vegada que recollir informació. Varen ser les seves tasques primordials.
Retornat a Barcelona l’any 1945, després d’un període de treballar com a professor a diverses escoles i institucions, pogué marxar a Anglaterra on fou lector de català a la Universitat de Liverpool.
Tornat d’Anglaterra, la seva tasca com a crític prengué un nou gir l’any 1951 amb la publicació d’una Antologia de la poesia catalana 1900-1950 i una Antologia de contistes catalans, que resultaren polèmiques per la selecció d’autors i els comentaris crítics que hi abocà.
El poeta Carles Fages de Climent, en ser exclòs de l’antologia, segons sembla a causa del sectarisme de Triadú envers el conservadorisme de Fages, va dedicar-li aquest epigrama:
Aquest pobre Triadú,
que per triar no te do,
si quan tria, tria dur,
és que és un mal triador.
Tota aquesta vida es defineix en un ideari que passa per catalogar a Joan Triadú com una persona
que vol reconstruir Catalunya desprès de la desfeta de 1936-1939. Ell creu que el s.XX es un segle d’or de la cultura catalana. Paradoxalment, els millors anys de la literatura catalana van ser els anys del franquisme, ja que recull tota la llavor sembrada els anys anteriors.
Joan Triadú era una persona de conviccions fermes, però va “contra corrent”. En aquell moment hi havia una contesa entre l’estil Camus i l’estil Sartre. I semblava que lo correcta era ser Sartre, però ell era més Camus, molt demòcrata. No és ni franquista ni marxista.
Al néixer el 1921 es va trobar que no li va tocar ni anar a la guerra, ni nar a l’exili… però sobretot li va tocar no tenir figures “visibles” on emmirallar-se perquè eren totes a l’exili. Tot convida a quedar-se a casa en silenci i a caminar per les voreres.
Molt aviat compren que el nou mon no el portaran els tancs dels aliats i decideix que s’ha de “reconstruir” ell mateix des de dins seu. S’ha de formar per ser un fonament humà fort.
Vol reconstruir Catalunya i ho vol fer a partir de la cultura; per la llengua, que aquesta ha de passar per l’excel·lència i l’ extensió ja que la llengua te un cap molt gros però un cos mol petit; que aquesta lluita no te que ser ideològica, aquí hi cap tothom i finalment que cal participar activament en el que passa al mon, fora de les nostres contrades, i estar al dia. Posa la qualitat per damunt de la “moral”, no es pot buscar res mes que l’excel·lència en lo que s’escriu.
No tothom està d’acord en el que pensa: hi ha qui creu que es millor l’extensió que l’excel·lència i hi ha qui creu que el que passa a Catalunya es perquè ha volgut ser Catalunya.
No va renunciar mai a la creença que l’excel·lència literària es un be per ella mateixa.
Vicenç Villatoro és periodista i escriptor.
