El conferenciant indica que la seva exposició constarà de tres parts, una primera serà l’explicació de qui eren els indians, tot seguit posarà com a exemple la vida de tres d’ells molt significatius i al final farà una conclusió de tot el que ha parlat.
La primera qüestió és que “indiano” era el nom que es donava als emigrants que havien anat a buscar fortuna a Amèrica i alguns d’ells van tornar immensament rics.
Al segle XVIII a Espanya, hi havia una llei que prohibia als catalans comerciar amb Amèrica, però no a la resta de l’estat espanyol que sí que ho podien fer, és per això que molts espanyols tenien també la condició d’indians i havien fet fortuna. A causa d’aquesta norma, als catalans els era més complicat, però feta la llei feta la trampa i el que es feia era muntar una empresa, generalment a Sevilla, que feia de pont entre Catalunya i Amèrica. Molts eren fadristerns o els fills més petits d’una família benestant, ja que l’hereu portava el negoci familiar, ell muntava un negoci relacionat amb el del seu germà per poder expandir el negoci familiar cap a Amèrica, altres demanaven al pare els avancés la legitima en vida i amb aquests diners iniciaven l’aventura.
Des de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, quan es va derogar aquesta llei, es va produir una forta migració cap a Amèrica, però la pèrdua de les colònies per part de l’estat espanyol va provocar la tornada de molts d’ells cap a casa, l’any 1898 amb la definitiva pèrdua de Cuba va ser el final de les migracions i el 1931 amb la revolució de Castro, en què van expropiar molts negocis i entre ells les explotacions agrícoles es van veure obligats a marxar de l’illa.
Quan tornaven a Catalunya tot i que eren molt rics no vivien de renda, a diferència de la majoria d’indians de la resta de l’estat, els diners guanyats els invertien en la compra de grans propietats rurals, comerciaven, muntaven empreses, en definitiva feien inversions per incrementar el seu patrimoni.
Vestien molt bé, es feien notar, la seva la vestimenta solia ser de colors clars i llampants, les americanes i armilles anaven amb botons daurats o platejats i solien portar mocadors de diferents colors al coll i es feien dir de vostè. Quan algú es referia a ells anomenava la dita de què “ha fet les Amèriques”. També van crear un nou estil arquitectònic, les seves cases eren molt grans i espaioses, amb patis i jardins interiors, adornats amb plantes autòctones, però també amb palmeres i plantes tropicals.
En l’àmbit familiar solien tenir molts fills, ja que els podien mantenir i en molts de casos no tenien només una esposa, sinó dues, una aquí nombrosa, i un altre allà, que aquí no es coneixia i amb una prole també important.
Generalment tornaven al seu poble d’origen, eren reconeguts com a senyors de diners això els afalagava, varen ser mecenes, van construir escoles, biblioteques, centres sanitaris, carrers, ponts, instal·lacions de llum i aigua, etc., etc. Els hi agradava fer-se notar, volien ser importants, tenien un aire de superioritat important, i la gent els hi demanava consells. Avui molts de carrers, places, construccions i monuments porten nom d’indians.
Uns dels grans indians són la família Güell, família barcelonina industrial i patrícia d’origen pagès. El pare Pau Güell i Roig ja havia fet fortuna a Santo Domingo però es va arruïnar degut a la inestabilitat econòmica de l’illa i va tornar cap a casa carregat de deutes.
El seu fill Joan Güell i Ferrer va ser el fundador de la fortuna familiar després de viatjar a Cuba
, va monopolitzant tot el comerç de l’Havana on va fer fortuna i tot seguit es va establir a Barcelona. L’any 1840 es va construir una petita indústria tèxtil a Martorell i més endavant una a Sants anomenada el Vapor Vell on es feia la pana. Abans havia anat a Anglaterra a veure com funcionaven les màquines i quin era el procés del tèxtil. Aquesta indústria amb el temps va esdevenir una de les més importants d’Espanya, ja que tenia més de 200 telers mecànics i prop de 400 treballadors. La pana era la roba que es portava més en aquella època com queda pales en tots els vestits regionals d’Espanya.
Va participar en política, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a les Corts d’Espanya, va tenir presència destacada en el món comercial i en el de la banca. Gran amic de Gaudí va promocionar la construcció de molts edificis especialment a Barcelona com el Parc Güell, el Palau Güell i respecte d’antigues indústries va ser fundador de la coneguda La Maquinista Terrestre i Marítima.
Posteriorment, en 1901, Eusebi Güell i Bacigalupi igual que el seu pare es va dedicar als negocis, fundà la Companyia General d’Asfalts i Portland, Asland. El 1871 es casà amb Isabel López Bru, filla del Marquès de Comillas, d’origen santanderí i també “indiano”. Eusebi Güell va ser conseller de les empreses de la família de la seva esposa: Banc Hispano Colonial, Companyia General de Tabacos de Filipines, Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya entre moltes d’altres.
L’altra “indiano” del que parlarem és el Marqués de Comillas de nom Antonio López i López fill d’una peixatera que tenia de rentar roba per poder tirar endavant la família. Quan l’Antonio va complir 9 anys va ser enviat a una fonda d’Andalusia a treballar com a rentaplats i fer la feina que fos, d’allà va anar cap a Cuba on està documentat que feia de “mozo para todo”. Segons sembla, era molt estalviador i va poder noliejar un vaixell petit amb el qual portava farina gruada la comprava molt barata a Santander i la venia a preu d’or a Cuba, perquè era un producte inexistent a l’illa. També va obrir el que s’anomenava un “baratillo” de roba i alimentació, comerç de preus populars.
Va invertir en imatge, vestia molt bé i es feia notar per tot, així va ser que va aconseguir guanyar-se la confiança de socis inversors, el diner el va invertir en comprar grans extensions de cultiu de canya de sucre i cafè a Cuba. Allà els propietaris no ho eren només de les finques, sinó també de la mà d’obra o sigui de tots els esclaus africans que treballaven la terra en les plantacions de l’illa.
Quan va esclatar la guerra de Cuba va organitzar el transport de soldats espanyols amb els seus vaixells, no cobrava per viatge, sinó a un tant per soldat i va arribar a transportar-ne més de 400.000 homes. Durant molts d’anys l’Estat espanyol va estar endeutat amb ell ja que no el podia pagar i això el va beneficiar amb altres concessions i privilegis que el varen fer excepcionalment ric.
Miquel Biada i Bunyol, fou un altre personatge important de l’època, nascut en el si d’una família
nombrosa a Mataró l’any 1789. A la seva joventut visqué els terribles moments d’atac i destrucció de la ciutat per part dels francesos a la primavera del 1808.
En aquest ambient d’hostilitats, marxà cap a Amèrica, on des de feia molt pocs anys els catalans tenien permís de comerciar-hi. S’establí a la ciutat de Maracaibo, on va treballar d’armador i consignatari de vaixells, va lluitar contra els independentistes en càrrecs de responsabilitat i quan el 1820 es va pronunciar la independència va haver d’exiliar-se després de pagar una forta multa que el deixà arruïnat.
Després d’una estada a Mataró, s’establí el 1820 amb la seva dona i fills a la ciutat de L’Havana. A Cuba va refer els seus negocis gràcies a l’explotació agrícola i al comerç: es va dedicar al transport de mercaderies. L’any 1837 s’inaugurà el primer ferrocarril de l’illa de Cuba, Miquel Biada va veure que era una eina magnifica tant pel transport de mercaderies com de gent i va decidir promoure un ferrocarril entre Barcelona i Mataró. Va tornar a Catalunya i l’any 1840, a Barcelona, va explicà el seu projecte per tal de captar accionistes, però no va tenir èxit.
Desencisat va anar a Londres, on aconseguí atraure el capital anglès, que finançaria el cinquanta per cent de l’empresa amb la condició que la resta d’accions fossin de capital català, va aconseguir la concessió del ferrocarril per part de la Real Audiència i amb el suport del capital anglès, finalment va atraure inversió catalana.
La negociació de les diferents indemnitzacions amb els 170 propietaris afectats van ser llargues i difícils, també va tenir greus problemes financers que van amenaçar el projecte, per solucionar-los va convocar a una reunió extraordinària els principals accionistes al Saló de Cent, el convincent discurs de Miquel Biada va transcendir de tal manera a l’opinió pública, que des de llavors el ferrocarril va comptar amb l’incondicional fervor popular. Miquel Biada no va veure complert el seu somni, el 28 d’octubre de 1848 s’inaugurà el primer ferrocarril de la península Ibèrica i ell havia mort uns mesos abans.
Com a conclusió el conferenciant insisteix que tot i que popularment aquest personatges estan considerats com a traficants d’esclaus i que d’aquí ve la major part de la seva fortuna no es pot dir que els “indianos” esmentats anteriorment participessin en el tràfic d’esclaus d’Àfrica a Americà, no tenim documentació escrita que ho demostri, però si que és probable que ho fessin i aprofitessin alguns dels molts viatges que feien per carregar esclaus a les costes d’Àfrica, ja que utilitzaven una ruta que ha passat a la història com la Ruta del Tasajo, els velers partien de ports mediterranis fonamentalment de Barcelona i Tarragona amb destí a les Antilles transportant vi, farines, teixits, ametlles, oli, material de construcció i sal cap a Rio de la Plata on carregaven el tasajo, que era una carn salada que portaven fonamentalment a Cuba, per alimentar els esclaus, ja que era barata, de Cuba i de Puerto Rico carregaven sucre, tabac, cafè, melassa i solien completar la carrega al golf de Nova Orleans amb cotó, fustes i a vegades petroli que portaven a la península i tornaven a començar el viatge.
Entre viatge i viatge no seria estrany algun desviament, com qui no vol la cosa, per motius de mala mar, o per “accident” fins a les costes d’Àfrica per carregar esclaus, cosa que a Espanya estava prohibida i és precisament per això que hi ha poca documentació.
Un dels viatges, que si està documentat, és el d’en Joan Mas capità d’un falutx que l’any 1844 va dur 825 esclaus africans al Brasil, es dona la curiositat que aquest capità era un rebesavi de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, però això no vol dir que aquests mariners fossin mala gent i traficants d’esclaus sinó tant ells, com els indians, treballaven en el context històric en què els va tocar viure, a totes les colònies la terra la treballaven els esclaus i hi havia molta demanda i Portugal i Anglaterra gairebé monopolitzaven el tràfic i tot i que a Espanya estava prohibit era un bon negoci i ja se sap que els diners fa fer moltes coses.
Joan Rosàs i Reverté és Llicenciat en Filosofia i Lletres (Secció Pedagogia) i en Geografia i Història (secció Història medieval) per la Universitat de Barcelona. Conservador i després director del Museu de Badalona entre 1973 i 1981. Tècnic del projecte del Museu d’Art de Girona, per encàrrec del Servei de Museus de la Generalitat,1981. Cap de la Secció de Coordinació Museística de la Generalitat des de 1981 fins a la jubilació el 20017.
