Vicenç Lozano comença dient que les persones estimen els països en funció de com els hi va allà. Dui que ell te dos cases, una a Barcelona i l’ altre a Roma. Son las dues ciutats on ha desenvolupat la seva tasca al llarg de molts anys i a totes dues s’ hi sent molt bé, excepcionalment bé.
Itàlia es un país que admirable, un país que es viu dia a dia, o sigui avui. Te un caràcter especial o manera de ser que identifica i ens diu com son els italians, la seva gent.
Hem de fugir dels tòpics de la pizza, del lambrusco i del Fiat 500. Altres coses identifiquen aquest país i la seva especial manera de ser.
En el cinema tenim gent com Marcello Mastroiani, Alberto Sordi, Sofia Loren, Anna Magnani o Gina Lollobrigida que son icones d’ aquest país, artistes de cinema d’ una qualitat excepcional coneguts i reconeguts a tot el mon.
La figura del barroer Paolo Villagio, actor de cinema, escriptor i actor teatral també, no es la figura del italià en general. Hem de recordar que Itàlia també es el país de Miguel Angel, de Leonardo da Vinci, de Verdi, de Umberto Eco, de Dante i de Maria Montessori entre molts d’ altres personatges importants de la Historia.
El país en forma de sabata alta te ben definides tres parts que en son el nord, rica i prospera, el centre on hi ha la seva capital la eterna Roma on resideix el poder polític, i el sud, mes pobre i menys desenvolupat. També te les illes de Sicília i Sardenya.
Quan preguntes a un italià d’on és sempre contesta anomenant la regió on viu, no el país.
El conferenciant mostra l’evolució del poble italià partint del mico, va al mono, a l’ home primitiu, a Juli Cesar, a Garibaldi que es qui está en el lloc mes alt i d’ aquí baixa cap a Mussolini, Andreotti i acaba amb Berlusconi, al mateix lloc on va començar. Llavors els italians diuen com a autocrítica que : “qualcosa è andato storto”, o sigui que alguna cosa ha anat malament.
Una frase molt important de un gran periodista i autor com es Indro Montanelli es la que ens diu que “ el lector es el patró del periodisme i la literatura, no un cap empresarial”.
Itàlia es un país on es critica en gran manera el fumar i es prohibeix, però en contrapartida els seus habitants son grans venedors de fum. Malgrat això son gent amb una gran dosis de creativitat.
Aquesta manera de ser la reflecteixen amb una frase molt coneguda i utilitzada. “ Grazie o Dio sono italiano (Gracies a Deu, soc italià).
Un llacet de festa seria la fórmula habitual de serietat, un llacet fet amb pasta italiana (farfalle) seria
el caràcter llatí d’ aquest poble.
Quasi direm que no es necessari saber parlar correctament l’ italià ja que, amb el seu característic gest amb les mans de “ ma che cosa fai “ es suficient i te pots identificar com un d’ ells. Entre ells es poden insultar, criticar, ofendre i no passa absolutament res. Ara bé no admeten les critiques de tercers que no siguin de la seva nacionalitat. Això ho tenen sagrat. Els insults son molt habituals en el seu llenguatge i alguns d’ ells son mes o menys semblants als nostres. Els 10 mes comuns son, deficiente, coglione, palle, stronzo, cazzo, cagare, vaffauculo, porco, puttanna i torroene di merda. Evidentment la traducció de cadascú podeu trobar-la als diccionaris si teniu algun dubte.
Dario Fo, fou un dramaturg, director teatral i actor italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1997 perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits. L’autor anterior manifesta que “la sàtira es l’ arma mes eficaç contra l’ humor. El poder no suporta l’ humor ja que el riure fa perdre la por.”
Beppe Grillo és un humorista, actor, i activista polític. Al 2009 impulsà la creació de un nou partit polític anomenat “Moviment 5 estrelles. Parlant dels seus coetanis va dir que un italià sol es un ”latin lover”, dos italians munten un casino i tres poden fer quatre partits polítics.
Tot plegat ens ajuda a comprendre la diversitat del país on amb 65 anys ha tingut 74 governs i on sobreviuen 200 partits polítics diferents i que el podem definir com un veritable laboratori polític.
Si d’alguna obra literària hem de fer especial menció respecte de la política, ensenyances que encara avui son vigents, és El Princep, de Giacomo Maquiavelo, escrita al 1514, i que en relació a la política manifesta que el poder ha de ser absolutista però a favor dels interessos de la gent.
Guiseppe Tomasso di Lampedusa, fou un escriptor sicilià en llengua italiana. Autor de complexa personalitat, va ser autor d’una única novel·la, El Guepard, publicada pòstumament el 1958, la qual està ambientada a Sicília durant el Risorgimento. De la mateixa podem extreure la frase en que manifesta que “tot a de canviar si volem que tot segueixi igual”. Ho sigui la brossa queda sempre dins.
Giulio Andreotti va governar Itàlia durant 40 anys. Es seva l’ afirmació de que “el poder només
desgasta a qui no el té” ( o sigui a l’ oposició que lluita permanentment per tenir-lo). Fou líder de la democràcia cristiana, que inspirava gran respecte però que mai te mirava als ulls. Fou un polític que definirem com a pontifical, de gran i elevada cultura. La biblioteca personal de casa seva era la tercera del país en quan a número i qualitat de volums. Les seves connexions amb la màfia varen acabar amb la seva carrera política.
Enrico Berlinguer, amb 26 anys, va entrar en el secretariat nacional del PCI i va ser un dels membres més joves admesos en aquest òrgan. El 1949 va ser secretari general de la FGCI, càrrec que va ocupar fins al 1956. Durant els anys 70, el PCI va governar moltes regions d’Itàlia; en alguns períodes, la majoria. Berlinguer va fer una sorprenent crida als grans empresaris i, en general, a les forces conservadores del país en què declarava públicament que el PCI se situava a favor d’un nou model de desenvolupament, en el qual havien de tenir un paper important els grans industrials i empresaris. No va interessar al gran capital que Italia fos comunista i fou eliminat, es comenta que amb l’ ajut de la Cia.
Silvio Berlusconi es el prototip de venedor de fum que abans comentàvem. Es un empresari i polític
italià, que fou Primer Ministre d’Itàlia, cap del partit polític Poble de la Llibertat i magnat dels mitjans de comunicació amb la seva presidència del grup Mediaset. Un showman de la política i de la vida publica amb tots tipus d’ extravagàncies. Itàlia es el país de Pinocho i la Itàlia actual es el país de Berlusconi. La màxima del President del EE.UU Donald Trump “America first” s’ aplica a Itàlia amb “Prima l’ Itália”. No es vol formar part d’ Europa, la lira era millor que l’ Euro, en contra de la immigració ; una societat de populisme.
El dictador Mussolini va definir el seu país dient que “ No era difícil governar Itàlia però si inútil ja que era ingovernable”. Abans comentàvem que hi ha havia uns 200 partits polítics. La pregunta es obvia, com es posen d’acord ?. El país te una crisi política permanent a la que ja estan acostumats.
A la ciutat de Roma hi ha una sèrie de escultures i figures en places i parcs que s’ anomenen parlants. Parlen perquè la gent enganxa a les mateixes petits trossets de paper amb critiques a la política i als polítics. El que passa per allà ho llegeix, i es quan la figura parla.
Un gran personatge italià que no hem de deixar de banda es un gran cineasta: Federico Fellini fou un director de cinema i guionista italià. El govern italià, en reconeixement, li va concedir la seva màxima distinció de l’Ordine al Merito della Repubblica, el Cavaliere de la Gran Croce OMRI. Les seves pel·lícules com La Dolce Vila, La Strada, Amarcord, Roma , Casanova o Les Nits de Cabiria entre moltes altres, han tingut un reconeixement internacional.
No podem obviar a Paolo Sorrentino, un altre gran director italià amb un munt de pel·lícules d’exquisida qualitat com “La grande bellezza” millor film del 2013.
La gastronomia italiana esta centrada en la pasta i la pizza. Malgrat tot Itàlia te una gran gastronomia i podem trobar bons restaurants on es pot menjar bé i molt bé.
L’ Antica Pesa es el restaurant de les estrelles i de la jet set italiana. A l’ Alfredo, on la seva especialitat son els fetuchinni, per un preu especial pots menjar amb cobert d’ or massís, sota l¡atenta mirada del maitre que està molt atent a que no en falti cap quan te’n vas cap a casa.
Itàlia te un estat molt dèbil però una societat molt forta. Direm que es un estat que te dins altres estats, i això ho demostra amb el gran nombre d’associacions o grups que hi conviuen. La maffia, ubicada a Corleone – Sicilia – amb la Cossa Nostra, la camorra napolitana de Napols, la Ndrangeta de Calabria o la Sacra Coronna Unida de la Apullia.
La ormetta es el codi de silenci que cal complir. Si uns mafiosos te miren i es posen el dit a la boca vol dir que t’arrancaran els testicles i els posaran dins la boca i desprès te mataran. Aquesta es la senyal per no complir amb el teu deure, i així ho fan irremeiablement, no hi ha perdó.
La paraula arrangiare es la que mes s’ utilitza en el lèxic de negocis o problemes. Tot es negociable, tot es pot arranjar, trobarem una formula, un camí, negociem, aquest es el sentit de la paraula. Direm que es buscar l’ adaptació continuada al moment.
Els italians estimen molt el consumisme i no tindran un euro però son elegants i van sempre amb bons cotxes, els últims iphones etc. etc. No podem oblidar que es un país que ha creat i crea moda en el vestir. La seva gran passió es però el futbol. Entre el Milan i el Laccio pot haver-hi passió i diferencies però quan s’ajunta l’ esperit italià es quan juga la selecció “ l esquadra zurra”. Llavors no hi ha nord ni sud, ni est ni oest. Només hi ha una Itàlia.
L’ església hi es omnipotent i omnipresent. Es prou potent per controlar la vida social i política. Moltes vegades predica el que no creu, i per això només cal veure els escàndols últims d’ abusos sexuals a menors, reconeguts però no condemnats enèrgicament com corresponia.
Giordano Bruno fou autor de poemes lírics o heroics i d’obres filosòfiques. Acusat d’heretgia, fou pres per la inquisició a Venècia el 1593 i cremat viu, després de set anys de presó i d’un llarg procés, al Campo de Fiori, a Roma (1600), en no voler – se retractar de les seves teories. Avui la seva estàtua es venerada a Roma per milers de persones en homenatge a ell i en critica a una església que no ha canviat en segles malgrat errors continuats.
No cal oblidar que Itàlia malgrat tenir la seu de l’ església catòlica al Vaticà es el país del mon amb mes sectes i ateus.
La Boca de la Verità és una antiga màscara de marbre, que fou col·locada a la paret del pronaos de l’església de Santa Maria in Cosmedin de Roma l’any 1632. Es deia que qui hi posava la ma dins, si era mentider se li tallava la ma. Avui, tots els turistes es fan la foto amb la ma dins la boca perquè a ningú li passa res.
Per acabar la conferencia va tria una frase veritable i que els italians tenen clara per escalar llocs a l’ empresa, la política o la societat i es que “ el bordell es premia sempre més que no el coneixement” . I finalitza amb un afectuós “ciao e grazie mille”.
Vicenç Lozano Alemany, Periodista, enviat especial internacional de TV3 i corresponsal del Estat del Vaticà.
