Encara no fa tants anys, moltes dones es podien dedicar a escriure, però tenien que adoptar un pseudònim masculí per poder editar el que escrivien.
Avui ens sembla inversemblant, però molts recordarem que, abans, per obrir una llibreta d’estalvi es necessitava el permís del marit o del pare si la dona era soltera.
Caterina Albert, que va utilitzar el pseudònim Victor Català, n’ es un exemple palès a casa nostra,
però en fou un model ja que altres personatges del gènere femení varen tenir que fer el mateix arreu d’ Europa.
A l’ autora de la que avui parlem la presentaven com un homenot, amb controvèrsia respecte de les seva orientació sexual. ¿Veritat o mentida? No ho sabem.
El que si es cert es que fou una persona benestant ja que la seva família, de L’ Escala, tenia moltes terres pel que no va necessitar treballar per viure ja que administrava els bens de la família i amb les rendes dels camps podia viure amb molta comoditat.
Era una persona molt cosmopolita ja que li agradava la musica, la literatura i la pintura. Direm que fou una persona molt culta, però marcada aquell temps per el fet de ser dona com moltes altres.
A més del personatge esmentat, a la conferencia d’ avui farem esment a varies dones que també varen escriure amb pseudònim.
Adeline Virginia Stephen, més coneguda com a Virginia Woolf nascuda a Londres el 25 de gener de 1882 i que morí a Lewes el 28 de març de 1941, fou una escriptora i editora anglesa que va utilitzar el pseudònim esmentat. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX. Deia aquesta autora que per escriure es necessitava una cambra pròpia, una renda anual i un espai tranquil per viure. Feia un crit a lo que s’anomena independència personal.
Cecilia Böhl de Faber y Larrea, de pseudònim Fernán Caballero, fou una novel·lista d’origen suís establerta a Espanya. Filla d’un negociant alemany establert a Espanya i de mare espanyola, va fer que la seva infantesa i adolescència es visqués a Suïssa i Alemanya entre els anys 1805 i 1813.
Mary Ann Evans, més coneguda pel pseudònim George Eliot, fou una novel·lista, periodista i 
traductora anglesa. Una de les millors plomes de l’època victoriana: és autora de set novel·les, la majoria situades a l’Anglaterra provinciana i conegudes pel seu realisme i l’anàlisi psicològic.
Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda 
pel seu pseudònim masculí George Sand, va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. Fou amiga i amant de Chopin.
En l’ època en que estem situats les conquestes femenines d’un home eren vistes com un prestigi, mentre que per a la dona eren molt mal vistes i qualificades amb gran desprestigi.
El nou mon no estava apartat d’ aquest fenomen i tenim el clar exemple de Juana Inés de Asbaje y 
Ramírez de Santillana, més coneguda a Mèxic com a sor Juana Inés de la Cruz que va ser una escriptora profeminista de poesia i teatre en castellà. Va ser monja de l’orde de Sant Jeroni. El seu estil literari és barroc. Ella mateixa, fent mostra del seu feminisme i referint-se a la prostitució, va dir que caldria decidir qui era mes responsable, si el que pagava per pecar o el que peca per la paga.
Tornant a la nostra autora, filla com hem dit d’una important família de propietaris rurals, va ser esperonada pel seu pare a descobrir tot el mon artístic i ben aviat començà a pintar i a escriure. Se subscriu a La Renaixença, diari i revista, i compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres.
Segons afirma ella mateixa, va escriure “Parricidi” —narració inclosa en els Drames rurals— a l’edat de catorze anys. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral “La infanticida” que és distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-se que l’ autor era una “senyoreta de l’Escala”, la determinà a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí. L’obra va ser censurada i no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana com homenatge pòstum.
Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames Rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets 
per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L’èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta.
Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra.
Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l’existència, però l’autora es manté en la seva postura; més tard Maragall es doblega al geni de l’escriptora.
També manté una estreta relació literària entre altres amb Narcís Oller i Àngel Guimerà
Tot i descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literària, amb el nom de Víctor Català. Construeix acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona, que no passa de ser una aficionada de la literatura. Una actitud coincident amb d’altres grans escriptores del segle XIX europeu. Tanmateix, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de “viril” van propiciar una certa llegenda fruit de la sorpresa i el malestar dels crítics.
Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l’individu i la societat, lluny d’idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana.
Entre les seves primeres obres, cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau.
Alguns d’aquests monòlegs han estat representats i són considerats peces de teatre.
Tanmateix, el que dóna renom a l’escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres “Drames rurals”, “Caires vius” i “Solitud”. La publicació, el 1902, de “Drames rurals” inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots i cadascun d’ells per la violència, la mort o embogiment.
La novel·la “Solitud” apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath, en la seva primera convocatòria, als Jocs Florals de Barcelona. “Solitud” pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d’assolir una existència separada i lliure per a la dona. L’estructura de l’obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n’ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.
En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l’expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d’una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
Després d’un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes, l’Editorial Catalana, dirigida per Josep Carner, li publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i 
Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950).
També publica Mosaic, III (1946). Es un volum d’articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics, un testimoni molt important per acostar-nos als problemes que hagué d’afrontar com a escriptora i per extensió com a dona.
El 1951 veu publicades les seves Obres completes a Editorial Selecta, amb pròleg de Manuel de Montoliu. La segona edició de 1972 inclou un text important de l’ escriptora Maria Aurèlia Capmany titulat Els silencis de Caterina Albert.
Des d’aleshores, s’han anat succeint les edicions i estudis a la seva obra.
Recomanació del conferenciant, lectura dels comptes breus de l’ escriptora.
Lluis Freixas Mascort es Gestor Cultural i Director en funcions de la Casa de Cultura.
