Pensaments i vivències del temps humà. 5-2-2019

aulesgirona@gmail.com   7 de febrer de 2019   Comentaris tancats a Pensaments i vivències del temps humà. 5-2-2019

Joan Manuel del Pozo agraeix als assistents a l’Aula Magna de la Casa de Cultura, que li dediquin l’ estona del seu temps per escoltar-lo ja que el temps és important i d’això versarà la conferencia d’ avui: del temps humà.

La conferencia queda estructurada amb una introducció, en la que es parlarà del llenguatge quan ens referim al temps, del valor del temps, de les propostes ètiques respecte del temps i finalment d’ una conclusió de tot plegat.

de solSeguint doncs aquest timming,  la primera pregunta que els filòsofs  es fan a la primera qüestió de la introducció al tema és:   què es el temps ?.

L’ espai el veiem. Podem mirar endavant, endarrere o al lloc on estem o on hem estat. El temps no, no el podem tornar endarrere ni el podem tirar endavant. El temps es només ara, aquest moment. El ja.

Els físics quàntics el defineixen com un espai, matèria, energia e informació i de tot plegat en fan un tirabuixó molt complicat que ni ells quasi l’ entenen i per descomptat nosaltres encara menys. Indefinició total del concepte.

Un gran pensador com fou Sant Agustí deia : Mesuro el temps, ho sé, però ni mesuro el futur que encara no és, ni mesuro el present que no s’ expandeix, ni mesuro tampoc el preterit que ja no existeix. Llavors,  què és el que estic mesurant?. Existeix només el present, aquest moment i passat el moment tot ja és passat.

El temps s’ ens escapa com l’aigua de les mans.

Qüestió: Estem segurs de que passa el temps o som nosaltres que passem en el temps ?

Aristòtil deia que el temps era un moviment que produïa el canvi permanent. La vida és moviment. Si morim estem quiets. Els temps és doncs coses que es mouen.

Cal fer una reflexió de la vivència humana per aprofitar el temps amb pensaments i moments viscuts. Així podem veure la diferencia entre el temps d’ un monjo en vida contemplativa i la de unpolsera esportista corredor de fons durant tota la vida. El temps serà el mateix però la velocitat de cadascuna de les seves vivències dels temps ben diferent. Podríem definir el temps del monjo com un riu amb un caudal quiet i desaccelerat. El temps del corredor seria un riu potser amb menys caudal però amb el curs ràpid. Seria potser com la velocitat de la caiguda d’una cascada.

Veiem tot seguit el llenguatge que utilitzem respecte del temps.

Tenim diferents maneres de parlar del temps, amb expressions com :

  • Tenir o no tenir temps.
  • Manca de temps.
  • Perdre el temps.
  • Invertir el temps.
  • Apurar el temps.
  • Consumir el temps.
  • El temps vola irreparablement.
  • Fem aquí sempre referència a la materialització del temps, el convertim en una cosa material i possessiva.

Si parlem de l’ espiritualitat dels temps direm llavors :

  • Aturar el temps per gaudir-lo intensament.
  • Temps suspès.
  • Perdre el temps.
  • Regalar el temps.
  • Temps lliure.
  • Temps millors o pitjors.
  • O l’ expressió de : cada cosa al seu temps i un temps per cada cosa.

Si en canvi parlem d’ un temps neutre, que seria temps en sentit narratiu  on sempre guanya qui te el relat mes creïble, tenint en compte que l’ home/dona soms animals narratius, o sigui podem i saben explicar les coses, tindrem :

  • Els comptes per nens.
  • Les novel·les per adolescents o gent gran.
  • Els sermons i doctrines religioses que tots/es son narratius, siguin cristians, ortodoxos, musulmans, hinduistes o de qualsevol altre creença.
  • La narració sempre comença amb ………………. “ era una vegada “ ……………
  • En aquell temps ……….
  • Temps era temps que ………….
  • Temps avenir ………………
  • Vindrà un temps en que ………….
  • En el meu temps ……………….

La narració sempre passa en el temps, generalment en el passat i aquest temps es l’ ànima de la narració.

de sorraEl valor del temps només el te en compte l’ esser humà. Que és un esser en el temps. Té consciencia del mateix. Pot calcular el temps. Els animals no tenen aquesta racionalitat.

Cal tenir però en compte que el ahir no existeix, ja ha passat, dèiem que es irrecuperable, només existeix avui i ara, aquest moment,  ja que mes tard el futur tampoc existeix.

En la cultura grec – romana existien el que s’ anomenaven cicles del temps. Aquest es mesurava per cicles, com si fos donar voltes a una circumferència.

El cristianisme va establir un moment cero que fou el de la creació de l’ univers i ha establert un altre moment final que anomena  de l’ apocalipsis. Abans no hi havia res i desprès tampoc hi haurà res. Deu existia abans i existirà desprès però el temps es va establir con una línia recta amb un principi i un fi. Es va determinar l’ ahir , l’ avui i el demà.

En l’ actualitat direm que la humanitat viu el temps a saltirons, o sigui amb un desordre total. Hem anat de la homogeneïtat del temps al nerviosisme del temps.

La cultura actual que anomenarem líquida, de canvis rapits, bruscos i de velocitat, provoca aquesta acceleració. Es viu obsessionats només pel present. No tenim en compte el temps passat ni el futur. No es pensa a llarg, sinó a curt plac, d’ avui per avui. La durada de les coses es lo immediat, la permanència a lo d’ ara, lo transitori. La memòria humana esta encaminada a la única sensació del estat i moment present, contra el passat i el futur que no compten.

En definitiva perjudiquem el futur amb un abús del present.  Un exemple clar i contra l’ ecologia del planeta en son els milers de tones de plàstics que tenim arreu escampats, dins la mar i la terra i que hem propicia’t entre tots, matèria que tardarà segles a descompondre’s.  Pensem per avui no tenint en compte el demà.

Un altre exemple ben palès n’és el consumisme galopant actual on no importa el futur. Colonitzem el futur amb el present, amb lo immediat. Som com “ocupes del futur”. La societat ha canviat; abans els pares treballaven pels fills, ara son els fills que tenen que treballar per la subsistència i jubilació dels pares.

Cal tenir en compte que el passat no es pot destruir; preval i viu en la nostra memòria. Vivim tan accelerats que ignorem i no valorem el passat que és en definitiva l’ experiència privada i col·lectiva de la societat.

Sovint oblidem que tots, absolutament tots, som els resultat del nostre passat. Aquest passat és la base de la nostra identitat. Si no tenim en compte el passat, la pertinença al mateix i la responsabilitat que ens implica, tot es debilita. El passat no està caducat, vivim un present continu on hi ha les restes d’ aquest passat. El passat es viu i continua sempre viu.

Quines son les propostes ètiques que ens cal aplicar?

Es necessari generar i aplicar ètica en l’ us del temps.

Què és l’ ètica ?  Senzillament és saber distingir el que val la pena en la vida. Així de simple.

Fem un us negatiu del temps ja que :

  • Tenim una incapacitat per l’ espera, volem l’immediatesa. Un 11% de la gent vol la resposta de una consulta a una pagina web amb menys d’ un segon. Esta previst que aquesta urgència desitjada serà, dintre de deu anys, del 25% dels usuaris.
  • Les noves tecnologies ens donen mes temps lliure però en canvi no el sabem aprofitar com cal.
  • Aquestes tecnologies ens regalen temps. Abans per anar a Barcelona amb tren per exemple es tardaven dues hores i mitja. Ara, amb l’ AVE, el trajecte son 35 minuts. La diferencia de temps de la nova tecnologia és un regal.
  • Amb el regal del temps ens sembla que podem fer més coses, i ho fem invertint malament aquest lleure.
  • No tenim temps de pensar ni reflexionar, tot és urgent.
  • Aquesta velocitat mal gestionada ens incapacita per elaborar l’ experiència.

La situació es simple : l’urgent, que ho es quasi tot, no ens deixa lloc per lo important.

Cal buscar temps a favor nostre. Necessitem fer un aprenentatge de la higiene temporal.

  • Cal establir prioritats.
  • Evitar fer dues coses a la vegada.
  • Buscar i trobar moments de quietud.
  • Necessitem moments de silenci per pensar.
  • Cal aprendre a escoltar el propi silenci.
  • Es molt bo fer una acurada revisió dels nostres records.
  • Cultivar per damunt de tot l’ oci creatiu: llegir, escoltar musica, fer esport, fer visites culturals, caminar per la natura etc.  . En definitiva aplicar temps a les coses que ens agraden i de les que gaudim.

Arribem a unes conclusions finals a tenir molt en compte per gaudir els pensaments i vivències del nostre temps :

Un sol dia dona més que el que un any ens ha negat.

Cal respectar el passat, vivint el present i projectant el futur.

La vida nomes es llarga si a la vegada es plena.

L’ art del temps es l’ art de la vida.

No cal obsessionar-se mai per el temps sinó que cal interessar-se només  per  la vida.

Josep Manuel del Pozo Álvarez és professor de filosofia de la Universitat de Girona i polític català.

P1250846