Cal assenyalar que cap estructura del nostre cos té com a funció única ni primera la producció de la veu. Aquesta fou una adaptació evolutiva molt posterior a altres accions imprescindibles per a la vida
La veu es produeix gracies a la vibració, l’ aire i l’ espai que acaben amb el so. Direm en certa manera que la veu es pròpiament aire. Per portar a terme tot això fan falta uns específics espais ressonadors, un vibrador i uns emissors d’ aquest aire. Malgrat aquesta divisió descrita anteriorment, l’aparell fonedor és un tot homogeni inseparable, per la qual cosa, una alteració o modificació en alguna de les seves parts determinarà una modificació o alteració en les demés i per tant es una cadena de conseqüències.
Qualsevol tensió muscular excessiva produirà ben segur problemes en l’emissió de la veu i alteracions a llarg o curt termini en la laringe. La laringe, està formada per un esquelet de peces, totes elles cartilaginoses, que s’articulen entre sí. Aquets cartílags ho són en nombre de nou: tres anomenats senars que son el tiroide, el cricoide i l’epiglòtic i tres de parells que son els aritenoides, els corniculats i els cuneïformes.
A part dels referits, existeixen mes a més, petits cartílags inconstants als quals s’insereixen petits músculs, tot plegat denominat en el seu conjunt com a musculatura intrínseca, que actuant sobre les seves articulacions, determinarà els moviments dels plecs vocals o cordes vocals.
Els cartílags tiroide, cricoide i aritenoides són de tipus hialí iguals com els que formen la tràquea i els bronquis i es poden en alguns casos arribar a ossificar amb l’edat. El cartílag epiglotis és de tipus elàstic , com el cartílag de l’orella que podem palpar i aquest no es calcifica mai. El cartílag tiroide es troba integrat per dues làmines una a la dreta i l’ altre a l’ esquerra que s’uneixen per davant formant
un angle obert cap endarrere. Aquest angle en els homes és d’uns 90º i en la dona d’uns 120º, és per això que te una protuberància major en els homes per sota de la pell i la nou es veu i es palpa amb molta major facilitat.
A cada costat de la superfície interna de la laringe trobem dos plecs de la seva mucosa superposats. Aquets son els plecs vestibulars anomenats plecs ventriculars, cordes vocals falses, cordes vocals superiors o bandes ventriculars situats cranialment i els plecs vocals, cordes vocals veritables o cordes vocals inferiors en posició caudal.El plec vestibular recobreix el lligament vestibular i es forma degut a la presència d’aquesta estructura. El vocal recobreix el lligament vocal i el múscul vocal i ve determinat per l’existència d’aquestes estructures que formen el seu esquelet.
Dit tot això tenim que la vibració de les cordes vocals, es un cicle que va de entre 80 a 800 cicles per segon, velocitat molt i molt gran.
Arribats al període la pubertat, es dona un canvi important en la veu ja que per un efecte hormonal la laringe creix en longitud i diàmetre, amb la qual cosa els plecs vocals o cordes vocals creixen en longitud. Durant aquest procés es produeix la muda vocal de les persones. Canviem la veu. En el noi, els plecs vocals creixen entre 4 i 11 mm i en la noia entre 1,5 i 4 mm, per això el canvi de la veu en el sexe masculí serà molt més evident. Abans de la pubertat els plecs vocals del noi i la noia tenen una longitud similar mentre que després de la pubertat els plecs vocals de l’home tenen quasi el doble de longitud, per terme mig, que els de la dona. El canvi que es dóna a la veu durant la pubertat no només es relaciona amb l’augment de longitud dels plecs vocals sinó també amb canvis en l’estructura del propi plec. Durant la pubertat, per regla general, la veu femenina baixa al voltant de 2,5 semitons i la veu masculina al voltant d’una octava.
A la laringe podem distingir una musculatura intrínseca, que determina els moviments de les articulacions laríngies. Són aquets uns petits músculs que s’insereixen a l’esquelet cartilaginós de la laringe. Aquets músculs intrínsecs són parells a excepció de l’aritenoïdal que es transvers i únic. Tots ells són adductors dels plecs vocals llevat del cricoaritenoïdal posterior que els abdueix. Aquest últim múscul és el responsable de separar el plecs vocals durant la respiració i permetre l’entrada i la sortida de l’aire. La resta de músculs apropen els plecs vocals tancant l’entrada a les vies respiratòries. Durant la fonació aquests músculs són els que apropen els plecs vocals i els interposen al pas de l’aire expirat que els farà vibrar. A més de l’acció d’apropar els plecs vocals, hi ha dos músculs intrínsecs que són els responsables dels canvis en el to fonamental de la veu. Son el cricotiroïdal i el vocal.
La fonació exigeix un tancament i una obertura continua dels plecs vocals o cordes vocals amb canvis en la seva longitud i tensió. Aquestes variacions requeriran fluctuacions contínues de la sortida d’aire. En la parla normal la regulació de la sortida d’aquest aire és bàsicament involuntària i automàtica. En els conferenciants, els actors i sobre tot en els cantants s’observa, però, un control en l’expiració
que s’exerceix per l’acció dels músculs abdominals. Veiem moltes vegades com aquest col·lectiu, agafa aire en les seves intervencions.
La veu es produïda per l’expiració de l’aire a través de la fenedura glòtica o glotis; els plecs vocals són obligats a separar-se i a posar-se en vibració per la pressió de l’aire expirat exercida. El so produït als plecs vocals seria pràcticament inaudible si aquest no es modifiqués i ampliés a les cavitats supraglòtiques o ressonadors de la veu. Els músculs que s’originen o insereixen en l’os hioide actuaran sobre la laringe desplaçant-la verticalment durant la deglució i la parla. A la laringe es produiran també petis moviments anteroposteriors que s’associen normalment als moviments verticals; la laringe es dirigeix una mica cap endavant quan s’eleva i torna endarrere quan descendeix.
Els músculs extrínsecs de la laringe es classifiquen en dos grups: músculs que eleven la laringe i músculs que en produeixen el descens. Els elevadors s’anomenen supra hioïdals ja que se situen per damunt de l’os hioide. Els que produeixen el seu descens reben el nom d’infra hioïdals per estar per sota del ja esmenta’t os. Totes les cavitats situades per sobre dels plecs vocals actuen, o poden actuar, com caixes de ressonància de la veu.
Distingim la boca, la faringe i les fosses nasals.
Hi ha ressonadors que son mòbils, com la boca o la faringe, que poden modificar la seva forma i volum adaptant-se al so produït, i d’altres que son fixos, com les fosses nasals que formen part del crani. Aquets últims no podran mai canviar la seva forma ni el seu volum per la seva estructura òssia. 
La boca es modificarà en funció de l’obertura mandibular i de la posició de llengua i dels llavis. La faringe canvia la seva morfologia principalment en funció dels desplaçaments de la laringe, la llengua i el vel de paladar o paladar tou.
Clàssicament i principalment en la veu cantada, s’ha donat gran importància als anomenats sinus paranasals com a aparells ressonadors de la veu, però aquestes cavitats actuaran com a zones en les que la veu vibrarà donant lloc a sensacions propioceptives pel cantant, i no com a cavitats de ressonància per amplificar el so i fer-lo més audible.
Com ja sabem, la faringe és la part del tub digestiu situada per darrere de la cavitat nasal, bucal i de la laringe. Aquesta actua com a conducte comú per a la deglució i la respiració. Es doncs ambivalent en el seu primer tram. Per la seva part anterior comunica cranialment amb les fosses nasals, medial ment amb la cavitat bucal i caudalment amb la laringe. La seva paret posterior es plana.
El paladar constitueix el sòl de la cavitat nasal i el sostre o part superior de la boca. Està format per dues porcions: el paladar dur o ossi i el vel del paladar o paladar tou. El vel del mateix, és una formació fibra muscular movible que continua posteriorment el paladar dur. Constitueix una separació parcial entre la porció nasal i l’oral de la faringe i tanca l’istme faringi durant la deglució. Del seu caire posterior penja una petita prolongació carnosa, l’úvula palatina, anomenada 
comunament campaneta que tots coneixem.
Els moviments del vel del paladar seran de gran importància per la deglució, per la parla i el cant. Durant la deglució el vel del paladar es tensat i elevat per acció de la seva musculatura separant totalment la porció nasal i oral de la faringe. La possible paràlisi de la musculatura del vel del paladar dóna lloc a una veu nasal i a la regurgitació d’aliments siguin sòlids o líquids cap a la cavitat nasal a la deglució. En els sons nasals el vel del paladar es troba relaxat i l’aire passa cap a la cavitat nasal, on ressona; en els sons orals el vel del paladar està elevat i tensat tancant el pas cap a les fosses nasals, amb la qual cosa l’aire ressona únicament a la boca.
La boca és el principal ressonador de la veu ja que pot adaptar la seva forma i volum al so emès als plecs o cordes vocals per mitjà dels canvis en la posició de la llengua, els llavis, el vel del paladar i la pròpia mandíbula. En el cant el vel del paladar es troba elevat ressonant l’aire a la boca i sols s’abaixarà, permetent que aquest passi cap a la cavitat nasal, en la producció d’algunes onomatopeies com per exemple un ding, dong… o quan la boca es closa. 
Els elevadors s’anomenen supra hiodals ja que se situen per damunt de l’os hioide. Els que produeixen el seu descens reben el nom d’infra hioïdals per estar per sota del ja esmenta’t os. Totes les cavitats situades per sobre dels plecs vocals actuen, o poden actuar, com caixes de ressonància de la veu.
El so generat en un principi als plecs vocals és impartit finalment a l’ambient per mitjà de la boca. La intensitat o volum final del so serà directament proporcional a l’àrea d’obertura d’aquesta. Això explica la importància que té en el cant l’obertura mandibular. Així mateix, l’obertura de la boca influirà en gran manera en el anomenat timbre de la veu. Cal assenyalar, però, que la mandíbula mai ha d’obrir-se amb força, ja que això generaria unes tensions musculars que dificultarien la pròpia fonació. La mandíbula ha d’obrir-se a favor de la gravetat relaxant la musculatura que te formada de la masticació. En la veu cantada, per a la producció de sons greus, l’obertura de la boca ha de ser menor que per a les notes agudes. Cal que la boca s’adeqüi en cada moment i en cada cas al so emès.
La posició dels llavis influirà també en la forma de la cavitat de ressonància, i, per tant, en el timbre de la veu. Si obrim la boca horitzontalment, la veu tindrà un timbre més clar que si col·loquem els llavis en forma circular, en que el timbre serà més fosc. La posició dels llavis farà que la veu sigui projectada i dirigida cap a l’exterior, de forma semblant a com ho fa el pavelló d’una trompeta o de qualsevol instrument de vent.
La forma i posició de la llengua produirà canvis en la forma i volum de la cavitat bucal, intervenint directament en el timbre de la veu. En el cant la llengua ha de situar-se plana al sòl de la boca, però sense realitzar una força muscular excessiva ja que això en dificultaria l’emissió sonora. Si la llengua s’aplana amb massa força es produeix un descens de la laringe donant lloc a una veu engolada. Si aquest descens és encara més pronunciat, llavors l’arrel de la llengua se situa a l’interior de la cavitat faríngia impedint la fonació. La llengua és un òrgan musculós situat en el sòl de la boca, implicat en la succió, la masticació, la deglució i la fonació i per tant polivalent. En el cant, la llengua ha de situar-se plana en el fons de la boca per a adequar el volum i forma d’aquesta cavitat al so produït. Mai s’han d’adoptar posicions forçades que provoquin una tensió muscular, ja que això dificultaria l’emissió de la veu.
Les fosses nasals són dues cavitats situades sota del crani i sobre de la cavitat bucal, de la qual es troben separades pel paladar. Presenten un sostre format per ossos dels crani, un sòl format pel paladar, una paret medial el septe nasal i una paret lateral. Es comuniquen posteriorment amb la porció nasal de la faringe a través de les coanes que son uns orificis posteriors de les fosses nasals.
En l’expiració normal la majoria de l’aire passa davant i per sota del cornet inferior, i una petita part ho fa per la porció més cranial de les fosses nasals. En el cant, pel contrari, per produir els sons nasals cal passar l’aire expirat per la part més alta de les fosses nasals. Aquesta regió és la més estreta i angosta amb la qual cosa l’aire hi roman més estona i hi ressona. És quelcom semblant al que succeeix en els refredats de nas en que la veu es torna nasal i a causa del refredat s’originen corrents que arremolinen l’aire a la regió olfactòria i la permanència d’aquest aire a les fosses nasals es fa més llarga.
El diafragma és un múscul important de la respiració. Quan es contrau, les seves cúpules dreta i esquerra es desplacen cap avall aplanant-se. Aquest descens augmenta el diàmetre vertical de la cavitat toràcica i pel seu origen a l’obertura inferior de la caixa toràcica actuarà sobre les seves articulacions determinant el moviment de les costelles el que provoca l’augment dels diàmetres anteroposterior i transversal. Amb aquest augment dels tres eixos del tòrax, laterals e inferior, els pulmons s’omplen d’aire.
L’abdomen és la porció del tronc compresa entre el tòrax i la pelvis. Els músculs d’aquesta regió són molt importants i formen la major part de les parets abdominals. Constitueixen com una faixa que subjecta fortament les vísceres abdominals. Durant la inspiració aquesta musculatura es relaxa i el diafragma es contrau. En l’expiració activa, els músculs de l’abdomen es contrauen mentre que el diafragma es relaxa. Aquesta acció mecànica coordinada constitueix el anomena’t suport de la veu. A la fonació, la contracció de la musculatura de l’abdomen produeix l’augment de la pressió intra-abdominal.
Les vísceres que es troben a l’interior de l’abdomen es veuen comprimides per aquest augment de pressió i empenyen el diafragma provocant el seu ascens. Aquest ascens del diafragma empeny a la vegada els pulmons i determina l’augment de la pressió sub glòtica ja que els plecs vocals, com deien, es troben apropats impedint el pas de l’aire. Finalment la pressió és suficient i l’aire és expirat amb força produint-se l’obertura i vibració dels plecs o cordes vocals.
Anna Carrera Burgaya Professora d’ Anatomia i Embriologia Humana de la Universitat de Girona. Membre del Grup de Recerca NEOMA.
