El Dr. Marc Sureda va explicar en primer lloc que, icona, és un mot derivat del grec que significa imatge.
El conferenciant desgranà un esquema històric de les imatges des de les escultures de l’antiga Grècia i de Roma passant per uns retrats pintats de l’Egipte tardà. En definitiva, la necessitat de fer present una persona o un déu mitològic a través de la seva imatge. I en posà uns exemples significatius.
En els inicis del cristianisme, els creients seguien el costum jueu de no utilitzar imatges de ningú i molt menys de Déu, precepte religiós que complien sempre.
Poc a poc s’anà implantant el costum de introduir alguna imatge en els temples primitius. Al principi era una simple creu però tímidament varen anar creant icones que volien fer present la figura de Crist o de la Mare de Déu i això anà proliferant fins que els abusos i les discrepàncies entre diversos sectors dels cristians provocaren el moviment iconoclasta, que més tard fou declarat heretgia.
La icona, per tant, vol representar el rostre de la divinitat per a fer-la present i servir de via directa a la pregaria.
El conferenciant, com a exemple en mostrà una amb l’efígie de Crist que semblava tenir errors de simetria. Analitzada amb deteniment, una meitat del rostre era representat més humà, més proper i l’altre , més hieràtic, més majestuós. L’autor de la pintura volgué representar les dues naturaleses de Crist, la humana i la divina,
Aquesta mena de icones s’utilitzà molt en l’església bizantina i encara perdura en l’ortodoxa. Es deia que els pintors rebien la inspiració divina per a pintar els rostres sagrats.
Des d’aquí fins a l’evolució de les imatges a través de la història –romànic, gòtic, renaixement- i de les religions, el doctor Sureda anà dissertant sobre el significat de les imatges més enllà de la seva matèria, sobre la seva utilitat descriptiva i didàctica i fins i tot sobre la seva utilitat religiosa real i actual per als creients i en tot cas, la vàlua de les imatges en la història de l’art.
