Carles Paytubí ens va recordar que el passat 14 de novembre del 2016 o sigui avui fa exactament un any vàrem tenir a l’ Univers la Lluna més gran i brillant des de fa 70 anys. Molts vàrem tenir el plaer de poder veure aquest fenomen únic en una generació.
També el dia 14 de cada any es celebra el dia mundial de la diabetis, data del aniversari de Frederic Bating que juntament amb Charles Best varen concebí la idea i el descobriment de la insulina el 1921.
Avui i aquí intentarem reflectir, com va fer la lluna, i descobrirem com la insulina, com la medicina, afecta o ha influenciat als pintors i les seves obres en el transcurs de la historia.
Farem un transcorregut primer en els autors i les seves vides i tot seguit per diferents obres dels mateixos o d’altres on és ben palesa i es reflecteix la medicina o la pròpia infermetat.
Doménikos Theotokóupolos, per tots conegut com El Greco, va néixer a Creta el 1540 i va morir a Toledo el 1614. Va viure doncs 74 anys, un període molt llarg de vida considerant l’ època, segle XVI. A part de pintor era escultor i arquitecte. Les infermetats mes comuns de la vista son la miopia, la hipermetropia, l’astigmatisme i la presbícia. Podríem definir en mes o menys, la tercera com una suma apropada de les dues primeres. Aquest artista patia una infermetat de la vista que l’hi provocava el veure les coses mes allargades de lo que un ull normal podria veure i per això tots els seus personatges plasmats a les pintures son molt allargats i fins i tot mes prims o esvelts. Patia de la curvatura de la còrnia, i la infermetat concreta era la ja anomenada astigmatisme. La mateixa, provoca una inclinació obliqua de la mirada fent una el·líptica, fet que podem observar ens els personatges plasmats en els seus quadres que també tots miren cap una direcció o una altre o sigui obliquament com comentàvem. En definitiva, l’ autor pintava el que ell veia. L’ astigmatisme creix amb l’ edat i per tant a mida que ens fem grans s’aguditza. El Greco, conseqüència de la seva malaltia elevava els personatge cap a Deu. El quadre mes conegut es el Entierro del Conde de Orgaz, que està a Toledo a l’ Església de Santo Tomé. Com a curiositats de l’obra direm que el difunt no es precisament el compte esmentat, sinó un desconegut, i que el pintor surt a l’obra, com en moltes de les que va pintar, o sigui que l’hi agradaven els autoretrats.
Michelangelo Buonarroti, me conegut com a Miquel Angel, va néixer a Capresse el 1475 i va morir a 
Roma el 1564. Fou arquitecte, poeta, escultor, pintor i va desenvolupà la seva tasca sobre tot a la ciutat de Florència amb el mecenatge de la família Mèdici i els Papes del Vaticà de la seva època. Miquel Angel tenia gota, anomenada també la malaltia dels reis, infermetat que afecta sobre tot les articulacions. Aquesta infermetat pot afectar els ronyons i la seva circulació i produir un còlic nefrític, que fa molt i mol de mal a qui el pateix. Les persones amb gota, per l’ acumulació calcària a l’ àcid úric, produeixen també sorra i pedres a la bufeta o al ronyons. Concretament aquestes pedres per la seva composició química no es poden detectar mitjançant una radiografia i per tant es complicat la seva exacte localització. La gota, si be es una infermetat reversible, es un factor de risc per l’ infart de miocardi. La gent que veu vi, si ho fa amb moderació, no afecta a que sigui mes o menys propensa a desenvolupar aquesta infermetat, però, la ingesta d’ alcohol amb excés es molt dolenta. Miquel Angel va patir molt en les seves articulacions sobre tot als genolls i entre els junts dels dits de les mans, donat que eren les mans la part del seu cos que mes treballaven. També les cames varen ser molt malmeses ja que el pujar i baixar de bastides fou un turment per ell. A part de tot plegat, era un home que dormia molt poc, treballava moltes hores i s’ alimentava sobre tot a base de fruita i vegetals. El pa l’ acompanyava sempre amb una copa de vi que bevia en un recipient de plom, material i recipient que afavoria l’ infermetat -sense que ell ho sàpigues, naturalment-. Esta enterrat a l’ Església de la Santa Croce de Florència, i en el seu testament va manifestar que “donava la seva anima a Déu, el seu cos a la terra i els seus bens als seus familiars mes propers”.
Henri Marie Raymond de Toulouse Lautrec, va néixer el 1864 prop de Albi i va morir el 1901 a Saint Andrei du Bosc – Aquitania. En la seva època era habitual que les famílies es casessin entre ells a fi de perseverar i, si es podia, fins i tot incrementar les propietats i el patrimoni de la mateixa. El seu pare i la seva mare eren cosins germans i per tant la consanguinitat es va produir i ben segur que mes endarrere, o sigui els seus avis també fossin consanguinis. Una barreja no molt recomanable mèdicament parlant. Toulouse-Lauterc, patia una infermetat d’ossos. Era molt baix d’estatura, menys de un metre cinquanta ja que el seu esquelet no s’havia desenvolupat com cal. La seva infància fou naturalment feliç fins que, com a conseqüència de la repetida consanguinitat dels seus avantpassats, patí una malaltia que afectava el desenvolupament dels ossos anomenada picnodisostosi que se li manifestà cap el 1874, o sigui amb uns deu anys d’edat. El seu aparell locomotor i l`esquelet amb general, era feble i molt fràgil i amb perill constant de trencar-se per qualsevol lloc amb un petit cop. 
Hem de recordar que es va trencar dues vegades els fèmurs. Fou una persona que bevia molt i l’ alcohol es un element que pot provocar una hemorràgia celebra’l. Efectivament va morir d’ això i de l’ esmentada conseqüència. El coneixem per els seus magnífics quadres del Paris de la seva època i sobre tot per els seus dibuixos del Moulin Rouge i els seus personatges. Per pintar còmodament, degut a la seva curta estatura, feia servir diferents tamborets per poder-se adaptar a la superfície concreta de la tela en la que treballava.
Vincent Van Gogh va néixer a Zundert – Països Baixos – el 1853 i va morir a Auvers sur Oise – França -, al 1890, als 37 anys, en plena joventut. Com ja coneixen fou el pioner de l’ expressionisme. Aquest gran pintor patia l’ anomenat Sindrome de Lemier, també anomenat sèpsies post angina que es una complicació rara de l’ amigdalitis que es caracteritza per l’ aparició d’ una tromboflebitis de la vena jugular interna. A Van Gogh se l’hi va complicar més tot plegat amb la pèrdua d’audició i el sentir constantment xiulets dins l ‘oïda interna, i perdre l’ equilibri conseqüència del líquid dins l’ aparell auditiu. Per això i pensant que es podria alliberar dels sorolls permanents, es va ell mateix seccionar l’orella. Naturalment no ho va aconseguir ja que no era un tema del pavelló i aparell extern de la oïda sinó intern com abans hem comentat. Ocularment era una persona descompensada i en ell predominava el color groc així com la gran intensitat en els altres colors. Era un gran amant de beure absenta, licor molt fort i de grau, lo que propiciava un trastorn en la seva retina i per això plasma aquesta fortor dels colors a l’obra pictòrica. Cal afegir a tot plegat que fou una persona molt depressiva, amb grans alts i baixos en la seva vida personal. Va pintar mes de 900 quadres, tots magnífics i verdaderes obres d’ art universal i més de 600 dibuixos. Ens consta que en vida, sembla ser que no en va vendre ni un o ben pocs. Passejant tranquil·lament un dia per els magnífics boscos de la Vall d’ Oise – departament de l’ Ille de França- es va suïcidar amb un tret al cap. Un mal final per un magnífic jove artista.
Les malalties, han estat també reflectides per els artistes a la pròpia pintura. Molts de quadres son sobre aquest tema o be els seus personatges denoten aquesta patologia.
Al quadre El Triunfo de Venus de Sandro Boticelli, veiem clarament que l’autor plasma que Venus, el personatge principal del mateix, es una noia malalta d’ anèmia, el que es reflecteix ja en el seu rostre. Efectivament Simoneta de Cuchi, una bella noia de l’ època tenia relacions sentimentals amb
Giuliano de Medici i va morir de tuberculosis miliar que afecta molt severament al pulmó. A la seva ma dreta te els dits amb artrosis ja que els nusos dels mateixos, estan completament inflats. Tanmateix i com a detall direm també que, conseqüència d’ aquesta patologia la mà esquerra de Venus està deformada ja que els dits anular i petit son inferiors a la mida estàndard dels altres. Naturalment Boticelli, un dels millors pintors de la historia, no pintaria mai una cosa deformada si aquesta no ho fos.
Adam Elsheimer en el seu oli “ Santa Isabel de Hungria cuidando a los enfermos “, ens deixa palès un asil de malats de lepra al segle XVII. Llavors no es coneixia que la lepra no era contagiosa i era 
de heroïnes el cuidar a aquest malats que el seu únic remei era la lenta mort. La lepra és coneguda ja 4000 anys a.C. i els primers indicis provenen de la Índia. La Bíblia ja ens parla d’ aquesta infermetat, i durant segles ha estat una malaltia maleïda que ha apartat i eradicat a tots els que la patien en ghettos e inclús illes sense cap comunicació amb la resta del mon. El 1873, el noruec Hansen Armauer va descobrir el bacteri responsable d’aquesta malaltia. Això va suposar un gran avanç per el seu tractament, i en honor seu es va batejar com a malaltia de Hansen.
Un altre obra, és la referida al Miracle de Sant Cosme i Damián i que ens parla també de medicina. El cas concret és el de trasplantament d’ una cama, l’ esquerra, a un amputat. Aquets sants metges, foren dos germans, nascuts a Aege de Cilicia, actualment Turquia, l’ any 300 d.C. que moriren màrtirs en les persecucions de Dioclecià. Cal veure com a curiositat que la part de la cama que volen ajuntar es la d’ una persona de color a un malalt de raça blanca. Ben segur que el miracle es produirà amb un canvi de color de la pell una vegada acabada la intervenció quirúrgica. Són venerats com a sants tant a l’església catòlica com a l’ortodoxa.
Diego Rodríguez de Silva Velázquez, o simplement Velázquez, deixa constància també de la salut en alguns dels seus quadres.
Concretament un dels mes coneguts es Las Meninas, pintat l’ any 1656 i que és la família de Felip IV. La filla d’ aquest rei, que es la protagonista, es troba junt amb la servitud i un nan. També hi figura el gos i el propi Velázquez pintant el quadre i per tant es un altre autoretrat. La llum de la porta i el personatge del fons és el que dona claredat a l’obra.
La nena, filla del rei Felip IV i emperadriu, tenia el síndrome de Turner. Fou així segons les dades històriques i Velázquez ho va reflectir amb la cara, els ulls, el coll i els demés trets de la persona 
pintada. Existeixen moltes manifestacions d’aquesta síndrome, però els trets principals són: baixa estatura, pell del coll ondulada, desenvolupament retardat o absent de les característiques sexuals secundàries, absència de la menstruació, coartació (estretament) de l’ aorta i anomalies en els ulls i ossos. La condició es diagnostica ja sigui al néixer, a causa d’anomalies associades, o en la pubertat quan existeix absència o retard de la menstruació i es presenta un retard en el desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris normals fins i tot com a persones no fèrtils.
Respecte del quadre La Crucificción de El Greco trobem que un àngel recull l’aigua que surt del pulmó amb la mà. L’autor ens diu que aquest líquid prové de la pleura conseqüència de la ferida al pit. Es una apreciació que respectem però mai sortiria mèdicament aquest líquid d’ una ferida i molt menys amb la intensitat que en el quadre es manifesta.
En l’ obra “La Mort de Marat”, de Jacques Louis David, es presenta una dermatitis crònica anomenada també psoriasis. Degut a la forta picor que produeix aquesta patologia el malalt pren banys d’ aigua tèbia per fer baixar el sofriment. La mort d’ aquest personatge de la revolució francesa, no fou conseqüència de la psoriasis sinó del apunyalament de la seva amant sexual, la comtessa Marie Anne Charlotte Corday.
En el quadre de Luis Jiménez Aranda, “La Visita a l’ Hospital”, tenim tot un reflex de metges i sanitaris visitant a una malalta al llit. Aquesta està asseguda i el metge en cap posa l’orella a 
l’espatlla de la malalta per fer la auscultació pertinent. Una dada curiosa es que naturalment encara no s’havia inventat l’estetoscopi per aquesta funció mèdica. L’altre curiositat de la tela es que dins del quadre mèdic hi ha una dona a primera fila, i que a aquella època la professió mèdica no estava permesa al sexe femení.
El detall de la mà agafant fortament els llençols en una obra de Santiago Rusiñol, ens demostra el patiment de la pacient, segurament per un còlic o un atac.
En Anatomia del Corazón, se’ns presenta una sala d’ autòpsies on el metge forense te el cor de la dona morta a la mà. Aquesta noia, jove encara, era una prostituta assassinada al carrer per algun desconegut o algun proxeneta. El metge, en aquesta seqüència es pregunta ¿ i les putes també 
tenen cor ? El quadre es de Enrique Simonet, va ser polèmic per la qüestió abans plantejada ja que va representar un realisme social d’aquell temps. Tothom te cor, fins i tot aquestes dones i no es diferent del de qualsevol de nosaltres sinó exactament igual. Magnifica obra i significat amb un negre de la paret del fons i la claredat del cos de la noia que prové de la llum de la finestra d’ enfront.
Un viatge molt ric i per molts desconegut entremig dels pintors, la seva pintura i la medicina o les infermetats que els artistes han incorporat a les seves teles. Una grata experiència viscuda.
