Oriol Ponsatí va iniciar la conferència remarcant la casualitat de que un pare i una filla arribessin a ser ambdós notoris literats i a més que naixessin exactament amb 25 anys de diferencia, el que ha fet possible celebrar els 150 i els 125 anys del seu naixement conjuntament.
Donat que eren autors d’estil notablement diferent es va dubtar sobre el fet de si era convenient o no celebrar conjuntament el seu naixement. Va prevaldre el si, motiu pel qual ha rebut algunes crítiques, però es va decidir així per assegurar l’any Aurora Bertrana i garantir que els dos fossin tractats igual.
Amb la xerrada vol donar unes pinzellades biogràfiques i també citar obres seves, amb la fi de convidar als oients a llegir-los i fer possible incorporar aquests autors al patrimoni del país. Amb els escriptors, això només es pot fer llegint-los.
Prudenci Bertrana neix el 1867 i mor el 1941. Aurora Bertrana neix el 1892 i mor el 1974. Entre els 
dos van viure un seguit d’esdeveniments històrics de gran transcendència, des de les guerres carlines fins a la fi del franquisme i a més ho van viure no com a espectadors sinó com a actors. Remarca que Aurora Bertrana va ser la primera dona que va formar part d’unes llistes electorals, concretament per a Esquerra Republicana a la demarcació de Barcelona el 1933.
Prudenci Bertrana era de tarannà rural. Tot ho feia a peu. També era un amant de la cacera, que no vol dir que fos un bon caçador doncs solia tornar amb el sarró buit de peces . En canvi si que el duia ple de mots, que havia recollit parlant amb tota la gent que es trobava pels boscos, pels camps, carboners, pastors, pagesos, hortolans… En la literatura dels anys 1920-1930 això no ho feia ningú i li va permetre dominar el llenguatge d’una manera extrema convertint-lo en un dels principals valors de la seva obra. No va sortir mai de Catalunya.
La seva filla Aurora era tot el contrari. El país li quedava petit. De molt joveneta ja anava a Barcelona per rebre lliçons de violoncel. Quan Barcelona també li va quedar petita va marxar a Suïssa per s
eguir estudiant música. Amb el temps va conèixer un enginyer suís amb qui es va casar i per motius de feina d’ell es van traslladar a viure a Tahití durant tres anys. Allà Aurora s’implica amb la vida i costums autòctons i comença a escriure articles amb aquesta temàtica que es publicaven a una revista anomenada “D’ací i d’Allà” magazín de qualitat excel·lent editat a Barcelona des de 1918. Aquests articles la van fer famosa i quan va tornar a Barcelona el 1929 era una celebritat. L’any següent publicà “Paradisos oceànics” que s’esgotà amb quinze dies.
De 1930 a 1936 va escriure, va ser activista política, fundà el Liceo Club (associació de senyores que organitzaven conferències) i ella mateixa impartia conferències on parlava de les dones i de viatges. Era feminista conservadora, dinamitzadora cívica i reivindicava qüestions encara vigents com la legalització de la prostitució.
El 1935 va marxar sola cap al Marroc per tal de conèixer i escriure sobre l’ànima de les dones musulmanes. D’aquest viatge en surt el llibre “El Marroc sensual i fanàtic”. Aquest mateix any, a quatre mans amb el seu pare van escriure “L’illa perduda”.
Aquesta ascensió meteòrica en el mon literari quedà truncada amb l’esclat de la guerra civil espanyola. El 1938, veient el transcurs dels esdeveniments decideix tornar a Ginebra on hi resideix fins el 1949.
Aquest any 1949, quan va tornar a Barcelona va voler reiniciar les seves activitats però la situació política li ho va fer impossible. Tots els seus anhels es van estroncar i no va poder escriure res més. Es va isolar i va “desaparèixer”. Que va fer del 1949 al 1974? Dit per ella mateixa: Durant aquests anys no vaig viure.
El conferenciant al·ludeix a dos llibres que va escriure entre 1938 i 1949, que porten el títol de “Tres presoners” i “Entre dos silencis” i que expliquen els fets ocorreguts a Étobon on tots els homes del poble van ser afusellats per la Gestapo una tarda de 1944. Aurora Bertrana hi va anar amb una missió humanitària i el que va veure, escoltar, observar i comprendre, sense entusiasmes ni pessimismes, li va permetre redactar els dos llibres constatant la realitat de la vida que es brinda permanentment als nostres ulls amb infinitat de matisos. No hi ha escriptors catalans que visquin la guerra amb un matis personal i resistint la temptació de redaccions més fàcils.
També ens va presentar els volums de les seves memòries “Memòries fins al 1935” i “Del 1935 fins al retorn a Catalunya” que son les més importants escrites per una dona de l’època. Es poden posar al costat de les millors pàgines de l’escriptura de Girona del seu moment.
Responent a algunes preguntes, va explicar que Prudenci Bertrana va escriure “Josafat”, una de les obres més conegudes i més reeditades, i altres novel·les impregnades de la seva pròpia vida entre les que va destacar “L’hereu”, “El vagabund” i “L’impenitent”, encara que la seva producció és molt més extensa. La censura de l’època va ser implacable i fins cap l’any 1965 no es va poder publicar res d’ell.
Oriol Ponsatí-Murlà, (Figueres, 1978), va obtenir el Premi extraordinari de llicenciatura en Filosofia (UdG), és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona amb una tesi sobre la conversió d’Agustí d’Hipona i professor d’aquesta mateixa universitat des de 2008. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com El Punt, Revista de Girona, El País, La Vanguardia, Diari de Girona i el diariAra. Ha traduït al català autors com Michael Nyman, Denis Diderot, Josep Palau i Fabre, Gianni Vattimo, Igor Stravinski o Italo Calvino. El 2011 funda Edicions de la Ela Geminada, on ha publicat més de trenta títols tant de literatura com de pensament i on ha emprès la publicació de l’obra narrativa completa de Prudenci Bertrana.
Entre altres premis, ha guanyat el Premi Just M. Casero de novel·la curta, per l’obra Totes les estacions de França (Empúries, 2014, dues edicions) i el Setè Cel, de Salt, per la mateixa novel·la, l’any 2015. El gener del 2017 va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya Comissari de l’Any Prudenci i Aurora Bertrana.
Volem remarcar que en aquesta conferencia vam tenir el plaer d’estar acompanyats per Muntsa Lamúa i Enric Miró, presidenta i vicepresident d’AFOPA respectivament.
