Jordi Camins començà la conferencia amb la descripció de les capes del globus terraqüi, des de l’escorça (de 300 km de gruix), passant pel mantell superior (de 700 km de magma plàstic) pel mantell inferior (a 2.900 km de gruix i de magma més plàstic) el nucli extern de 5.150 km (de metall líquid i a 5,550km) i el nucli intern (a 6.321 km de massa sòlida)
En un principi no existien els continents separats com els coneixem, sinó que existien una gran superfície de roques i una altra d’aigua.
El moviments tectònic varen provocar que la superfície sòlida es trenqués i s’anés separant per anar formant les zones continentals tal com les coneixem i entre elles es formaren les anomenades línies de foc que les podem comparar amb les fissures, i que defineixen les zones a on l’escorça es mes feble i per tant, son les zones a on solen aparèixer els volcans, que no son res més que la sortida de magma incandescent, degut a una gran pressió interna, per l’anomenada xemeneia, que en l’exterior i en solidificar-se la lava, va formant el con volcànic que adopta diferents formes en funció de la composició del terreny o de si el volcà és submarí o de si es produeix en zones de glaciars o en l’Antàrtida.
Els vulcanòlegs classifiquen els volcans en multitud de denominacions, segons les seves característiques.
El conferenciant exposà extensament aquestes característiques i les conseqüències en cada cas,
essent especialment interessant la descripció de les glaceres que es formen dins dels embuts dels volcans i de les afectacions de la lava sobre glaceres existents (el gel de l’infern). La detallada descripció de tot això es impossible en el present resum, però va entusiasmar la concurrència.
Jordi Camins és Observador y glaciòleg.
