Indica Pep Vila, el conferenciant d’avui, que els goigs son un gènere literari popular, poètic i moltes vegades també musical. Son lloances a la Mare de Deu i/o diferents Sants i Santes i per tant tenen un component quasi sempre religiós.
Els antics himnes llatins, amb el temps, varen passar a les llengües romàniques i es varen adaptar al que cada país o comarca parlava.
Com a gènere eminentment català podem trobar-ne aproximadament uns trenta mil.
La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
Com dèiem abans, de la primitiva litúrgia eclesiàstica i del teatre llatí en surten els goigs. Quasi sempre estan dedicats a personatges de l’ església i el seu contingut explica, també, la vida i miracles dels sants o santes.
Molts d ‘ells estan dedicats a la Verge. Cada poble te una església dedicada a un sant o una verge i, a aquests patrons el poble dedicava aquests cants.
Goig, vol dir gaudir i denota per tant alegria. El contingut dels goigs, a part de que explica la vida, patiments i/o miracles del lloat, quasi sempre sol ser alegre i moltes vegades va acompanyat de musica coral.
De goigs, se’n disposa d’impresos des de 1610, però se’n conserven de manuscrits des de el s. XV.
Tot i el seu caràcter popular, els goigs son una veritable obra poètica com ho demostra que n’ hi ha de escrits per els nostres millors poetes com Josep Carner, Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Mn. Cinto Verdaguer, Mn. Pere Ribot i molts altres dels que en podríem fer una llarga llista.
A la nostra terra, els goigs no ens serveixen per saber qui és Déu, però sí per saber com els homes s’hi han relacionat, perquè des de la fi de l’Edat Mitjana, com dèiem abans, han estat una manera concreta d’adreçar-se a la divinitat…
Aquests cants religiosos de lloança i petició adreçats a Déu per mitjà normalment d’alguna mediació mariana, angèlica o santoral, d’acord amb unes característiques literàries i musicals que els singularitzen entre els diversos gèneres de poesia religiosa popular conreats als territoris de parla catalana, han servit a nombroses generacions per elevar al cel la seva llista de desitjos. La història doncs del llenguatge religiós no pot prescindir d’un corpus textual tan valuós.
Els feligresos de les ermites, capelles, esglésies, catedrals relacionats amb els seus sants i santes, així com els diferents gremis existents a les poblacions, son els que han donat lloc a aquesta tradició.
Fins el s. XIX hi ha molts analfabets, per lo que els versificadors dels gois havien de buscar texts fàcils per poder memoritzar-los.
Són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia:
Una orla —formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada— emmarca el títol, el text, la imatge de l’advocació i la música, que no apareix impresa fins al segle xviii. Pertanyen a un tipus de literatura piadosa, abundantment representada a Espanya i a Catalunya.
Són himnes populars per la seva destinació, però compostos, majoritàriament, per eclesiàstics, que s’imprimeixen en un full a part que porta la imatge del sant evocat, o algun emblema piadós.
La música és majoritàriament d’origen popular, anònima. I molta s’ha perdut, perquè no es feia constar en els fulls impresos.
Per això hi ha goigs diversos que es canten amb la mateixa música. Les melodies són senzilles, amb pocs elements, i acostumen a tenir un aire repetitiu però àgil alhora.
Els goigs dedicats a sants solen descriure’n la vida, el martiri i els seus miracles, i en demanen la protecció per a una localitat o una professió, o contra una malaltia concreta.
Es buscava o s’inventava la imatge del sant o santa que podia servir per 10 o 12 goigs dedicats a diferents sants o santes. Després buscaven la vida del sant o santa i la versificaven, a l’hora que demanaven una invocació o una pregaria pels desitjos dels fidels.
El text d’un goig sol ser de dos o tres columnes, separades pel corondell (ornament). A través del text es pot deduir la qualitat del versificador.
Es poden estudiar per la seva tipografia, per el component artístic, per el nom o lloc geogràfic, per identificar llocs que han desaparegut, etc. etc.
El missatge del goig es emmirallar-nos en la vida del sant per assemblar-nos-hi.
Es coneixen diverses col·leccions de goigs: la del monestir de Sant Daniel, la de Solius, el seminari de Girona, de la catedral de Girona… També se sap de 5 o 6 de privades prou bones i completes.
A la Fundació Rafael Masó de Girona es poden contemplar algunes de les impressions originals de goigs impresos i il·lustrats a la Impremta Masó, fundada per Rafael Masó i Pagés, a principis del segle xx.
En el catàleg publicat arrel de l’exposició «Treballem per l’art». La Impremta Masó de Girona (1889-1992) s’hi detalla com la Impremta Masó s’especialitza en l’edició publicacions religioses, com els goigs de la Mare de Déu de les Alegries (1927), de Lloret de Mar, els goigs del Sagrat Cor de Bescanó (1909) o els goigs de Sant Jordi.
Pep Vila Medinyà és Historiador de la literatura i professor de literatura catalana.
