El conferenciant manifesta que els pirates i els bandolers son personatges divertits, sobretot si els pots veure de lluny, i que el tema que exposarà dona per molt i que intentarà fer una acurada i intensa explicació del mateix dins del temps disponible.
En primer lloc vol deixar clar la diferencia entre un pirata i un corsari. El corsari te la protecció del rei o de senyors feudals poderosos, a canvi de pagar als mateixos i atacar costes enemigues. El pirata, es contractat pel corsari i solament cobra un sou.
Però també existeix la pirateria lliure que no tenia l’envergadura ni la potencia del corsari.
La pirateria és una pràctica de robatori i saqueig marítim, probablement tan antiga com la navegació mateixa. Consisteix que una embarcació privada ataca a una altra en aigües no sotmeses a la jurisdicció de cap Estat, amb el propòsit de robar la seva càrrega, exigir rescat pels passatgers, convertir-los en esclaus i moltes vegades apoderar-se de la nau.
A la Mediterrània, fins a principis del segle XIX, gairebé sempre hi ha hagut pirates i corsaris (a excepció de l’època romana) i va augmentar considerablement a partir de les Creuades ja que fou quan es desenvolupà el comerç d’espècies i de seda. Les zones de major activitat dels pirates coincidien amb les de major trànsit de mercaderies i de persones.
Les seves embarcacions preferides eren les galeres, amb remers esclaus, ja que no depenien dels vents sinó dels rems i això els hi permetia navegar amb molta més llibertat i fugir amb celeritat.
Tot seguit del descobriment d’ Amèrica (1492) el segle XVI i següents fou una època en que la pirateria va estar al seu màxim desenvolupament en tant que l’ or, la plata i especies del nou mon eren mercaderies propicies per l’ activitat.
També l’ expulsió del moriscs del nostre país, va propiciar que aquets es dediquessin a la pirateria per sobreviure.
Com ja s’ha dit, els corsaris eren mariners als quals el poder estatal havia concedit una patent de cors. Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.
En molts casos aquesta activitat era complementària del trànsit comercial però, en altres, va arribar a ser més important que la primera, acabant amb dedicació exclusiva al cors. El corsari es diferenciava del pirata en què no atacava qualsevol vaixell, com aquest últim, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai els del mateix estat.
Els reis, l’ església inclosa tenia corsaris a qui donaven la patent esmentada i a qui encarregaven actuacions determinades. Aquets a la seva vegada llogaven als pirates per portar a terme l’ encàrrec. Però també existien els pirates que no depenien de ningú i atacaven indiscriminadament.
Les guerres també es portaven a terme mitjançant els pirates que passaven a formar part del exercit de qui pagava més. Es fomenta una sacralització molt romàntica de la pirateria que es sustenta amb la idea de que nosaltres lluitem contra les forces del mal i rebem la protecció celestial. El Crist de Lepant és el Crist de la galera. Es creen les ordres religioses dels Trinitaris, i de la Mercè que rescataven presoners i esclaus.
Els catalans també vam tenir pirates i corsaris. Els comtes de Barcelona van concedir moltes patents de cors per atacar les costes de Gènova, els nostres contrincants comercials. Els comtes també controlaven que ningú pirategés sense patent, ja que llavors no obtenien els beneficis.
A l’ inici del segle xviii la tolerància cap als pirates i corsaris va començar a afeblir-se i va patir un clar declivi el 1720..
El bandoler, és la persona que viu fora de llei, armada, i que sol ajuntar-se amb altres, constituint bandes, per dur a terme les seves accions ofensives o defensives, entre les quals destaquen els
robatoris, sovint per assalt, que constitueixen freqüentment el mètode utilitzat per a subsistir y/o enriquir al senyor que l’ha contractat.
La figura del bandoler, en les seves diverses modalitats, és universal i present a totes les èpoques. Sol ser un personatge cuidat, presumit, cavalleresc… Sovint contractat pel senyor feudal propietari d’un castell i corresponents feus, per atacar al senyor feudal del castell del costat. Sovint s’instal·laven i vivien al propi castell.
En la seva versió tradicional és un fenomen propi de les societats rurals, on coexisteixen antagonismes socials i enfrontaments familiars i religiosos amb àmbits poc poblats i de difícil accés on els bandolers troben refugi amb facilitat.
El seu àmbit de operacions es terra endins, on hi troba el cau a les muntanyes i als boscos de difícil accés.
Aquesta figura neix a partir de l’ època feudal i generalment va sempre en contra dels interessos i propietats d’aquells. Quasi mai ataca, roba o espolia a gent pobre o necessitada.
La seva activitat es desenvolupa als passos de muntanya i a encreuament de camins.
Les pistoles de pedrenyal varen facilitar molt la seva activitat en tant eren mes lleugeres i rapides de disparar que no les de metxa o ble.
El pirata més conegut fou Khair ed-Din Paixà . A Europa, se’l va conèixer com a Barba-roja.
Va citar alguns personatges:
Pere Ximenez de Urrea amb antecedents de pirateria, va arribar a arquebisbe de Tarragona i President de la Generalitat catalana (segle XV).
Bartomeu Camps 1565 Anomenat “L’Empordanès”, actuà amb intensitat des del 1563 pels voltants d’Anglès (Selva). Gràcies a l’oferiment de dues-centes lliures fet pel lloctinent de Catalunya, Diego Hurtado de Mendoza, a qui el delatés, fou ferit i capturat juntament amb el seu germà Miquel pel maig del 1565. Fou processat i executat. No actuaven sols, anaven amb banda, una quadrilla més o menys nombrosa.
Com anècdota curiosa explica que al 1493 Ferran el Catòlic va enviar al monestir de Montserrat 14 monjos procedents de Valladolid i per tant Montserrat va passar a dependre de la congregació d’aquesta ciutat castellana. El monjos catalans, cansats d’aquesta dependència, va contractar bandolers per fer fora els monjos castellans. Viem doncs com els bandolers eren buscats i protegits.
Recordant que a la muntanya de Montserrat va existir l’ermita de Sant Dimas i un castell annexa, menciona que aquest sant és el patró dels lladres.
Joan Rosàs Reverté és Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona.
