A traves de la literatura, sigui amb prosa o poesia, es pot parlar també de les persones i el seu temps, o sigui, es pot parlar d’història.
Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1860 i va morir 20 de desembre de 1911 a la mateixa ciutat. Fou un poeta, considerat un dels pares de la poesia catalana modernista. En el vessant personal, Joan Maragall va ser un home d’arrels religioses i una forta implicació política.
Es l’autor de L’Oda a Espanya, que va escriure al 1898 i es refereix a la guerra de Cuba i la pèrdua de l’imperialisme hispà. El conferenciant ens la llegeix, i explica que va ser el comissari de l’exposició “Escolta, Espanya”, sobre la guerra hispanoamericana de Cuba. Espanya estava identificada amb els valors de l’heroi, l’honor, la sang…, contraposats amb els valors dels mercaders, que segons Maragall seria més el nostre tarannà, més dialogant. Un pensament més heroic o místic que creu que hi ha coses sagrades, i un pensament més mercantil i dialogant…
Les guerres d’independència sud-americana son provocades per l’aristocràcia d’aquests països: fills i nets d’espanyols contra la metròpolis. En el fons, son guerres civils.
La pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines el 1898 posava fi a un consens i a una vertebració d’Espanya que havia estat qüestionat des de Catalunya, però també des de sectors intel·lectuals espanyols que criticaven la visió opressora d’un estat basat en els records dels èxits imperials. Existia una generació de pensadors que estimaven Espanya però detestaven l’espanyolisme, que demanaven una europeïtzació i l’abandonament d’una visió caciquista de l’estat. En aquesta línia, algun demanava “desinflar Sagunt, Numància i Lepant” en clara al·lusió a les històries èpiques reivindicades en pro d’una idea d’estat. Amb la pèrdua de les colònies Espanya perd el seu discurs centralista a favor de les sensibilitats centrífugues i només li restarà l’ús de la força per a mantenir quelcom que no podia per la via de “la grandesa de la pàtria”.
Els interessos mercantils de Catalunya a les Antilles havien contingut les ànsies separatistes iniciades a finals del segle XIX. Sense els negocis d’ultramar les tensions autonomistes prenen força amb una irritació contra Madrid a qui culpen del desastre per la seva tossuderia.
La pèrdua de la guerra de Cuba va comportar una confrontació en la manera de veure el mon.
Espanya veu un mon nou que no li agrada. Quan es perd la guerra es produeix una gran decepció: a Cuba es va perdre la moral, l’estat d’ànim. En aquell moment Cub és una gran potencia.
Però sobre tot, Espanya, que representa l’honorabilitat, el valor de la puresa de la sang, la religió, el “saber morir”… perd davant la ciència, un mon nou, la modernitat, un nou concepte de societat que privilegia els mercaders. Espanya pensa que ha perdut davant uns mercenaris indesitjables. Espanya sabia que perdrien, i la gent es va sentir enganyada.
Catalunya, al principi de l’enfrontament participava en un 97 % de l’entusiasme d’Espanya per la victòria sobre Cuba. Quan es va perdre, a Catalunya es varen començar a sentir veus que preferien una munió de mercaders a una de soldats d’honor. Així, durant tot els segles XIX i XX Espanya va continuar essent un país de “soldats” i Catalunya va triar ser de “mercaders”. Per Espanya, la sang “endreça” i el diner “desendreça”. L’ordre natural de les coses és la bona sang i el diner corromp l’ordre natural.
A començament del segle XX, poc després de la Guerra de Cuba, Santiago Rusiñol va escriure i estrenar L’hèroe, la tornada a un poble de Catalunya d’un jove soldat, a qui s’ha proclamat heroi per les seves proeses militars. Això va permetre a Rusiñol confrontar dues maneres de veure el món i dos sistemes de valors. D’una banda, l’heroi soldat, a qui li agraden els gestos emfàtics, l’excepcionalitat, viure al límit. De l’altra, el personatge que representa el pare de l’heroi, que li ha guardat mentre era a la guerra el teler amb què treballava a casa, i que representa els valors de la feina callada, tenaç i constant. Rusiñol no va escriure l’obra per exaltar la figura de l’heroi, sinó més aviat per qüestionar-la. L’obra acaba dient: els herois de veritat són al teler.
Catalunya creu que Espanya, l’Estat que representava els “valors”, no li dona el que necessita i va iniciar un procés de desenvolupament al seu marge. Va substituir un Estat per una societat civil.
Els propietaris catalans confien en el catalanisme davant els governs de la monarquia, un estat castellà, incompetent i antiquat que s’havia deixat arrabassar el mercat colonial. Amb la pèrdua de les colònies, Espanya perd el seu discurs centralista a favor de les sensibilitats centrífugues i només li restarà l’ús de la força per mantenir quelcom que no podia per la via de “la grandesa de la pàtria”.
Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va utilitzar els seus escrits per denunciar situacions d’injustícia. Ell va expressar en aquest poema el seu repudi per l’Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada regida per una oligarquia agrària, oposada al progrés català originat pel catalanisme polític.
Es pregunta perquè matar si la sang és vida? També recorda que Espanya no té honor i fa una reflexió de la mort inútil dels soldats en el front cubà a través de la interrogació. Crida a que Espanya es salvi fent referència al canvi que li cal i a la seva modernització i finalment fa un comiat d’Espanya. Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, davant la política paralitzadora del govern de la Restauració, enfront l’ intent de canvi i de regeneració.
Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba, que fou una guerra entre perseverar l’ honor del lleó adormit (España) i el mercantilisme del dolar (els Estats Units) representat per un tocino.
La guerra de Cuba no fou només una guerra determinada, fou una guerra que va permetre veure l’ immobilisme espanyol i la seva prepotència. Fou la continuïtat de la pèrdua de totes les antigues colònies des de 1492 a Amèrica del Sud i les Filipines. De tot plegat no n’ha quedat res de res, només la llengua, i aquesta encara modificada amb mots autòctons de cada país.
Comenta el conferenciant. com a polític i parlamentari que ha estat, que els discursos no estan només als Parlaments, moltes vegades els trobem també a la literatura i a la poesia.
Vicenç Villatoro és periodista i escriptor.
