El conferenciant agraeix poder fer la conferencia havent recuperat la presencia dels alumnes ja que aquest fet dona una altra qualitat a la mateixa: poder veure les mirades, gestos, l’escalf de la gent, les postures… la humanitza.
Parlarà d’humanisme, recalcant que es la cerca de la plenitud i del goig de viure. Es una qüestió que és molt cultural perquè cultura és cultiu de la pròpia vida per tal de fer-la millor.
Ja en l’època dels grecs i els romans l’humanisme es lligava als fets o persones que
enriquien la vida humana. Un pensador va dir: Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.
L’esser humà te necessitat d’anar sempre més endavant. Pot agafar un camí equivocat però no s’hi entrarà en aquesta conferència. L’Humanisme es la projecció constant de millora de la cultura humana.
Es pot dir que hi ha dos vessants del mateix: el cordial, que seria l’humanisme amb predisposició positiva envers els altres, i el mental que seria la formació, la cultura, l’educació i l’aprenentatge. Son les dos cames del nostre caminar: intel·ligència teòrica i intel·ligència emocional.
Al cor hi hem derivat tot lo relacionat amb els sentiments i se l’ha de lligar amb la memòria. L’acció de la memòria es recordar, evocar amb el cor, tot lo vinculat amb les emocions.
Un altre dimensió important de l’humanisme es la retòrica. La paraula era un art pels grecs i els
romans. L’humanisme està sobretot fet de fe en la llibertat, caritat, intel·ligència, moralitat, compromís civil i social i la virtut de la paraula. L’instrument del pensament son les paraules. Si el llenguatge es pobre, la meva capacitat de pensar es pobre.
L’humanisme no cal encasellar-lo només en la cultura clàssica, o en una elit concreta: seria antisocial. Tampoc en formacions para-religioses o para-militars. El bo és el lligat amb el concepte “carita”, de germanor amb tots els altres. L’humanisme és cultura, n’hi pot haver a les dretes, a les esquerres, al centre, on sigui.
El fenomen humà es molt complex. Amb tots els milers d’anys passats encara no ens coneixem. Comprendre el fenomen humà es una de les fites de l’humanisme.
El cultiu del llenguatge es importantíssim per l’avenç de la cultura humanística. Els fets son un aspecte secundari de la realitat perquè depenen de com els interpretem.
L’humanisme del s. XXI ha de reconèixer el que van fer els nostres avantpassats: encadenament en el progrés cultural de la humanitat. Els grecs i els romans no donaven importància als fets passats. Nosaltres si tenim sentit històric.
Aristòtil parla de que per conèixer l’essència de les coses és bo conèixer els orígens. Va comprendre que hi ha una cadena de millora de les coses.
Amb els il·lustrats comencem a fer història: estudiem els moments i el seu desenvolupament.
Això va portar a un pensament tal com que els fets som nosaltres. No es ben be així, hem anat més enllà. Quina és la grandesa d’un mestre? Ser superat pels seus deixebles, veure-hi més lluny.
El pensament humanístic grec ens va començar a ensenyar el sentit democràtic: igualtat davant la llei, llibertat d’expressió, proporció dels impostos, llibertat de participació política. Els romans van aprofitar la saviesa grega llatinitzant el pensament grec. El procés va ser: democràcia grega, república romana, renaixement el pensament renaixentista i la il·lustració han fonamentat la democràcia moderna.
No sabem com es produeix el nostre pensament. És simple càlcul? Som màquines?
La intel·ligència artificial no és una enemiga, però s’ha de saber utilitzar perquè sinó es pot convertir
en una amenaça. Correm el risc que ens deixi sense intimitat. Es pot dir que Google ens coneix a cadascú de nosaltres més que nosaltres ens coneixem a nosaltres mateixos. Estem davant un repte.
La intel·ligència artificial no pot reproduir emocions, humor ni algun tipus d’imaginació.
El nostre desig intel·lectual es lliure intel·lectualment i es important que penetri cada dia més en el goig de viure. No defugim la saviesa clàssica que és la saviesa del viure, viure cada vegada millor, més sàviament.
L’humanisme és la cerca de la plenitud i el goig de viure.
Joan Manuel del Pozo Àlvarez és professor emèrit i síndic de la Universitat de Girona.
