Quan ens anomenen Egipte, tot seguit ens ve a la memòria les piràmides, l’ Esfinx de Giza, Karnak, la Vall del Reis, Abu Simbel, etc. Una gran quantitat de monuments que avui podem veure que ens porten el record d’ aquella civilització.
El seu riu, el Nil, que va de sud a nord i desemboca al Mediterrani, es un riu tranquil, on si tenim la oportunitat de fer-hi un creuer el vaixell a penes es mou a traves del seu curs per el desert. El Nil només té les seves crescudes anuals que beneficien les ribes amb l’ agricultura. La seva gent també han estat sempre d’ un caràcter tranquil i gaudien de la vida reposada.
Si preguntem per Mesopotàmia, poca cosa en direm ja que ens es una gran desconeguda. Tal vegada podrem situar-la geogràficament i recordar que la encerclaven els rius Èufrates i Tigris que al revés del Nil, son rius molt rapits, amb molt de cabal i que van de nord a sud, desembocant al Golf Pèrsic. Aquestes orografia marca també l’ especial caràcter dels seus habitants, i ens cal recordar que a aquesta regió va néixer la humanitat. Va ser el principi de l’ home i la dona, els nostres avantpassats. Aquí es va descobrir la roda, l’ arada i l’ urbanisme, així com la primera escriptura que coneixem com cuneïforme.
La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 a.C. al 637 d.C. amb la conquesta musulmana. El període més important és, però, el que va del 3100 al 538 a.C., durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria com ja hem dit. Mesopotàmia es una regió dins el que avui es l’ Irak.
¿Perquè coneixem tant d’ Egipte i no tant de Mesopotàmia ? Aquesta es la pregunta. Doncs bàsicament perquè les construccions d’ Egipte son fetes amb pedra i les de Mesopotàmia eren fetes amb fang i naturalment mes degradable i menys consistent que la pedra. No ens queden gaires monuments, no ja enters, sinó significatius ja que el temps els ha destruït o les civilitzacions posteriors els varen eliminat ja que no entraven dins les seves creences religioses – musulmans – i tot el que no estigues dins l’Alcorà, havien d’ eliminar-ho. Malgrat tot encara sobreviu una bona part de restes d’ aquesta cultura tan antiga.
Ens centrarem en dues poblacions concretes ubicades a la ribera del Èufrates. Aquestes son Uruk i Ur.
Assurbanipal va ser l’últim gran rei d’Assíria i va regnar entre el 669 i el 627 a C. Sabia llegir i escriure. En el seu regnat, l’esplendor assíria era evident no només en el seu poder militar, sinó 
també en la cultura i les arts. Ell va crear la biblioteca de Nínive que era la primera biblioteca que recollia i que organitzava material de forma sistemàtica. Allà s’hi va recollir tota la literatura disponible en escriptura cuneïforme en aquell moment. La restauració del gran palau de Nínive fou obra seva i va quedar més magnífic que mai. Va reunir una biblioteca de milers de tauletes escrites, se suposa que seguint un ordre establert. En les excavacions es varen trobar més de 30.000 tauletes, on s’hi recollien multitud de temes: gramàtica, matemàtica, astrologia, medicina, etc. i… literatura. La biblioteca es va destruir per un incendi, però això va propiciar que les tauletes de fang quedessin cuites i arribessin fins als nostres dies en bon estat i també gràcies a una gran tasca arqueològica.
Algunes d’ aquestes tauletes contenen la historia de Gilgameix a la que avui ens referim.
L’Epopeia de Gilgameix és un poema èpic sumeri que descriu les aventures del rei mític d’ Uruk i es
considerada l’obra literària mes antiga del món i va ser escrita en escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila. La versió que es considera estàndard prové de les tauletes del rei Assurbanipal i s’en preserven dotze.
Relata l’amistat infrangible de Gilgameix i d’Endiku aquest segon sorgit del fang pels poders dels deus a imatge i semblança de Gilgameix per tal de rebaixar la seva soberbia. Desprès d’un primer encontre combatiu sorgeix l’amistat. La primera aventura de la parella protagonista és matar un monstre que habita en un bosc, el dimoni Humbaba del bosc de cedres. El monstre com a prova de valor apareixerà en diverses epopeies i en les novel·les de cavalleries que en són les hereves, on el monstre es transformarà sovint en un drac. El bosc com a lloc de prova serà una constant en els contes de fades, la versió popular d’aquestes gestes. La influència d’aquest poema en alguns dels capítols de la Bíblia, bona part de la qual, no ha d’oblidar-se, es redacta en època de la captivitat dels jueus a Babilònia, és més que notable. Destaca que també si narra el desenvolupament d’un diluvi universal i de la construcció d’un arca amb una parella de tots els animals existents i que foren salvats junt amb una parella d’humans, Utnapishtim i la seva dona, que repoblaren la terra i foren benaurats amb la immortalitat.
L’altre tema gens menyspreable és el fet que una planta que atorgava l’eterna joventut, és “robada” a la humanitat mitjançant la intervenció d’una serp, el que guarda un paral·lelisme clar amb l’episodi d’Adam, Eva i la serp del Gènesi. Atès que l’epopeia de Gilgameix té una antiguitat mínima situada com a mínim el 1300 a.C. pot fer pensar que els relats de la Bíblia són inspirats en aquest relat i no el contrari.
L’obra, magnífica, ens acaba dient que l’humà es mortal i que només els deus son immortals i per tan la recerca de la immortalitat sempre es infructuosa. La conferenciant ens va projectar, per a que poguéssim llegir-ho, els consells escrits a la tauleta 10 (columna 3):
“Gilgameix perquè vagues d’un costat a l’altre? No aconseguiràs la vida que persegueixes. Quan els déus van crear la humanitat, van decidir que el seu destí fos morir i van reservar la Vida per a sí mateixos. Tu, Gilgameix, omple’t el ventre, gaudeix de dia i de nit. Celebra cada dia una alegre festa, balla i juga de dia i de nit. Posa’t vestits flamants, renta’t el cap i banya`t. Atén el nen que t’agafa de la mà i alegra`t, alegra’t abraçant la teva dona. Ja que aquest és el destí de l’home.”
Irene Cordón Solà-Sagalés és Llicencia en Dret per la U.B., Doctora en Historia Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia per la UB.
