Josep Pujol ens convida a passejar-nos per la Girona medieval tot escoltant les fresses que es podien sentir als seus carrers que, com ja se sap, estaven organitzats per gremis o oficis: argenters, perolers, fusters… Sentiríem el repic dels seus martells o martellets, de la serra, etc. oferint una sonoritat ben àmplia.
També parla dels corders, situats a la zona del Mercadal, prop de la sèquia, on podien netejar la tripa dels animals i que era la matèria de la que treien les cordes per les guitarres, violes, etc.
Però la sonoritat més important de l’època fou, sens dubte, la de les campanes de la catedral. Una de les campanes, la Beneta (datada del 1573), encara perdura i la podem sentir. També es conserva una Consueta, del s. XVII, que constitueix una important font d’informació sobre l’activitat musical de les campanes de l’època.
També va fer menció als sons que es devien sentir quan els habitants cantaven: cants de treball, de bressol, etc. Es conserven lletres de cançons, algunes que han arribat fins avui –El noi de la mare i El cant dels ocells- però no es te cap constància de la seva música. Dins dels càntics populars religiosos tenim els Goigs, dels quals se’n imprimiren molts i dels que sí s’han recuperat algunes melodies.
També s’ha conservat alguna melodia de les que acompanyaven al mossèn i a l’escolanet en el seu transitar amb el viàtic. Aquestes melodies sempre s’associaven a la mort. Recuperada per Emili Grahit n’hem pogut escoltar un tros.
¿Quina era la festa mes important de l’ època barroca? Evidentment el Corpus Cristi era la festa més gran i model de totes els altres, que sempre eren inferiors. Quan se’n projectava alguna es deia farem una festa com mig Corpus o un quart de Corpus. O sigui, era la mesura emprada per definir les altres. La processó feia el recorregut pels carrers, amb aturades a les capelles que trobaven en el trajecte. En aquestes parades, a més de cantar-hi els integrants de la Capella de 
la Catedral (sovint acompanyats d’un orgue transportat en un carro), també podien representar algun Misteri en el qual es representava algun sacrifici religiós. A aquesta processó també l’acompanyava el bestiari de la vila, doncs així consta en la Crònica de Jeroni del Real que compren de 1637 a 1680 i on s’hi descriuen aquests ninots: la mulassa, els dracs… Josep Pujol llegeix una crònica de 1668 que descriu la processo de la Inmaculada.
Fora de les festes religioses tenien també les festes profanes. La més gran i concorreguda per el poble era la de Carnestoltes. I com sempre s’acompanyaven de música.
També hi havia las anomenades festes especials. ¿Quines eren? Eren les que es feien per commemorar algun fet especial, per exemple naixement de Felip IV, visita de Joan d’Àustria, naixement de Carles II…
Al 1710 l’arxiduc Carles tenia una petita cort a Barcelona i va venir a fer una visita a Girona. Per aquest fet, a Josep Gaz, mestre de capella de la catedral, se li encarrega la rebuda musical que la catedral havia d’oferir a l’arxiduc. D’aquest encàrrec se’n conserva un vilancet. Més endavant, amb el triomf dels borbons i el retorn del bisbe Miquel Joan de Taberner (borbònic i exiliat a Perpinyà), Josep Gaz va compondre un altre vilancet per lloar-lo.
Altres festes importants que anaven acompanyades de música eren les beatificacions, canonitzacions o recepció de relíquies d’algun sant. Es te constància de la que es va fer per la rebuda del crani de Sant Grat.
També es te coneixement de les que s’organitzaven quan s’obtenia alguna victòria contra els francesos. A les finestres de Sant Feliu i a dalt de la muralla s’hi tocava música.
Es refereix als musics de l’època que se’ls nomenava ministrils. No eren professionals, de fet solien tenir un altre ofici: sastre, torner, fuster, etc. i es podien agrupar formant una “orquestra” de 2, 3, 4 o un sol music.
També era molt habitual que als cecs se’ls eduqués i formés per a ser músics. Tocaven el que es deia “música sorda” que era la música de corda. De fet constituïen una vertadera institució.
Però Josep Pujol insisteix en que la vertadera i gran infraestructura musical es constituïa a la catedral que disposava d’una capella musical integrada per musics amb alts coneixements, amb la varietat de les veus de tenor, baix i contralt i les veus “femenines” que anaven a càrrec dels escolanets. A la catedral de Girona es te constància de que n’hi havia sis. Tots ells estaven pagats i eren com funcionaris. Ja que era la única capella existent, de fet gaudien pràcticament del monopoli sobre la musica que s’escoltava a la ciutat. Sembla que Sant Feliu també volia tenir-ne una, però va ser denunciada per la de la catedral per intrusisme.
En quan als instruments, remarca que un dels més importants eren l’orgue i el seu organista, que eren omnipresents a tota església o capella i que per descomptat n’hi havia a la catedral. També eren importants l’arpa i el baixó, un instrument de vent que recorda, i potser sigui l’antecedent, el fagot actual. Si podien afegir les xirimies.
El cant gregorià també era omnipresent en l’àmbit religiós. Te una antiguitat de més de 1000 anys i existeixen Llibres de cor que donen fe de la seva existència. Aquest llibres eren de gran format, aproximadament de 90 x 60 cm per poder ser visionats per tots els integrants del cor.
També hi havia musica a les cases senyorials i als palaus, on començaren a introduir-se el minuet i la contradansa, que anaren arraconant la gallarda molt popular fins llavors.
A les cases de la gent del poble la musica la proporcionava les cançons de la gent amb l’acompanyament de les guitarres que era un instrument molt popular que s‘aprenia de forma autodidacta però del que també es coneix un manual d’autoajuda que es va publicar i publicar fins al s. XIX.
I als col·legis? Es te coneixement que Baldiri Reixach, pedagog del s. XVII, introdueix la música com a coneixement obligatori. A Girona la música forma part de les matèries que s’ensenyen als col·legis d’elit, bàsicament als col·legis dels jesuïtes, i l’ensenyen en forma d’oratori.
Per finalitzar ha parlat del so mes important de l’ època i de moltes que l’han seguit: el so del silenci. El so silenciós de les esglésies on es resa amb el pensament, el de la natura sense vent, el dels enterraments o el dels propis cementiris. Els sons que son sords però no son muts.
Josep Pujol és professor a l’Escola Superior de Música de Cataluya (Esmuc) i escriptor. Com a músicòleg, la seva tesi doctoral versa sobre la música del segle XVII i, a més, va escriure una guia divulgativa sobre la música del barroc a Girona. Com a escriptor, a més de diversos llibres de narrativa, també imparteix classes a l’Aula d’Escriptura a la Mercè, de Girona.
