Literalment la paraula llatina civitas significa ciutadania. Aquest estatus atorgava drets civils y polítics. També equivaldria a “ciutadans” que segueixen les regles del seu país. Tècnicament es doncs un sinònim de ciutadà. On vivien aquest ciutadans ? Naturalment a la civitas o ciutat com ara la coneixem. Eran les àrees urbanes de llavors. Aquestes àrees urbanes generalment estaven envoltades de unes muralles que delimitaven la civitas, i tot el que era fora de les mateixes s’ anomenava suburbium.
La suma total dels milers de les civitas més els comentats suburbiums i les zones rurals amb les seves viles formaven el conjunt del Imperi Roma. L’imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part de l’Europa occidental a partir del segle I. L’últim emperador de la part occidental de l’Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de diversos estats successors dels Imperis Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l’Imperi Romà fins a l’època moderna. Afirmem doncs que el mateix era un mosaic d’ aquestes tres configuracions arreu del mon fins llavors conegut.
Concretament a casa nostra, amb territoris més gran o més petits, el territori del que n’ era capital Gerunda era el que avui coincideix amb la Diòcesis de Girona, amb excepció del comptat d’ Empúries. El que el determinava era la part forana de les muralles de la ciutat i, sobre tot, l’ àrea compresa en un radi de un cinc o sis kilòmetres al voltant de la mateixa. Els boscos i conreus en formaven també part, naturalment, però tenien una estructura diferent d’ aquella àrea esmentada ja que era eminentment zona rural. Tenien la característica de proximitat a la població principal on pràcticament el lloc mes llunyà, a 6 kms., amb una hora a peu o amb carro, te podies traslladar còmodament i tornar de la ciutat. No resultava feixuc.
Una altre característica era la de que, el que volia una casa gran i segurament amb jardí o camp, a 
dins la ciutat li era difícil trobar un espai adient. A fora si que era possible i sobretot era molt més barat construir-ho. D’ aquí varen néixer tot seguit les anomenades viles romanes. Aquestes viles son pròpies del mon romà i de la seva cultura, però quan l’ imperi s’enfonsa i desapareix poc a poc, també van desapareixen quasi totes les viles.
Els morts estava prohibit per sanitat i civisme que fossin enterrats dins l’ àrea de la ciutat, o sigui intra murs. Les necròpolis es varen instal·lar doncs fora dels murs. La ciutat era el mon dels vius i els suburbium, amb les seves necròpolis, el dels morts. Afavoria això el que els familiars, de forma molt còmoda i curta de temps, anessin a veure les tombes dels seus essers estimats. Cal tenir en compte que al cap de l’ any llavors es feien entre cinc o sis visites a les necròpolis ja que la ciutadania romana tenia molt clar que mentre ets recordat, malgrat hagis mort, ets viu. Un verdader respecte per els que ja no hi son. St. Feliu fou enterrat a fora de las muralles i molta gent, al esser aquest sant i màrtir, volia ser també enterrat a la mateixa necròpolis ja que ho consideraven bo i convenient per l’ eternitat.
Al subsòl de la catedral hi podem observar tombes de jueus, àrabs i cristians, tots al mateix lloc. Aquesta practica fou prohibida a partir del Segle IX que es va obligar que se separessin la gent difunta de diferents religions. No es podien enterrar al mateix lloc.
Totes les tombes tenien el cap a ponent per poder mirar cap a llevant, o sigui cap a Jerusalem.
Estudis amb ADN manifesten que entre les restes de les tombes hi ha una relació de parentiu, o sigui hi ha pares, fills etc.. mares i fills i filles, però també les dades ens diuen que no eren tots hispans sinó gent de l’ est i del nord d’ Europa, o sigui visigots, de religió arriana.
També a fora de les ciutats i d’ acord amb les lleis colonials i de l’ imperi era obligat instal·lar les industries, comerços i/o activitats que tenien la condició de insalubres, perilloses o contaminants. Aquestes activitats es feien doncs a fora de la ciutat però no molt lluny a fi de propiciar que la gent que hi treballava pogués anar i venir a peu. Estarien ubicades doncs dins del radi perimetral abans esmentat.
Tanmateix les cases de pagès i/o viles del camps estaven també en aquest perímetre. Alguna potser una mica mes lluny però no gaire més. Generalment les viles eren molt luxoses i grans i al seu voltant hi havia petites construccions dels empleats del propietari que eren qui atenien les necessitats del mateixos i feien la feina del camp i del bestiar.
El territori de la nostra ciutat mostrava, i encara perduren, dues realitats físiques. Un espai muntanyós que la voreja i una zona plana i ben regada pel riu Ter i els seus tributaris com l’ Onyar, el Güell, el Marroc, la Llémena i altres rieres i torrents amb excel·lents possibilitats agrícoles. Cal tenir en compte que els rius eren utilitzats i aprofitats, a part dels camins, com a vies de comunicació per el transport de mercaderies i persones. Constitueix tot plegat el que s’anomena el pla de Girona, amb Sant Gregori, Domeny / Taialà, Fontajau, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Aquest es un espai marcat per l’existència d’un camí tan vell com l’home que esdevingué la principal via de comunicació entre la península Ibèrica i Europa. Fou anomenat primerament camí d’ Hèracles per els grecs i, més tard, Via Augusta per la imponent obra de modernització empresa pel primer emperado Octavi August.
Les velles notícies i antigues excavacions que oferien un panorama molt poc definits, han rebut darrerament l’aportació de nombroses troballes efectuades en excavacions com a conseqüència de 
grans obres públiques i de programes de recerca que tenen com a objectiu prioritari aquest territori de Gerunda del que avui parlem. Tot el pla de Girona estava rodejat per un seguit d’oppidums de dimensions molt variables i disposats hàbilment en posicions enlairades i dominants, sovint controlant els camins principals de pas o de roda.
A la muntanya de Sant Julià de Ramis, hi havia el més gran de tots ja que tenia unes, més o menys, quatre hectàrees. Ubicat damunt del Congost, el camí natural obert pel Ter per on han circulat i circula el gran camí nord – sud, de l’ anomenada abans Via Augusta i també el camí, en direcció al Baix Empordà, a Ullastret, i cap al comptat d’ Empúries.
Sobre el congost de l’ Onyar, s’alçava l’oppidum del Puig d’en Rovira – la Creueta i Quart -, ben murat i, ben segur d’un amidament mitjà, que dominava el camí que es desplaça vers les terres de Cassà de la Selva, de Llagostera, de la Vall d’Aro i arriba fins al mar.
Els oppida del Puig d’en Carrerica o de Canet d’Adri i del Puig de Sant Grau, es localitzaven sobre elevacions que dominaven l’accés a bones terres de bosc i conreu i a la vall del Llémena.
Es pot observar des de la seva altura les terrasses de la riba esquerra del Ter entre el poble de Sant Gregori i el barri de Fontajau .
A l’ església de Sant Pere de Montfullá hi trobem també, al redós de les parets de l’església, un mosaic ben conservat que denota la presencia d’ una construcció o vila que no té res a veure amb l’ àmbit religiós, sinó que era una estada familiar.
A ponent, hi trobem el Puig de Can Cendra, que era un altre oppidum de mides mitjanes, potser més gran que el de Puig d’en Rovira i del qual no en sabem o coneixem actualment tot el que del mateix voldríem.
Caldria afegir-hi el jaciment de Montilivi. Aquest no sembla, tanmateix, que pugui tractar-se d’un oppidum convencional i podríem quasi afirmar, com a possibilitat molt raonable, que fos un establiment de tipus rural pur d’una certa entitat, un lloc obert, sense obres defensives de cap mena i, potser, no gaire gran.
A prop del riu Terri, caldria situar el Camp de l’Escaler ubicat al terme municipal de Sant Julià de Ramis. Aquest té forns i sitges associats a un petit hàbitat. Cal anomenar també el sitjar de Bosc del Congost, en la proximitat del camí i del riu, amb unes poques sitges d’ entre els segles IV i III a. C.
La presència de Roma canvià completament la història d’aquestes terres, especialment després de l’any 195 a.C. quan, per dret de llança, el Senat i el poble romà passaren a ser amos i senyors d’aquestes terres. El primer que observem és l’abandonament d’algun dels oppida. El del Puig d’en Rovira i, potser també, el Puig d’en Carrerica així com el Puig de Can Cendra no només continuaren existint, sinó que hi ha indicis d’un creixement dels mateixos.
A Sant Julia de Ramis l’ abandonament va ser conseqüència de la construcció del castell allà ubicat per defensa, que ben segur va desplaçar cap allà als habitants dels oppidums de la zona. Algunes d’aquestes construccions tenien sitges per el vi així com per el gra.
La seva construcció era molt curiosa ja que les de les famílies mes benestants tenien calefacció a través de aire, amb un crematori central que distribuïa a través de tubs o conduccions l’ aire calent per escalfar les estances. També el terra era escalfat amb aquest sistema i els estadants caminaven amb sabates amb sola de fusta per no cremar-se les plantes dels peus.
Els no benestants no tenien aquests luxes i nomes podien utilitzar brasers per escalfar-se.
No cal dir que el sistema de termes era utilitzat de manera que amb un mateix volum d’ aigua es mantenia sempre una constant temperatura ja que a mida que es refredava la mateixa es tornava a escalfar. Un circuit tancat que així ho propiciava.
A la zona del Pla de l’ Horta hi trobem indicis d’ un aqüeducte per conduir l’ aigua des de una font propera fins al suburbium per regar camps de cultiu i per beure. En un document de compra venda d’un camp es fa constar com a límit del mateix aquesta construcció.
Moltes de les construccions tenen uns mosaics magnífics al terra. També s’hi troben mosaics del terra damunt d’altres anteriors. Això vol dir que el propietari va instal·lar damunt dels anteriors altres del seu gust. Aquesta característica constructiva denota que eren gent benestant.
Els monuments funeraris son també diversos e importants. Solien ser petites casetes amb les estàtues dels propietaris enterrats allà. Al seu cantó hi solien haver-hi tombes d’ altres familiars a part de persones properes a la família. El respecte per els morts fou molt gran. Una tomba no es podia derruir ni profanar ja que la llei castigava en penes severíssimes el fet. Pel que fa a dret civil calia tenir en compte la compra d’ una propietat ja que si hi havia una tomba, la gent hi tenia dret de pas per la finca per anar a presentar els seus respectes a la persona difunta, tan si havia estat inhumat com cremat.
Qualsevol obra civil, mosaic, tomba, o construcció, de l’ autor de la mateixa no se’n feia gaire cas ja que no era la seva obra, per excepcional que fos. Era del que la pagava, o sigui del propietari, el nom que s’hi inscrivia, no el de l’autor.
El Dr. Josep Maria Nolla Brufau és Doctor en Filosofia i Lletres per la UAB Catedràtic d’ arqueologia de la Universitat de Girona i membre numerari de la Secció Històric- Arqueològica del Institut d’ Estudis Catalans.
