Anomena el conferenciant a Oliba com a un Abat i Bisbe a l’ Europa de l’ any mil.
Cal primer situar-nos a l’ Europa d’ aquella època i comparar el nostre personatge amb altres d’aquell temps. Ens movem entre els anys 971 i el 1048 on es produeix un canvi de segle i de mil·lenni. Estem doncs en plena edat mitjana que comença al 472 amb la caiguda de l’ Imperi Roma i acabarà el 1453 amb la conquesta de Constantinoble, o el descobriment d’ Amèrica el 1492. Pràcticament doncs al mig de aquest període.
Al sud de la península ibèrica cal tenir en compte que hi ha un altre gran poder, l’ Islam, amb el Califat de Córdoba, d’ on sortiran els regnats de taifes.
Fou aquest personatge el tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva muller l’ Ermengarda d’Empúries i per tant fou un besnét del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Tingué dos germans i una germana més grans. En Bernat Tallaferro de Besalú, en Guifré II de Cerdanya i l’ Adelaida, així com un germà més petit, en Berenguer que fou posteriorment bisbe d’Elna. També tingué una germanastra, il·legítima, anomenada Ingilberga. No es te del mateix cap retrat però varis artistes l’ han representat. Anomena 
el conferenciant a Oliba com a un Abat i Bisbe a l’ Europa de l’ any mil.
L’any 971 neix a Besalú o a Cornellà de Conflent el tercer fill del comte Oliba Cabreta, el nostre Abad Oliba, en l’entorn de la família més prominent de la Catalunya del segle X.
Aquesta família ostentava l’hegemonia i poder dels comtats d’Urgell, de la Cerdanya, de Besalú, d’ Osona, Manresa i també del de Girona.
Cap a l’any 988 el comte Oliba Cabreta, pare del nostre abad, pren els hàbits i es retira a Montecasino prop de Roma amb Romuald de Ravenna, a qui va conèixer a Cuixà.
Oliba passà llavors a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare les funcions comtals i de poder sobre la totalitat del patrimoni familiar. Així mentre el seu germà Bernat heretava el comtat de Besalú i Guifrél tenia el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.
Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser doncs comte de Berga i Ripoll, si bé estigué també associat amb seu germà Guifré els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir.
L’agost de 1002, quan tenia 31 anys, renuncià als comtats, cedint el comtat de Ripoll al seu germà Bernat i el de Berga a Guifré, i ingressà a l’ordre benedictí al Monestir de Ripoll.
Ben segur que la espiritualitat interior que sentia va ser en aquell moment superior al poder material que ostentava ja que era d’ una família naturalment benestant.
L’any 1008, o sigui sis anys mes tard i després de la mort de l’abat Seniofré, Oliba fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà al cap de prop de sis mesos de l’ òbit del abat esmentat.
A partir de llavores inicia un seguit d’accions per a promoure una disciplina més austera en els seus monestirs dependents de l’ abadia.
La fama de l’abat féu que l’any següent, 1009, també el nomenessin abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs acollissin el seu estil de disciplina i govern, com els monestirs ubicats a Sant Feliu de Guíxols i a Sant Sadurní de Tavèrnoles. Una carrera rapida i per el que podem constatar eficaç dins la família religiosa.
El nostre Abad dedica molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies a càrrec seu dels abusos i atacs senyorials. Cal recordar que havia estat compte i coneixia el terreny de la política al respecte.
L’any 1011 va tenir audiència a Roma, al Vaticà i obtingué del llavors papa Sergi IV un seguit de butlles per als seus monestirs. En aquest viatge ens consta va visitar Milà, Torí i varies poblacions italianes de les que va recollir relíquies que va portar cap a Catalunya.
Aquestes butlles papals tenien en aquells temps i sens dubte un poder molt important. Cal tenir en compte que el Papa, representant de Déu a la terra, afirmava que els monestirs i les terres de la seva propietat quedaven sota la protecció de Sant Pere del Vaticà i una agressió contra un monestir era una agressió contra l’autoritat del Papa.
Una salvaguarda a qualsevol intrusió per part de tercers ens els bens eclesiàstics.
A finals de 1017, amb la intervenció decisiva de la comtessa Ermessenda de Carcasonne, de la qual Oliba restà sempre com a bon amic i conseller, fou nomenat bisbe auxiliar de Vic. Camí pla per el següent pas eclesiàstic. A la mort del bisbe Borrell d’Osona l’any següent, 1018, Oliba és nomenat bisbe.
Una de les primeres accions que portà a terme com a bisbe fou donar suport al seu germà Bernat Tallaferro en l’expulsió de les monges del cenobi del convent de Sant Joan de les Abadesses.
El monestir, fundat per Guifré el Pilós cent anys abans, era un dels monestirs femenins més importants de l’època. Bernat acusà l’abadessa Ingelberga, germanastra d’ell i Oliba, i la resta de monges de tenir una conducta deshonesta.
Bernat, amb Oliba i un grup de prohoms presentà el cas al Papa Benet VIII el qual decretà l’expulsió de les monges del cenobi i ordenà que en el monestir s’hi instal·lessin monjos, nomenant abat el fill de Bernat, Guifré.
La intenció de Bernat de crear el Bisbat de Besalú fou segurament el motiu últim d’aquesta acusació 
contra les monges de Sant Joan de les Abadesses.
Finalment l’any 1017 Bernat aconseguí que es formés el Bisbat de Besalú, amb tot, la vida del dit bisbat fou efímera, ja que desaparegué al cap de tres anys, el 1020, a la mort del mateix Bernat, el qual morí ofegat en les aigües del riu Roine.
Poc després de l’episodi de Sant Joan de les Abadesses, Oliba fou reclamat com a mitjancer i moderador per la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, vers el plet d’ un alou d’Ullastret que reclamava per a si el comte Hug I d’Empúries. Hug portà a judici la comtessa. Els jutges sentenciaren en favor d’Ermessenda, confirmant la propietat de l’alou a aquesta. Mesos més tard Hug ocupà militarment Ullastret i Oliba fou tornat a cridar per a exercir de negociador en aquest conflicte. Finalment la comtessa de Barcelona es quedà la propietat de l’alou tal i com era la seva anterior pretensió.
La formació del nou sistema feudal, es deixà sentir amb molta força a Catalunya.
A partir de la dècada de 1020-1030 les disputes entre nobles s’intensifiquen. Els nobles actuaven arbitràriament dins dels seus territoris i la situació de rapinya i espoli dels nobles sobre els pagesos, els quals passaren d’ésser homes lliures a serfs, i contra l’església i les seves possessions, portà a Oliba a plantejar una estratègia amb la intenció de limitar les lluites feudals.
Oliba intervingué nombroses vegades com a mediador entre les disputes dels nobles, procurant la concòrdia entre els contendents.
A banda del ja mencionat conflicte entre Hug d’Empúries i Ermessenda, també intervé en els conflictes entre Hug I d’Empúries i Gausfred II de Rosselló (1018). També entre Ermessenda i Berenguer Ramon I (1021), posteriorment a la proclamació de la Pau i la Treva de Déu, també com a mediador entre la mateixa Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I (1040) i entre aquest i el vescomte Udalard de Barcelona i el germà d’aquest, el bisbe Guislabert de Barcelona el 1044. Una acalorada lluita permanent familiar per les possessions rebudes o reivindicades. Sembla ser que en aquesta època mai ningú estava content amb el que rebia. Tota aquesta acció pacificadora es concreta en l’establiment de la Pau i la Treva de Déu.
L’any 1022 Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposa la treva de Déu en un sínode celebrat a Elna. La proposta és proclamada per Oliba l’any 1027 i ratificada en una assemblea que va tenir lloc a Toluges.
La pau de Déu establia el dret de refugi que l’església oferia dins del temple i a les sagreres. La treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment la treva de Déu s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. La pau i la treva de Déu varen anar empilant-se en diferents sínodes com els de Vic de 1030 i 1033, en aquest últim, presidit per Oliba, s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió.
Hem de tenir en compte que la Catalunya de finals del segle X, en ser zona fronterera entre l’ Islam i 
la cristiandat esdevingué un important nucli cultural, l’accés directe a la ciència àrab i l’important prestigi que acumulaven els anomenats scriptoria dels monestirs catalans i que col·locaren la cultura catalana com a capdavantera a Europa. D’ entre tots ells, el scriptorium català més important fou el de Ripoll.
El papa Silvestre II introduí a Europa la numeració àrab i el concepte de zero, així com l’astrolabi gràcies als coneixements adquirits a Ripoll.
En l’època d’Oliba, la biblioteca de Ripoll arribà a triplicar el nombre de volums i, junt amb la de Bobbio, esdevingué una de les més importants de tota la cristiandat.
Sota el seu mandat el monestir de Sant Miquel de Cuixà patí grans modificacions arquitectòniques. Oliba féu construir un deambulatori al voltant del presbiteri amb tres absidioles, feu alçar un cimbori sobre l’altar major i edificà la cripta de la Nativitat; la capella de la Trinitat i els dos campanars llombards dels quals tan sols se’n conserva, malauradament, un.
El monestir de Sant Martí del Canigó fou fundat pel germà d’Oliba, el comte Gifré II de Cerdanya-Conflent.
Gifré va prendre una vella església a la falda del Canigó i la convertí en un cenobi important. L’any 1009 ja havia esdevingut basílica i la seva comunitat era formada per monjos procedents de Cuixà, fet que convertí a Oliba en abat de la comunitat fins al 1014 en què la comunitat ja va tenir prou monjos per nomenar un abat d’ entre ells.
Oliba impulsà la construcció de la nova seu del bisbat d’Osona a Vic, la catedral de Sant Pere.
La seu construïda per Oliba fou enderrocada per acollir una nova seu d’estil neoclàssic al segle XVIII. Afortunadament es conservaren encara d’ aquella època els dos elements més importants de l’antiga seu: El campanar, d’estil romànic llombard de 46 metres d’alçada, i la cripta, situada sota l’ absis principal, de planta semicircular i dividida en tres naus sostingudes per columnes amb capitells d’estil califal.
L’any 1025 Oliba fundà el monestir de Montserrat al costat de l’existent església de Santa Maria del segle IX. Fins a l’any 1409 el monestir de Montserrat depengué de Ripoll.
Per poder fundar el monestir Oliba hagué de lluitar per tal d’aconseguir recuperar la titularitat de la muntanya. Continuaven les lluites per la propietat entre nobles i la d’ aquets amb l’ Església.
Anys enrere el Compte Sunyer, fill de Guifré el Pelós, havia cedit la muntanya i les esglésies a l’abat Cesari, el fundador de l’església de Santa Cecília. Mitjançant una butlla, obtinguda per Oliba, del papa Sergi el 1011, s’afirmava que la muntanya era propietat del monestir de Ripoll.
Oliba procurà recuperar-la. Amb tot, els comtes de Barcelona no atengueren les seves peticions. L’any 1022 Oliba, ja com a bisbe, tornà a reclamar a la cort comtal de Barcelona la propietat de la muntanya. El 29 de juny Ermessenda i Berenguer Ramon I acudiren a Ripoll per a confirmar personalment la propietat del monestir de Ripoll sobre la muntanya.
Oliba envià diversos monjos de Ripoll cap a Santa Maria de Montserrat amb l’ordre de prendre possessió de la propietat i de formar un cenobi directament dependent de Ripoll. Així la fundació de l’abadia de Montserrat se situa l’any 1025.
L’any 1003 Manresa queda destruïda i els seus habitants fets presoners per tropes sarraïnes comandades per Abd-al-Malik. La ciutat restà en runes durant anys. Cal recordar que la dominació de l’ Islam era molt important. Mancaven encara quasi cinc cents anys per la seva total expulsió.
Mentre els comtes catalans impulsaven la construcció de castells defensius al llarg de la línia del Llobregat, Oliba també participà activament en la construcció de castells defensius a la frontera del seu bisbat, des de Calaf fins a Queralt.
L’any 1020, Oliba s’implica personalment en la reconstrucció de Manresa. Junt amb els comtes de Barcelona i altres nobles, viatjà a la ciutat i confirmà per escrit la dotació i el patrimoni de la ciutat.
Un any abans Oliba participà en un procés semblant a Cardona.
Evidentment les funcions dels bisbes en aquella època, com veiem ben clar, eren de tipus espiritual i material ja que podien emetre moneda, portaven a terme la gestió religiosa de conservació de relíquies, eren consellers de nobles i constructors de esglésies i convents fet que propiciava el creixement de l’ art romànic català.
L’ abat Oliba va estar damunt dels monestirs durant 38 anys i fou bisbe durant 28 anys. Una plena vida d’ una ment insaciable i a qui molts anomenen pare de la pàtria.
Mor el 1048 i Fou enterrat a Cuixà.
Les diferents entitats culturals de Vic organitzen aquesta any el projecte Oliba Episcopus que aprofundeix la figura que avui s’ha esmentat.
Ben segur que amb una visita cultural in situ a l’ exposició, portada a terme per els organitzadors, enriquirem encara més la biografia i percepció del personatge.
Marc Sureda i Jubany és Llicenciat i Doctor en Historia per la U.d.G.- Conservador del Museu Episcopal de Vic (Osona), director de l’ Institut Superior de Ciències Religioses de Vic i professor encarregat de curs a la Facultat Antoni Gaudí d’Història de l’Església, Arqueologia i Arts Cristianes (Ateneu Sant Pacià – Barcelona).
