El conferenciant, Jaume Sarramona, afirma que al igual que, segurament, com la gran majoria de l’ auditori, ell també es avi i per tant, se sent plenament i totalment implicat en el tema.
Manifesta que la gent gran son persones amb un bagatge considerable, amb més historia que no pas futur però que, te un present que pot ser molt fructífer si s’administra com cal. Abans, la gent es dedicava pràcticament a sobreviure, sense anhels socials de cap mena. Ara això ha canviat radical i totalment. L’esperança de vida en el últims 50 anys ha crescut amb disset anys mes, tant per dones com per homes lo que vol dir que cada vegada hi ha mes població de gent gran.
Si fem una ullada a la piràmide d’ edats actualitzada veurem un creixement dels laterals de la mateixa cap a la seva punta i un aprimament de la base conseqüència de la taxa de natalitat que cada vegada es mes minse.
A la província de Girona per exemple l’ esperança de vida es de 80 anys pers els homes i 86 per les dones, dades semblants a la global d’ Espanya.
Curiosament hi ha països anomenats freds, com Finlàndia per exemple, en que aquesta dada d’esperança vital es menys alta. La climatologia del sud d’ Europa i la dieta mediterrània ben segur poden ser factors influents al respecte.
Una dada que també hem tenir en compte que las taxes de natalitat han caigut de manera molt accentuada. La parella actual te en compte diferents factors al moment de tenir fills com son, l’ edat 
en que formen una família cada vegada mes tard, i el planteig del nombre de mainada que volen o desitgen tenir. L’ índex del 2016, últim conegut es de 1,34 el que vol, dir que si aquesta dada fos 2, el creixement seria cero. Estem doncs en una recessió important que provoca també l’ aprimament a la base de la piràmide i l’ engreix de la part mitjana i vèrtex.
Situats doncs en aquest escenari de la longevitat, passem a analitzar com son els avis dins l’àmbit de la educació dels minyons en el seu dia a dia.
Els avis actuals tenen com a característiques :
Gaudeixen d’un millor estat físic que les generacions anteriors a igual edat. Son molt mes autònoms i actius per fer coses.
Tenen moltes mes expectatives de futur i els veiem acompanyats d’ amics i la família.
Els avis actuals tenen mes possibilitats econòmiques, i moltes vegades aquestes superen a les dels fills.
Abans els fills tenien que ajudar als pares. Ara son els pares que ajuden tot sovint als fills.
Arriben a la jubilació amb un bagatge i formació cultural dels que poden seguir gaudint ja que tenen l’ hàbit d’ aprendre coses perquè abans ja han tingut aquesta oportunitat.
Han d’ afrontar certes responsabilitats que abans no tenien i que en les generacions passades ni existien. Els avis entren aquí dins de l’ illa de l’ educació juntament amb l’ escola i els propis pares.
Es presenta un equilibri entre homes i dones grans. Tots son inclusius en tot i ningú es excloent. Tan avis com avies fan iguals tasques vers els néts i moltes vegades son ambdós que ho porten a terme.
Dit això i davant d’ aquest escenari del moment actual, tot seguit anem a analitzar els principis generals de l’ educació que pertany als avis respecte als néts.
L’ educació dels nets s’ha de contemplar en tota la seva amplitud.
Cal acordar amb els pares els criteris generals de l’educació dels nostres nets (l’ alimentació, l’ esport, l’ estudi, la utilització de les noves tecnologies etc. etc. ).
També s’han de mantenir els principis de relació tradicionals, com l’afecte, l’atenció, la capacitat de paciència, etc. .
Cal mantenir l’ autoritat que dona el coneixement i l’ experiència. Cal tenir en compte de no equivocar-nos en els exemples que donem, i que això no te que ser mai en detriment o incompatible amb l’ afecte i el respecte.
Hem de perseverar també la constància en el foment dels criteris general de l’ educació. No es pot canviar dels criteris pedagògics cada dia. Cal tenir un horitzó ben definit al respecte. Si no es així, el nen o nena quedarien desorientats al respecte i això naturalment no es bo.
En un anàlisis acurat de les anteriors característiques i criteris generals obtindrem un mix de tot 
plegat que ens porta finalment a unes recomanacions practiques i que definim tot seguit:
Cal tenir en compte que soms observats constantment.
Hem d’incorporar sempre als nens o nenes a la vida pròpia de la llar. ( Es una forma de transmetre educació i complicitat a la vegada)
Es molt important que compartim coneixements amb ells, promovent junts la lectura de llibres, la recerca de dades a Internet, visitar museus, passejar per la natura, etc. etc. Els avis tenim moltes coses per ensenyar i moltes coses per aprendre. Cal que fem sempre un intercanvi en aquest sentit entre avis i nets/es i al reves. Jo aprenc coses noves i tu també
Hem de mostrar interès per la seva vida, escoltant als nets/es, i cal compartir les seves amistats, idees, preferències i gustos, el que fan, com ho fan, amb qui ho fan. Coneixerem així els àmbits vitals on es mouen i entrarem dins del seu mon. Molt important.
No donar tot el que demanen. Es obvi que no tenen que patir el que nosaltres potser ho vàrem fer quan érem petits ja que eren uns altres temps i un escenari ben diferent, però la demanda pot ser no finita, cal dirigir-la al que es necessari o important e imprescindible. Una forma al respecte es la de que coneguin el valor i el cost de les coses. Potser no cal inculcar el sentit del no a tot però si el si al que és vertaderament necessari. El concepte de barra lliure a tot es perillosíssim ja que provoca l’ infinit de la demanda.
Hem d’ ajudar als nets a superar les seves dificultats però sempre amb una important dosis de que ells també sàpiguen afrontar les seves pròpies responsabilitats. L’ ajut no vol dir resoldre totalment el problema. Cal que qui te el problema el resolgui i admeti errors que pot haver comés i assumeixi les esmentades responsabilitats. Una cosa es ajudar i l’ altre patir el que hem fet mal fet.
Per finalitzar direm que es molt important no criticar mai l’ escola o els seus mestres quan els nens no comparteixen els criteris o maneres educació que els mateixos imparteixen. Les associacions de pares d’ alumnes es el lloc on s’han de discutir aquests possibles problemes. El mestre i per extensió el centre educatiu te uns criteris i projecte educatiu que podem o no compartir però, mai el nen n’ha de ser partícip en la seva implementació o critica. Son els pares qui decidiran al respecte i en cas de desacord tenen la oportunitat de analitzar-ho, canviar-ho amb consens de tota la associació de pares esmentada o canviar el fill/a d’ escola.
Per finalitzar i amb els paràmetres que hem esmentat cal que ser un equip amb els nostres petits/es i que ens vegin no solament com a avis/es, sinó amics o amigues compromesos sempre amb les seves experiències vitals. Un goig per ells i una alegria per tots nosaltres.
Jaume Serramona López Pedagog – Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.
