La conferenciant Assumpta Montellà es presenta com una defensora de la dona i de la historia de les dones que anomena com absents i silencioses.
La dona d’ abans tenia dos tutors, el seu pare de soltera i tot seguit el marit una vegada casada. La seva vida durant el matrimoni era simple; el treball domèstic i criar els fills. El pa, els fogons, el catre, el marit i els fills eren el seu “modus vivendi”. No massa res més.
Cal tenir en compte la situació al segle XIX al nostre país, on el 70% de les dones eren analfabetes, o sigui no sabien ni llegir ni escriure. Elles estaven immerses dins tres paràmetres ben definits que eren : Un codi cultural permanent e inamovible de l’època, una discriminació total per raó del seu sexe i sotmesa a la no informació conseqüència de l’ esmentat analfabetisme. No podia estar informada ja que no sabia llegir ni escriure com hem dit i lo recollit per la viva veu, era el que minsament coneixia.
L’any 1789, esclatava a Barcelona una revolta urbana inicialment protagonitzada per les dones, que s’anomenaria el Rebombori del Pa. L’esclat d’aquesta revolta era la culminació d’una situació de descontentament social que tenia el seu origen en l’ increment brutal dels preus dels productes bàsics d’alimentació. Especialment el pa, -la base de la dieta alimentària de les classes populars -, que en un període de 6 mesos havia incrementat el preu un 50%. Aquestes dones de les classes populars, que sostenien la família amb el salari molt limitat del marit, es van revoltar i van cremar el Pastim, el forn central del municipi de Barcelona.
Concretament a Barcelona a finals del 1800 es va produir el que s’anomenava un altre rebombori. Això era en definitiva una altre revolta popular com l’ anterior i que va tenir lloc per la pujada del preu dels lloguers a Barcelona, impagables per la classe social baixa i mitjana.
A tot plegat s’ hi va afegir el complicat moment polític de la Guerra de Cuba que va acabar el 1898 
amb la pèrdua de la colònia.
Per acabar-ho de dificultar més va començar la guerra al Marroc, on els benestants pagant l’ equivalent a uns 9 euros, o sigui unes 1.500 pessetes, podien adquirir el dret de no estar llistats a l’exèrcit i no entraven dins dels números del anomenat bombo que sortejava als que hi havien d’ anar. En definitiva, un privilegi dels rics, no de la classe mitja ni dels pobres.
Símbol inqüestionable del barri de Gràcia de Barcelona es la torre que es féu famosa per la seva campana anomenada Marieta, nom de la campanera, i per l’aixecament popular al 1870, en la repressió de la qual fou deteriorada i posteriorment restaurada el 1882. Amb ella es tocava a sometent, i els nois als qui havia tocat anar a la guerra s’amagaven quan venien a recollir-los avisats prèviament per el singular i concret repic de campanes. Els “bombos” foren aixafats, les paperetes cremades i la campanera va ser empresonada durant tres anys, simplement per fer la seva feina, tocar la campana, anomenada des de llavors amb el seu nom.
Seguint el fil de la historia, arribem a la revolució industrial que va provocar que molts homes quedessin sense feina ja que amb l’ automatització de les industries es podia prescindir d’aquesta mà d’obra, si bé la dona i mes concretament a l’industria tèxtil, va poder preservar el lloc de treball, per el tipus de feina mes delicada, però amb un salari mes baix que no el del marit, quasi per meitats.
Rosa Dolcet, és una de les dones que cal remarcar de l’època. Fou una dona que va volgué aprendre i saber llegir i escriure per defensar-se i desenvolupar-se més bé al mon. Ella sabia que sabent llegir i escriure podria fer callar als homes. El mes d’agost de l’any 1913 participa a Sabadell en la gran vaga del tèxtil, promoguda pel sindicat “La Constància” de Barcelona i que s’estengué a les principals localitats fabrils del Principat. La vaga, impulsada per les dones, denunciava l’ incompliment de la llei de l’any 1900, que regulava els salaris i la jornada de treball setmanal de les dones i els infants. El dia 4 d’agost fou empresonada. Després del fracàs de la vaga es veu obligada, amb el seu company i la seva germana, a emigrar a França.
Altres dones d’aquell temps foren Carme Karr, Francesca Bonnemaison, Teresa Claramunt i Dolors Montserdà.
Totes elles varen començar a interessar-se molt intensament per la política i especialment reivindicant les prerrogatives a favor de les dones durant la II República. Eren evidentment persones avançades al seu temps.
La anomenada Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d’abril de 1931 (fi de la monarquia d’Alfons XIII) i el 1 d’abril de 1939 (fi de la guerra civil espanyola) quan va començar la dictadura de Franco.
Clara Campoamor fou una advocada, escriptora i política activa durant el període de la Segona República i gran defensora dels drets de la dona. Després de realitzar diversos oficis, entre ells el de telefonista, va obtenir el 1924 el títol en Dret per la Universitat de Madrid. Va destacar com a diputada, va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l’elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 31 d’octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona a l’estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d’aquell mateix any, a l’article 36. No va poder renovar el seu escó el 1933. En la defensa del vot femení fou abandonada pel seu propi partit, i va comptar només amb el suport del PSOE que a tota hora va votar solidàriament amb la causa de la dona. Altres sectors favorables al sufragi universal femení foren Esquerra Republicana de Catalunya i part de la dreta.
Victoria Kent fou la primera dona advocada a exercir a Espanya i la primera dona al món que va
intervenir davant d’un Tribunal Suprem de Guerra i Marina. Va ser designada personalment pel President de la República, Directora General de Presons, càrrec que va exercir amb l’objectiu d’aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocuparia fins al 1934. El seu mandat al capdavant de les presons espanyoles va ser molt significatiu, continuant amb la labor empresa el segle anterior per la precursora Concepción Arenal. Una vegada que va haver manat retirar tots els grillons i cadenes de les presons, va fer modelar amb el metall obtingut una estàtua de Concepción Arenal, que es l’ autora de la famosa frase “abrid más escuelas i se cerraran cárceles”. Es va dedicar intensament a la reforma de les presons espanyoles, sota el criteri que les societats estan obligades a recuperar al delinqüent com a persona activa, i que les presons en són l’ instrument. Seguint aquestes directrius va ordenar la millora de l’alimentació dels reclusos, va permetre la llibertat de culte a les presons, va establir els permisos per raons familiars, va tancar 114 centres penitenciaris per estar en pèssimes condicions, va ordenar construir la nova presó de dones de Ventas, a Madrid, en la qual no existien cel·les de càstig, i va crear el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i l’ Institut d’Estudis Penals.
Una altre dona a nombrar de la guerra i postguerra fou la republicana Rosario Dinamitera (Rosario Sánchez Mora), gran activista i així coneguda per el seu domini de la dinamita en fer volar ponts i tot el que es presentava. Ben cert es que un cartutx l’hi va esmicolar tota la mà i part del braç, però va salvar la vida, i va continuar la seva tasca durant la guerra i acabada aquesta.
Les Mujeres Libres, va ser una organització anarcosindicalista formada per dones que va existir d’abril de 1936 a febrer de 1939, i fou especialment important durant la revolució social espanyola de 1936. Va ser la primera posada a la pràctica del feminisme anàrquic; estava formada per aprenents, criades, costureres, operadores de fàbrica, pageses, prostitutes del Raval, etc. que van deixar les seves llars per prendre fusells i servir a les barricades, a la distribució logística i a la informació entre altres coses.
Evidentment no poden deixar d’ anomenar a una gran activista durant i desprès de la guerra civil espanyola. Dolors Uribarruri, coneguda con La Pasionaria, fou una dirigent obrera, una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya, i en la seva tasca política va incidir en la seva lluita pels drets de les dones, per demostrar que les dones, fossin de la condició que fossin, eren éssers lliures per escollir el seu destí.
De tot aquest conglomerat de personatges importants, de les que ens en deixem una gran quantitat evidentment, en arribar al 1939 tenim dues classes de dones; les dones dels guanyadors de la guerra i les dones dels vençuts.
Les primeres, les dels guanyadors, tornen a l’ historia de 35 anys endarrere, amb la implantació del anomenat Servicio Social, la Sección Femenina i la implantació falangista.
Les dones dels vençuts, les segones, foren les dones absents, les del silenci i les de l’exili.
Pilar Primo de Rivera era germana del fundador de la Falange Espanyola, José Antonio Primo de Rivera. Va ser la líder de la Sección Femenina de la Falange Española i posteriorment la presidenta de la Asociación de Veteranas de la Sección Femenina.
La implantació i compliment estricte del ideari de la Guia de la Buena Madre i Esposa exigia als cognom de les dones l’ afegit “ de ………… (cognom del marit) “ com si fos la dona una cosa més de la seva propietat. La castedat era obligatòria per les solteres i la obediència i submissió al marit eren preceptes fonamentals. L’ adulteri comportava penes molt severes. El masclisme pur i dur imperava a tort i dret. La dona era un objecte. La seva llibertat “zero”.
L’ església hi va tenir també el seu paper en tot plegat i dins aquesta repressió persistent i brutal del sexe femení, va estar present en els consells de guerra amb pena de mort. Les més afortunades eren rapades permanentment a fi de que públicament es conegués qui eren i que no pertanyien al regim establert.
Les presons de dones eren plenes de aquelles persones que no opinaven igual que el regim o que no pertanyien al partit, o simplement no congregaven amb ell. Malgrat tot es deia que la presó era un palau comparat amb la Direcció General de la Policia, a la Via Laietana, 43, de Barcelona. Allà era l’ infern. Els seus soterranis varen ser testimonis de les tortures, vexacions, violacions i fets mes cruels que ens podem imaginar, com ara la mort de molts i moltes, exhaurits finalment al no aguantar els dies i dies de la crueltat aplicada. És i ha estat un edifici maleït a l’ historia de la postguerra juntament amb el Camp de la Bota on era l’ escenari d’ afusellaments, que entre 1939 fins al 1952 va ser el plató de 1717 execucions. Per el aficionats a les matemàtiques direm que això 
suposa una mitjana de 132 cada any.
Les dones de la postguerra o eren vídues perquè el seu home havia mort a la guerra, o perquè tenien el marit a la presó o perquè el tenien a l’ exili. Moltes foren mares solteres conseqüència de les violacions.
Les formes de viure eren, dedicar-se, amb el risc que això comportava, a l’estraperlo, buscar l’ aval d’ algú del regim a canvi de favors sexuals, i patir el racionament de les imposades cartilles de racionament. La supervivència de moltes es basava en el “dret de cuixa” per tirar endavant.
Els entreteniments de la població eren les processons, els pastorets i el cinema amb censura. Aquell cinema que era com el circ dels antics romans però controlat. Primer obligatori veure el NO-DO, els himnes i la salutació del regim imperant. La censura tallava tot el que fos “pecaminós sexualment”, i tot el que ideològicament no convenia.
També es té coneixement de moltes dones a l’ exili que ce manera anònima
també formen part d’aquesta historia. Mai varen tornar. Varen marxar arreu del mon i allà varen intentar refer les seves vides. Altres, lamentablement descansen encara en alguna cuneta de carretera.
Per totes elles un record, consideració i homenatge.
Assumpta Montellà i Carlos és historiadora i escriptora.
