Saviesa, coneixement, informació 20-2-2018

aulesgirona@gmail.com   23 de febrer de 2018   Comentaris tancats a Saviesa, coneixement, informació 20-2-2018

El conferenciant Manuel del Pozo dona les gracies a l’auditori complert  per  dedicar-li el seu temps i la voluntat de venir-lo  a escoltar.

Dit això manifesta que el tema de la saviesa, el coneixement i la informació  intentarà explicar-lo  en quatre punts que seran els ja descrits més la forma o manera antiga i moderna de cadascun. La primera qüestió que ens cal plantejar  es la següent:  que ha passat al llarg del temps amb cada concepte?

La informació son com els totxos per fer una casa i els tenim a l’ abast però estan desordenats. La  unitat bàsica per fer l’ estructura son aquets totxos que quan els col·loquem correctament es podran convertir en coneixement. Aquest coneixement serà l’ estructura de la casa ja que, els totxos diarisdesordenats no son res. Tindríem informació, però no coneixement.

Anem a veure que ha passat al llarg de la historia amb el coneixement i la informació, a la que ara en diem també  dades.  Definirem el coneixement com la capacitat de posar en ordre els conceptes e idees. Ordenar les coses que sabem.

I la saviesa ? Aquesta seria el coneixement aplicat o incorporat a la practica vital; el coneixement del present o del passat incorporat al nostre dia a dia.

Posa l’exemple d’una persona que demana a un picapedrer què estava fent mentre cairejava un bloc de pedra davant d’un futur edifici en construcció. La resposta va ser que treballava. La mateixa pregunta la va dirigir a un altre que feia la mateixa feina, i la contesta va ser: és per aquest edifici que estem fent. Per últim va preguntar a un tercer que també estava cairejant la pedra, i aquest va dir:  estem construint una catedral per fer mes bonica i enlluir la nostra ciutat. Igual informació del que estan fent, diferent coneixement. Aquí entrem en la informació passiva i el coneixement actiu. El que te coneixement te informació activa.

Cal tenir en compte però que avui hi ha molta informació completament falsa. Hem de estar a favor de la informació que es pot convertir  en coneixement però, cal que sigui certa i estructurada.

Hem de distingir tres èpoques en las que les persones hem rebut informació:

La primera seria la que es desenvolupava en el mon de l’ antiguitat que anomenarem rural. El fil conductor de la mateixa era la paraula ja que la gent no sabia ni llegir ni escriure. L’ instrument era el contacte entre ells. La cèl·lula era la família i mes gran que aquesta, ho era la tribu. No hi havia ni mestres ni escoles i el coneixement o educació era fruit de la informació que existia  dins de la família. El coneixement es transmetia de pares a fills.

La segona esclata pràcticament a la Grècia antiga i mes tard a l’ Edat Mitjana quan Johanes Gutemberg  inventa la impremta. De la paraula oral ja es va passar a la paraula escrita. Aquesta última va passar a ser mes important que la primera. Les coses enraonades o els tractes es volien per escrit no de paraula. La garantia al respecte era donada per l’ estat nació que era una unitat política i jurídica. Van aparèixer llavors les escoles i les universitats. El coneixement ja era molt elaborat i els alumnes tenien el dret i la obligació d’ aprendre.

xarxesFinalment s’ha arribat a l’ entorn telemàtic. Les ciutats i els seus ciutadans estan desbordats per la xarxa “net”. La gent viu en un mon de globalització total. Podem comunicar-nos via skipe o whatsApp visual a qualsevol lloc del mon i amb qualsevol persona al moment. El mon s’ ha fet més petit i vivim en el núvol “could”. La clau d’això son els codis telemàtics, no ja la paraula ni l’escriptura.  Quina es la garantia d’això ? No hi ha garantia. No hi ha un govern per tot el mon; tothom pot fer de tot i estem damunt  de  una muntanya russa on no hi ha controls i sí hi ha informació falsa. Estem descontrolats i a la vegada desemparats. L’ instrument que ho provoca son les eines telemàtiques, no sotmeses a control ni, naturalment, a supervisió.  Anem cap a la auto informació descontrolada i de mentida. Lamentablement avui la gent te més interès per la xarxa que no per el professor, sense tenir en compte que aquesta informació de la xarxa esta carregada de brossa i la majoria de les noticies son mentides. La gent inclús consulta a Internet un dolor o patologia en lloc d’ anar al metge.

Hem parlat de la informació i el coneixement, però, i la saviesa? com s’hi arriba?

Fa dos mil cinc cents anys, de la Grècia antiga abans anomenada, van sorgir tres personatges que varen encetar el pot de la saviesa. Ens referim a  Sòcrates, Plató i Aristòtil.

socratesL’ auto coneixement d’un mateix de Sòcrates el tenim a  l’ Oracle del temple  d’’Apolo  a Delfos,  on hi havia la inscripció  “coneix-te a tu mateix “. Es considera a Sòcrates el pare de l’ètica occidental o filosofia moral, així com d’uns altres temes claus en la filosofia. A la pregunta de si era savi, la seva resposta va ser “només sé que no sé res”. Podem dir doncs que una vida humana ha de ser reflexiva en si mateixa.

Plató, fou alumne de Sòcrates i mes tard mestre d’ Aristòtil.  Seguidor del seu mestre, va fundar l’ Acadèmica i va escriure sempre en forma de diàleg. El seu verdader nom era Aristocles, i el seu professor de gimnàstica el va anomenar Plató (equivalent a gegantí) tota vegada que era de gran alçada i tenia les espatlles molt amples, i així és com sempre se l’ha conegut. Les idees son la teoria mes important per ell i els seus diàlegs l’obra suprema.

AristotilAristòtil, practicava el coneixement i la virtut que desenvolupa en la ètica.  La virtut per ell era el punt mitja entre lo màxim i lo mínim. Definia que ser valent era el punt mitja entre la covardia i la temeritat. Es diu de ell que veia sempre molt lluny ja que estava enfilat, metafòricament parlant, damunt les espatlles del seu mestre Plató. Fundà el Liceu i fou el mestre i preceptor d’ Alexandre el
Magne.

Seguidament parla del pensament dels estoics, que promulgaven la saviesa amb control. Per ells,  el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s’hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l’ésser humà. Per tant, l’ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d’una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l’ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i el dolor.

Estem en un mon on les maquines  dominen aquest destí. Anem pel carrer i veiem que tothom mira el mòbil. Ens preocupa si hem enviat un whatsApp i no se’ns contesta tot seguit. Anem a veure el correu electrònic a cada moment per veure el missatges, etc. etc. Cal no deixar  el mon i el destí en mans de les maquines, sinó ser nosaltres qui dominem el destí. Va posar l’exemple d’un gos lligat a un carro. El  gos segueix la trajectòria del mateix. Si la corda en que va fermat es molt curta, no te massa moviment en la trajectòria que ha de seguir darrera els bous que estiren el carretó, però si la corda es molt mes llarga, la seva autonomia seguint el camí es mes gran. Aquesta llargada de la corda, el marge entre la curta i la llarga representa  la llibertat. No renunciem a ella.

Els epicuris deien que hem de ser savis però amb llibertat.  La vida plena s’ aconsegueix  amb el plaer i la satisfacció de les necessitats justes, amb una vida adequadament ordenada, moderada i prudent, presidit tot plegat per l’ amistat. Foren crítics amb els deus, ja  que ells eren immortals i perquè consideraven que  no s’havien cuidat prou de l’home ja que aquest era mortal. No temien la mort ja que afirmaven “ quan arribi no hi seràs i mentre no arriba hi est, per tant no cal preocupar-se”.

Desprès d’ aquesta caminada per la saviesa antiga hem de qüestionar-nos com es la saviesa actual.

BaumanPodem dir que la gent no es sabia, o al menys no tan sabia, ja que ens manca connexió amb l’ entorn, amb les persones. Estem molt comunicats, però no connectats. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman deia que vivim en una societat en permanent moviment com un riu desbordat. Cadascú nada per no ofegar-se i prescindint dels altres. Tot el mon esta en moviment constant, i la societat que l’ habita està en  incessants de turbulències. La velocitat dels canvis es molt gran i llavors hem de dir que Heràclit d’ Efes fa dos mil cinc cents anys tenia raó quan afirmava que : “ mai podràs banyar-te dues vegades en el mateix riu “, referint-se, evidentment, a que degut a la corrent l’aigua  sempre serà diferent.

Cal menjar amb prudència, qualitat (no fast food – menjar ràpid) i lentitud perquè la digestió ens sigui suau i sense problemes. Cal que les ciutats tinguin cada vegada mes zones de vianants i com ja esta establert, que la circulació de vehicles estigui limitada a 30 km/h. Hem d’ aprendre a parar el mòbil; no passa res. No hem de ser el seu esclau, ell esta al nostre servei i no al reves. Hem de caminar mes. Fer un kilòmetre a peu no es dolent, tot el contrari es molt bo i recomanat per els metges. No agafem doncs el cotxe. Moltes vegades agafem el cotxe i no saben ni a on anem o per no anar enlloc. Si agafem un bus, aquest si que te un recorregut, unes parades i un destí. Fem-lo servir. Practiquem la sociabilitat i l’ amistat. Es bo, molt bo. La relació amb les persones es imprescindible. Els hi podem donar coneixements i a la vegada nosaltres aprendre.

Interessem-nos per la cultura; es l’ herència de milers d’ anys i de milers de persones que tenim a l’abast. No la deixem dins d’un calaix; compartim-la.

Joan Manel del Pozo Álvarez, és Doctor en Filosofia Antiga, Política i Ètica. Vice Rector d’ Investigació i Transferència del Coneixement de la Universitat de Girona. Membre de la Societat Catalana de Filosofia. Ex diputat al Parlament a Madrid i Ex Diputat al Parlament de Catalunya. Ex Regidor del Ajuntament de Girona i Primer Tinent d’ Alcalde.

P1200080

P1200082