El conferenciant Jordi Camins començà la seva conferència preguntant: Què és una glacera ?
De glaceres al món n’hi ha moltes. A títol d’exemple direm que als Alps n’ hi ha unes 4500. A la part sud del Himàlaia unes 14.000 i a la part nord altres tantes. No comentem ja ni l’ Àrtic ni el continent Antàrtic.
Què és doncs una glacera ? És en definitiva una massa de gel en moviment.
Es forma per neu acumulada, de la que 2/10 parts es fon per el sol, però sota queda una massa dels les altres 8/10 parts premsada en diferents capes que es trenquen.
Aquesta trencadissa forma unes llengües de gel que es desplacen a una velocitat mitjana de 1000 metres a l’ any. O sigui a raó de un centímetre a l’ hora, fenomen que no pot ser vist per l’ ull humà.
El pas de l’ aigua líquida a sòlida tots coneixem que es el gel, però el gel glacial es forma a partir de flocs de neu, no de l’ aigua líquida. Amb una gran pressió per el pes de dalt a baix, una vegada acumulada, forma amb el temps la glacera. Una glacera tipus seria la de la neu compacta de entre 8 a 10 anys aproximadament.
Ja hem dit que es movien, i aquest moviment provoca la ruptura de les capes anomenades estrips de glacera. Com si fos la caiguda d’ un edifici formen runes i arrosseguen tot tipus de materials, roques, terra etc….baixant per els desnivells de les muntanyes. En arribar a terra l’ aigua que es fon seria el naixement dels rius i en arribar al mar es poden formar icebergs o banquises.
Respecte dels icebergs coneixem perfectament que 1/8 part 
del mateixos estan a la superfície però que 7/8 part estan sota l’ aigua.
Si be naveguen per el mar, l’ aigua dels mateixos es dolça i per tant podríem veure’n un got de la mateixa perfectament.
Les banquises son d’ aigua salada i solen tenir un gruix de entre un i tres metres, i una nau de bones dimensions i preparada al efecte pot trencar-les perfectament per navegar.
Dins de una glacera podem observar bombolles d’ aire dins del gel. Hi ha glaceres que tenen aquest aire dins acumulat fa 750.000 anys o més. A més també hi podem trobar
material de erosió d’ aquestes dates.
De les glaceres més importants i visitades son Upsala, Perito Moreno i Lago Argentino, a la província de Santa Cruz d’ aquell país.
També a Europa, i mes concretament als Alps, hi ha grans glaceres com la de la Jungfrau i la de Aletsch
Moltes glaceres presentes unes ratlles negres, que s’ anomenen venes. És en definitiva material d’ erosió que han anat arrossegant en el seu moviment.
Les taules de glacera son un fenomen curiós: a copia de temps, part d’ aquest material d’ erosió queda damunt de la massa de gel formant una espècie de bolet ja que la part solida de dalt preval (roca) y la de sota, que és gel, es va fonent. Aquestes taules sempre cauen cap el sud per a radiació solar.
Les glaceres tenen una zona d’acumulació superior, una que s’ anomena d’ equilibri, que és on hi solen haver les neus perpetues, i una zona baixa.
El clima del nostre planeta ha sofert una gran evolució entre els últims 1000 i 4500 milions d’anys. S’ han produït cicles, aproximadament uns deu, de 100.000 anys cadascú. Hem de tenir en compte que l’ Àrtic arribava pràcticament on es avui la ciutat de Londres. Que el 32% del planeta era cobert de gel, avui només el 10%, i que el mar estava a un nivell de 120 metres inferior al d’ avui. Cada 300 anys, i no se sap el perquè, el sol s’ escalfa més o es refreda més i tot plegat, amb lo comentat anteriorment ens porta a la situació actual.
L’ home ha estat sempre curiós i respecte 
a les glaceres també. Fa uns 150 anys, els dies de festa, desprès de oir missa, podia ser ben normal anar a passejar per les glaceres, amb el risc que això comportava.
No solament a l’ àrtic o antàrtic trobem les glaceres. A les grans muntanyes des de els Alps a l’ Himàlaia, els Andes, el Kilimanjaro a Africa, així com a Austràlia o Nova Zelanda, trobem excepcionals masses de gel que les formen. Les corrents de vent, tant a les glaceres com als icebergs, formen curioses formes de gel dignes de estar exposades dins de un museu.
Per damunt de les glaceres corren rius d’ aigua que formaran mes tard un riu de superfície o deixaran aquesta aigua al mar. Aquesta aigua que circula per damunt del gel no se’n perd ni una gota ja que el gel de les glaceres es totalment impermeable.
El 8% de la superfície glaçada esta a Groenlàndia i el 2% a tots els altres llocs. La zona antàrtica és doncs la gran capa de gel.Té una superfície de 14.000.000 de kms quadrats i equival a un gran cercle amb un diàmetre de 4500 kms.
No podem acabar aquesta conferencia sense emetre una especial atenció a les gran glaceres del Himàlaia, tant a la part del Nepal, com a la del Tibet i a altres cadenes de muntanyes del món.
Volem sí fer referència a les glaçares mes conegudes i si cap també mes importants que tot seguit s’ enumeren
Perito Moreno – Argentina 5km llarg i 60 metres d’ alt
Petermann – Groenlàndia – 70 kms de llarg i 15 d’ ample
Viedma – Argentina – Té 900 Km2 de superfície. Es el més gran de l’ Argentina.
Grey – Chile, amb 6 kms d’ample i 30 metros d’ altura. Està en retrocés
Ferrar a l’ Antàrtida amb 56 kms de llarg.
Olden– Noruega – navegable entre els fiords.
Mont Blanch – Alps d’ Europa
Athabasca – Canada – Muntanyes Rocalloses a 3.000 metros d’ altura.
Kilimanjaro – Tanzània – la muntanya mes alta d’ Àfrica.
Negro – Jokulsaron – Islàndia. En el últims anys ha doblat la seva superfície.L’ espectacle de les millors aurores boreals del mon son allà.
Podríem fer referència a multitud de glaceres amb igual mèrit que les esmentades però, naturalment a nivell de la present conferencia hem fet una nota de les mes importants i conegudes.
Jordi Camins i Just, alpinista, glaciòleg, esquiador i observador, ha participat en ascensions i expedicions a muntanyes de tot el món, i dedica part del seu temps de lleure, des de l’any 1982, a observar l’evol.lució de les glaceres.
