Dolors Bramon va glosar les semblances i les diferencies entre judaisme, cristianisme i islam, tres religions monoteistes que comparteixen un mateix Déu però amb diferents maneres d’entendre’l. Cadascuna d’elles té textos sagrats, basats en la Revelació: la Bíblia, Antic Testament o Torà pels jueus, l’Antic i el Nou Testament pels cristians, i l’Alcorà pels musulmans.
El judaisme creu en un Déu únic, etern i creador i encara espera el Messies anunciat pels profetes. Creuen que d’acord amb el segon manament no poden dir Déu i diuen Yhwh (Jo Sóc el que Jo Sóc). El rei Salomó va edificar el primer temple per a Ell.
El cristianisme creu en un Déu únic, etern i creador format per tres Persones, Pare, Fill i Esperit Sant, la Trinitat. Per poder-ho entendre la qualifica de misteri.
Per l’islam, el seu Déu, Al·là, no pot tenir mai cap fill ni te cap divinitat al costat a qui pugui atribuir-se participació en la creació. El Déu que ha creat és el màxim i ha enviat profetes als homes, el darrer dels quals fou Mahoma. postulen que Abraham va edificar el primer temple, la Kabbah, abans que tots els altres.
Les tres religions estan d’acord en que un cop creada la humanitat (per a uns la humanitat sense distinció de gènere, per altres primer l’home i després la dona) Déu els hi va donar una doctrina o revelació que va ser difosa:
- pels jueus a través de diversos profetes que predicaven la Torà, que inclou el cinc primers llibres de l’Antic Testament de la Bíblia cristiana.
- pels cristians a través de la paraula de Jesús, recollida per escrit en el Nou Testament.
- per l’islam a través de diversos profetes, que la van predicar. El més important va ser Mahoma. Pocs anys després de la seva mort la van recollir per escrit en l’Alcorà. Després de Mahoma no hi ha hagut ni hi haurà ningú, pel que creuen que tenen la ja revelació completa.
Les tres religions tenen múltiples punts en comú, però el problema per entendre’s entre elles rau en el concepte de Déu i de la Revelació. Qui vol creure en una religió difícilment acceptarà prescindir-ne, no tan sols d’una manera privada sinó també d’una manera pública. El principal problema per la coexistència pacífica de les religions monoteistes – jueus, cristians i musulmans– és que, en un moment o altre de la seva història –o ara mateix–, han cregut que tenen la veritat. Quan un creu que està en possessió de la veritat absoluta, immediatament en surt la conseqüència que l’altre està equivocat.
Amb el pas dels anys en cada creença es va anar tergiversant la paraula de Déu i la interpretació de la Revelació, per adaptar-se a les exigències del poder de torn, polític o religiós.
També va fer esment a que l’Espanya de les tres cultures es un mite. Las tres religions i societats que sempre s’ha dit que havien conviscut en pau, simplement van coexistir i prou.
La conferència, llarga, intensa, ben exposada, va donar peu a un interessant debat.
Dolors Bramon Planas, es professora emèrita de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona.
