Pompeu Fabra va ser una figura cabdal per a la llengua i la cultura catalanes. Tot i haver estudiat enginyeria química, la seva passió per la llengua i la gramàtica el va portar a dedicar la seva vida a la normalització i modernització del català.
Fabra va néixer a Gràcia, aleshores un municipi independent de Barcelona, en una família culta i fill de l’alcalde republicà d’aquesta vila. Va créixer envoltat de llibres i va desenvolupar un interès primerenc per les llengües, malgrat haver rebut una educació en castellà. De jove, va percebre les discrepàncies entre el català escrit, sovint arcaic, i el parlat, més viu i divers, fet que el va empènyer a buscar una unificació.
La seva primera obra destacada, Contribució a la gramàtica de la llengua catalana publicada al 1891, ja revelava les seves idees renovadores. Fabra es va implicar profundament en l’estudi de la llengua, parlant amb gent d’arreu i anotant a llibretes i llibretes les varietats dialectals. Va introduir canvis fonamentals com l’eliminació de l’h muda, la regularització de la ç i la supressió de la y grega en paraules catalanes.
El 1914, Enric Prat de la Riba el va nomenar filòleg de la Mancomunitat, un càrrec que li va permetre impulsar grans projectes normatius. Entre 1918 i 1919, Fabra va publicar dues obres essencials: la Gramàtica catalana i les Normes ortogràfiques, que establien les bases de la llengua moderna.
Amb el suport de Francesc Cambó, durant la dictadura de Primo de Rivera Fabra va treballar en el Diccionari general de la llengua catalana (1932), tota una fita catalana. També va col·laborar amb poetes com Josep Carner, incorporant un vessant literari a la normalització de la llengua.
La Guerra Civil espanyola i la victòria franquista el van obligar a exiliar-se. Va aconseguir arribar a Montpellier però no va reeixir en la seva estada i Pau Casals el va portar cap a Prada de Conflent amb ell, on, malgrat les adversitats, va continuar treballant per la llengua, fins i tot estudiant les diferències entre el català estàndard i el rossellonès. Va morir el 1948, i el seu enterrament va ser un acte emotiu, amb Pau Casals interpretant Els Segadors en el moment en que el taüt entrava a l’esglèsia. Cal anotar que La Vanguardia es va negar a publicar la seva esquela.
La seva tasca ha deixat una empremta indispensable en la cultura catalana, convertint-lo en el pare de la llengua moderna. La seva obra i el seu llegat han estat reivindicats i celebrats.
Assumpta Montellà Carlos és Llicenciada en Història contemporània i diplomada en Antropologia Històrica.
