Comenta el conferenciant Lluís Lucero que tot i que en el títol s’anomenen com a contemporànies a les poetesses de que parlarem, potser seria mes adient canviar aquesta denominació i ubicar-les dins el segle XX ja que moltes d’elles varen néixer i/o morir en el transcurs del mateix.
Moltes son les escriptores d’ aquest gènere a Itàlia però, ens referirem nomes a quatre, que el seu llegat poètic ha estat traduït a la nostra llengua i que podem trobar en llibres de forma bilingüe.
A priori direm que la poesia és un gènere literari considerat com una manifestació de la bellesa o del sentiment estètic per mitjà de la paraula, en vers o en prosa.
Els grecs entenien que hi podria haver tres tipus de poesia, la lírica o cançó, cantada amb acompanyament de lira o arpa de mà, que és el significat que després es va generalitzar per a la paraula, fins i tot sense música; la dramàtica o teatral i l’èpica o narrativa. Per això se sol entendre generalment avui com a poesia la poesia lírica. És freqüent, en l’actualitat, utilitzar el terme «poesia» com a sinònim de «poesia lírica» o de «lírica», tot i que, des d’un punt de vista històric i cultural, aquesta és un subgènere o subtipus de la poesia.
Farem doncs un petit viatge per la poesia italiana i mes concretament a les poetesses que hem escollit.
Alda Giuseppina Angela Merini va néixer el 1931. L’obra de Merini deriva cap a una profunda religiositat de caràcter místic, alentida pel seu tracte amb Arnoldo Mosca Mondadori, qui va editar els versos de la poeta. A “L’anima innamorata” el segueixen altres llibres amb aquest caràcter. “Poema della croce” i “Francesco, canto di una creatura”.
El 2007 amb “Alda e io: Favole”, escrit a quatre mans amb l’escriptor Sabatino Scia, guanya el premi Elsa Morante Ragazzi. Va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Mesina l’ octubre de 2007.
Va morir a Milà l’1 de novembre de 2009.
Elsa Morante – Roma, 18 d’agost de 1912 – Roma, 25 de novembre de 1985 – fou una escriptora italiana, una de les més importants de la segona meitat del segle XX.
La infància d’Elsa Morante va transcórrer al barri popular del Testaccio.
Elsa Morante va començar molt jove a escriure contes i fàbules per a nens, poesies i contes breus que van anar publicant a partir de 1933 i fins a principis de la Segona Guerra Mundial en diverses revistes, entre d’altres a Il Corriere dei Piccoli, Il Meridiano di Roma, I Diritti della Scuola i Oggi.
Després de l’escola secundària, es va matricular a la Universitat, que aviat va interrompre per “aprendre sobre la vida”: de fet, quan tenia 18 anys, va deixar la seva família per viure sola donant classes privades, escrivint la seva tesi i publicant regularment contes en revistes.
Es casà amb l’escriptor Alberto Moravia l’any 1941 i la parella se separarà l’any 1962, sense divorciar-se mai. .
Elsa Morante publica la novel·la “Mentida i sortilegi” (Menzogna e sortilegio) l’any 1948, que li suposa el Premi Viareggio. L’any 1957, rep el Premi Strega gràcies a la seva segona novel·la, “L’illa d’Artur” (L’isola di Arturo).
També va publicar el recull “El xal andalús” (Lo scialle andaluso).
Participa a continuació en la preparació del film de Pier Paolo Pasolini L’Evangeli segons sant Mateu, estrenat l’any 1964.
Després d’un silenci d’un decenni, publica l’any 1974 “La storia”, gran novel·la que suscita polèmica i esdevé un best-seller mundial abans de ser adaptada a la televisió italiana l’any 1986 per Luigi Comencini.
Amb “Aracoeli”, aparegut l’any 1982, rep el Premi Médicis estranger 1984.
Patrizia Cavalli va veure la llum a Todi, el 17 d’abril de 1947 i va morir a Roma, 21 de juny de 2022. Podem dir que està entre les veus més importants de la poesia contemporània italiana.
Durant els seus estudis de filosofia va conèixer Elsa Morante per mitjà de la qual va descobrir en ella la vocació per la poesia, i de la qual va sorgir, el 1974, el seu primer recull de poemes, dedicat a Morante.
Va publicar per a la col·lecció de poesia d’Einaudi algunes col·leccions d’èxit: Le mie poesie non cambiranno il mondo (1974), Il cielo (1981), L’io singulare proprio mio (1992).
Publica, de nou amb Einaudi: Sempre aperto teatro (1999, Premio Letterario Viareggio-Repaci),[7] Pigre divina e pigra sorte (2006, Premio Dessì), Datura (2013) i Vita meravigliosa (2020).
La seva única prova narrativa va ser la col·lecció de prosa Con passi giapponesi (2019), guanyadora del Premi Campiello – selecció Jurat de Literati.
La poesia de Patrizia Cavalli es caracteritza per una tècnica poètica complexa. Les mesures mètriques que utilitza són clàssiques, però el lèxic i la sintaxi són els del llenguatge contemporani.
Vittoria Aganoor , 26 de maig de 1855 – 9 d’abril de 1910 fou una poeta italiana d’ascendènciade una família rica i nobre d’Armènia, criada a Pàdua.
Depenia molt emocionalment de la seva família a causa dels seus estats d’ànim depressius i, tot i que era una escriptora precoç, no va publicar el seu primer llibre, Leggenda eterna, fins al 1900.
El 1901, es va casar amb Guido Pompilj, un conegut membre del parlament, i més tard amb el Subsecretari d’Estat italià. Junts van anar a Perusa.
Va remarcar que es pot dir que traduir es un acte d’amor a la llengua a la que tradueixes.
La mètrica i la rima tenen una gran dificultat de coincidència. Cal tenir en compte que la poesia es molt més que les esmentades mètrica i rima.
Hi ha qui va dir que traductor es el mateix que traïdor. No hi està d’acord. Moltes vegades el sentit de lo escrit es de molt difícil interpretació i deixar-ho ben evident a l’ altre llengua, i a més en forma lírica, es una feina molt àrdua.
Cal tenir en compte que els textos originals estan molt treballats en la seva mètrica i aquí es on es presenta la dificultat traductora.
La traducció no pot esser literal ja que si no, no es dona sentit al que es vol dir en el text original.
Cal fer arribar la poesia al públic, i no cal posar musica de fons a la poesia ja que la pròpia poesia ja es música.. Professor desecundària i de l’Aula de’E
Lluís Lucero Comas és Llicenciat en filologia catalana i en filologia clàssica per UAB, Professor de secundària i de l’Aula de’Escriptura de Girona.
