Marc Sureda agraeix la invitació a donar la conferència i també la presentació que li ha fet el seu pare.
Parla de les relíquies sagrades que, a occident i en l’edat mitjana, van arrelar profundament en l’estructura de la societat.
En general les relíquies s’associen a relats fantàstics. Menciona a Umberto Eco i el llibre Bandolino o El nom de la Rosa. Són relats medievals fantasiosos. La història medieval és el món de la memòria, no té res a veure amb la concepció d’història del s. XIX.
Una relíquia és una resta d’alguna cosa i la seva funció és de memòria, ja que mitjançant la mateixa es pretén connectar amb una persona o amb fets del passat. Fins i tot en la litúrgia se’ns convida a connectar amb la memòria: “feu “això” que és el meu memorial”.
Entre els s.I i el s. IV el cristianisme va ser víctima de persecucions reiterades i cruentes. El mort era
considerat màrtir, sant i anava directament al cel. Eren membres de comunitat que marxaven de forma dramàtica. La seva família era l’església (comunitat) i com que moria pel fet de ser cristià era un de la “comunitat” que ja era al cel.
A l’edat mitjana hi havia la tendència a confiar en els “poders” dels cristians que ja eren al cel perquè fessin favors als que encara estaven a la terra. Roma, en tenir les tombes de Pere i Pau, va ser la pionera en tenir “representació” al cel. Això va provocar tot un seguit de creences i d’actituds que provocava el desig de voler connectar amb el mort espiritualment, però també, si podia ser, connectar físicament. Demanaven que, en morir, se’ls enterres prop del màrtir i com que estava prohibit enterrar a ningú dins les muralles, s’enterraven en terrenys propietat de la família o en llocs comuns on es creu que, posteriorment, s’hi edificava una capella o església o monestir.
Amb els màrtirs ja localitzats i davant el desig de tenir-hi la màxima proximitat es va començar a dividir el cos del difunt martiritzat per repartir les diferents parts, que ja adquirien la categoria de relíquia. No podem oblidar que es van convertir en imprescindibles a partir del moment que es va decidir que eren essencials per consagrar un altar.
Les relíquies van convertir-se en un bé molt preuat i calia fer-les condir. Així es va passar de valorar les parts físiques del màrtir a valorar qualsevol objecte, tros de túnica, cabell, etc. que li hagués pertangut. Un tros de cos és relíquia insigne. Quelcom que hagi sigut propi o tocat pel màrtir és relíquia de segon ordre. Remarca que de Crist i de la Mare de Déu no es tenen relíquies físiques perquè després de morts van pujar directament al cel.
L’edat mitjana “imaginava” relíquies de tot el que podia: recorda unes caixetes que guardaven relíquies i que, a la vegada, la caixeta estava plena del nom dels que havien participat en la cerimònia de guardar-la. Posant el nom a la caixeta, es creia que seria més fàcil entrar en el cel.
El món medieval necessitava les relíquies i les col·loca en llocs gloriosos: dins l’altar i dins els reliquiaris i per crear l’efecte de cos gloriós o objecte gloriós, inaccessible pels vius, els reliquiaris es realitzen amb metalls preciosos, brillants, orfebreria luxosa, per crear una matèria espiritual manifestada de forma meravellosa. Llavors caiem en la idolatria i es creen relíquies falses, creiem en relíquies que han sigut robades, comprades, inventades. La relíquia és una mercaderia important i valuosa.
El cap de Sant Patllari o de Sant Eudald els van robar. Sant Marc el van robar els venecians als coptes d’Alexandria. Del cap de Sant Joan Baptista se’n troben 4 versions: a Amiens, a Roma, a Munic i a Damasc. Hem de creure que almenys un és el veritable, però tres no ho són.
Quan el pelegrí arriba al monestir o església posseïdora de la relíquia, va a buscar beneficis espirituals. Les relíquies també es poden treure en processó. La relíquia incideix en la identitat del poble que la posseeix. Recorda l’efecte de Santiago de Compostel·la.
El pelegrí també porta relíquies. A l’edat mitjana el pelegrí pot comprar “souvenirs”, unes xapes que donen fe de què ha estat a un lloc consagrat per una relíquia. Quan arriba al seu país, aquesta xapa ja té un altre valor.
Les pedres de la lapidació de Sant Esteve son a Jerusalem i les pedres seran o no seran… però la terra i pedretes del lloc on va ser lapidat també tenen valor. Moltes coses es poden convertir en relíquia.
Si es visita Jerusalem encara podrem comprar un “souvenir” amb oli, aigua, terra… que hagi tingut relació amb algun lloc o fet religiós important que ho venen com a record, o relíquia, de Terra Santa.
A Roma, se sap que agafaven ossos de les catacumbes i els aprofitaven per crear relíquies que
després batejaven a conveniència.
De tot plegat, es pot deduir que l’efecte miraculós que s’esperava que es produís amb el contacte de les restes de màrtirs o de sants, fossin corporals o d’objectes associats amb ells, va ser objecte de tràfec de mercaders per part de mercaders i peregrins sense escrúpols, ja que moltes vegades eren falsificades o tantes vegades fragmentades que és totalment impossible creure en la seva autenticitat. Posa per exemple el lignum crucis que, n’hi ha tants, que reunits es podrien reconstruir múltiples creus.
Tal vegada podem creure que aquesta veneració per les relíquies s’ha acabat, però estem totalment equivocats. Ara també existeixen les relíquies i se segueixen venent i traficant amb elles; tanmateix, són relíquies que no són de caràcter sagrat: recorda la guitarra d’Elvis, roba de Marilyn, samarreta de jugadors de futbol de prestigi, etc., etc.
Marc Sureda Jubany és conservador del Museu episcopal de Vic.
