L’historiador sempre es pregunta el perquè van passant coses i com passen.
Tenim tendència en fixar-nos en els fets de caràcter polític, pensant que són els que dibuixen la història, però també hem de fixar-nos en molts altres fets que van passant en paral·lel i gràcies als quals som ara aquí. Es refereix bàsicament a fets científics.
La mascareta, que tots hem portat aquests dos últims anys, també té una història.
La quarantena que coneixem, és un aïllament que abans s’imposava als viatgers i a les mercaderies procedents de zones endèmiques de certes malalties o amb epidèmies conegudes. Aquest número, el quaranta, numero curiós pel seu ús al llarg de la història, en moltes cultures semites era sinònim de “molts” i per això el trobem amb “Ali-Babà i els 40 lladres”, als quaranta dies que Jesús passa al desert, els quaranta dies després del gran diluvi universal de Noè o els dies que passa Moisès al Sinaí abans de recollir les taules de la llei. Així doncs, els quaranta dies o quarantena, no és sinònim només de Covid-19 i de què hem d’estar aïllats, sinó que té moltes altres connotacions.
Les males olors provenen generalment de la putrefacció i manca d’higiene. Antigament es combatien rentant-se les mans amb aigua de roses, abans dels àpats per exemple, però tot seguit els plats i les copes eren compartides. Al seu torn, els perfums pal·liaven aquestes males olors però no curaven. Recordem aquella figura amb nas de lloro. Aquest nas, portava dins un petit dipòsit ple de perfum per no sentir l’olor exterior.
El conferenciant ens parla d’Ignaz Philipp Semmelweis, que fou un metge hongarès que el 1846, amb 28 anys, obté el doctorat en obstetrícia i és nomenat assistent del professor Klein, en una de les maternitats de l’Hospici General de Viena. Amb les seves observacions va aconseguir disminuir dràsticament, en un 70%, la taxa de mortalitat per sèpsia puerperal, una forma de febre puerperal, entre les dones que donaven a llum al seu hospital, mitjançant la recomanació als seus companys obstetres que es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans d’atendre els parts. Havia observat que quan els metges assistien a les 
parteres, un tant per cent important morien per infecció. Quan la que assistia a la dona-partera era una llevadora, el tant per cent de mortalitat era inferior. Que originava, aquesta diferència? Evidentment la higiene entre uns i altres. La llevadora també podia transmetre virus, evidentment, però el metge en transmetia més, ja que la primera només assitia generalment a parts i el metge abans d’un part, podia haver fet una operació o una autòpsia a un difunt. Així conclou que les mans poden ser vectors de transmissió de substàncies infectants.
No oblidem que era hongarès, no austríac, per la qual cosa els principals cirurgians i obstetres ignoren o rebutgen el seu descobriment, i el 20 de març del 1849 Semmelweis és expulsat de la Maternitat.
Va acabar morint justament víctima de la septicèmia a 47 anys en un asil. Actualment, és considerat a tot el món i a la comunitat científica com una de les figures mèdiques pioneres en antisèpsia i prevenció de les infeccions.
Alguns anys després, Louis Pasteur, microbiòleg i químic francès, publicaria la hipòtesi microbiana i Joseph Lister decideix que es poden matar els elements microscòpics (els gèrmens). Però destrueix els dolents i els bons.
Pasteur va produir la primera vacuna per a la ràbia. L’èxit del tractament va establir els fonaments per a la fabricació de moltes altres vacunes.
La pasteurització portava a l’eliminació de llet contaminada i unes altres begudes com fonts de malaltia. De fet, Pasteur va inaugurar l’edat moderna dels medicaments, portant un augment significatiu en la qualitat de la vida humana i una explosió demogràfica sorprenent.
Joseph Lister, va ser un metge cirurgià britànic pioner en l’ús dels antisèptics. Va introduir amb èxit l’àcid carbònic, actualment anomenat fenol per esterilitzar els instruments quirúrgics i netejar les ferides, la qual cosa va reduir les infeccions postoperatòries i va fer que la cirurgia fos més segura per als pacients.
Un altre personatge és el Dr. Jan Mikulicz-Radecki. Quan tenia quaranta-set anys era un reputat cirurgià especialista en aparell digestiu i va ser el primer a suturar una úlcera d’estómac. El seu prestigi internacional va servir per difondre l’ús de la mascareta, però no va ser quelcom immediat. Va ser el precursor de l’ús de les mascaretes, la gorra i els guants per fer operacions.
Segons els investigadors en història de la medicina, després d’una anàlisi exhaustiva de les fotos d’operacions quirúrgiques practicades als EUA i Europa entre 1863 i 1929, es van adonar que el 1923 només utilitzaven la mascareta dues terceres parts del personal sanitari present en les intervencions. El 1935 es va aconseguir imposar-ho definitivament.
El 1910, es va declarar la pesta a Manxúria, provocada per una malaltia pneumònica amb un índex de mortalitat proper al 100%. El metge Wu Lien-Teh, format a Cambridge, va imposar l’ús de la mascareta a la població i gràcies a això, juntament amb altres mesures com les quarantenes, va assolir frenar l’expansió de l’epidèmia, que va deixar un balanç de 60.000 víctimes en pocs mesos.
El 1918, amb motiu de la grip, la mascareta també va ser usada pels serveis sanitaris i per la policia.
Des d’aleshores, la ciència ha avançat molt, però les mascaretes segueixen sent una eina imprescindible. La diferència és que ara la majoria són d’un sol ús. No és casualitat. Segons un article publicat per la revista The Lancet, van ser els mateixos fabricants els que van patrocinar estudis per desbancar les mascaretes de cotó reutilitzables. L’argument era que eren més higièniques i segures, però la veritable raó és que les empreses estalviaven costos de producció.
Hem de ser conscients que vivim moments històrics. La pandèmia n’ha sigut un, i hem de preservar la memòria dels fets ocorreguts perquè d’aquí a uns anys ajudarem a fer retrospectiva i memòria del que ha passat.
Xavier Carmaniu Mainadé és historiador i periodista.
