Amb la mirada no podem trobar res més canviant, amb el temps, que una roca. Una papallona aposentada a una fulla d’arbre no canvia. És el temps amb milions d’anys el que produeix els canvis.
Una realitat visible pot ser tan invisible com ens puguem imaginar. Un exemple ben quotidià és passejar per un carrer i mirar les llambordes d’aquest. Generalment, són quadrades o rectangulars, però a vegades en descobrim alguna de completament rodona.
Les pedres ens parlen, ens diuen coses i es manifesten encara que pels no curiosos no ho sembli. Ens diuen entre altres coses l’antiguitat del nostre planeta Terra.
Com pot ser doncs que una realitat tan visible a vegades la tenim invisible?
La terra era una bola de foc, després una de gel, i amb milions d’anys és el que veiem ara. Fins ara, no coneixem cap altre planeta amb les característiques de la terra, però això no significa que els planetes observats fins ara no estiguin sinó en una etapa primitiva, encara poc amigable per a la vida, almenys, tal com la coneixem.
Una roca és la matèria en estat sòlid que forma part de l’escorça terrestre. En un sentit més concret, s’anomena roca a qualsevol material constituït com un agregat natural d’un o més minerals o d’altres materials, entenent per agregat, un sòlid cohesionat. Les roques són els materials dels quals, de manera natural, estan fets el mantell i l’escorça terrestre, i les parts equivalents d’altres cossos planetaris semblants.
En el s.XVII John Lightfoot i James Ussher ja van atrevir-se a donar una edat aproximada a la terra, que xifraren al voltant de 4.000 anys aC. Però fou Georges Louis Leclerc de Buffon qui en el s. XVIII, va aprofundir moltíssim en l’estudi de la geologia i qui va assegurar que la terra tenia almenys 75.ooo anys. Va experimentar en el que trigava a refredar-se una bola de terra i foc i va fer aquesta primera determinació.
Manifesta el conferenciant que en el nostre entorn tot, tot, és geologia.
La pedra de Girona, és un tipus de roca sedimentària calcària que s’ha explotat des de l’antiguitat a la rodalia de la població. La seva característica particular és que és una pedra fàcil per treballar, per fer l’obra estructural, però no és apte per a finalitats ornamentals. L’origen d’aquesta pedra és el dipòsit de carbonats i restes d’organismes format a l’època de l’Eocè mitjà durant el Lutecià, en un mar tropical poc profund que fa 50 milions d’anys, existia a aquesta zona geogràfica. És una roca blanca tirant a gris i blau que té un alt contingut de fossils, entre els quals destaquen els nummulits.
Els romans en la seva estada al nostre territori varen fer les seves fortificacions i muralles amb un tipus de pedra més tova i groguenca que podem contemplar-la perfectament a la part baixa de moltes edificacions i recintes emmurallats de l’entorn urbà i sobretot a la part vella de la ciutat. Però també s’utilitzava pedra alternativa, pel cas que ens ocupa ens hem de fixar en la provinent de Sant Vicenç de Castellet.
A un carrer de Girona, la tardor del 2015, durant una tarda plujosa, el geòleg mallorquí Xisco Roig es
va resguardar en una porxada del carrer Benastruc de Porta, al davant del bar Cèltic.
Allà va descobrir un fòssil incrustat en dues llambordes, va fotografiar les restes i les va penjar a xarxes socials. La descoberta del fòssil, que es calcula que es va col·locar a la vorera als anys 90, va ser pura casualitat. La difusió que se’n va fer va despertar l’interès dels geòlegs gironins Jordi Ferrer i el mateix conferenciant, i també dels investigadors del Museu d’Història Natural de Berlín.
D’entrada, ja es va veure que les restes corresponien a part del crani i la mandíbula d’un sirènid –una espècie de vaca marina- que va viure fa milions d’anys. Els dos geòlegs, que són els qui es van fer càrrec de la investigació paleontològica, van retirar les dues llambordes del paviment a finals de maig del 2016. Un mes després, en presència d’investigadors alemanys, es va fer un escàner del fòssil al TAC de la Clínica Girona per conèixer més detalls de la morfologia dels ossos. Després de més de dos anys d’investigació, els experts varen aportar les primeres conclusions de l’estudi d’aquest fòssil de mamífer marí.
Els ossos corresponen a un mateix exemplar jove, que va viure ara fa uns 40 milions d’anys, en ple Eocè. Basant-se en les restes òssies incrustades a les llambordes, que cadascuna té una amplada d’uns 3 centímetres, que és el que feia el paviment, els experts han identificat tant el gènere Prototherium com l’espècie Ausetanum de l’exemplar. Els paleontòlegs del Museu d’Història Natural de Berlín varen fer una reproducció en 3D del crani, que tenia una mida semblant a una pilota de rugbi. Les conclusions definitives de l’estudi del fòssil es varen donar a conèixer a cap de mig any aproximadament, a l’estiu del 2019.
D’entrada, però, els geòlegs ja creuen que aquest fòssil de vaca marina podria ser el més antic d’Europa i, en tot cas, és el primer fòssil trobat al carrer d’una ciutat europea. “Estem molt sorpresos, perquè això és el millor que es pot descobrir un paleontòleg”, ha assegurat l’investigador del museu berlinès Sr. Oliver Hampe que també ha explicat que aquesta espècie va viure al nord d’Espanya i a Itàlia, tot i que “el fòssil més antic descobert fins ara de sirènid s’ha descobert al Carib”. Per això, els experts confien que l’estudi dels ossos els permetrà veure “l’evolució” de l’espècie a Europa i poder establir “connexions” amb altres restes descobertes fins ara, sobretot, al nord de la Península.
Sigui com sigui, en espera de veure si el fòssil és el més antic d’Europa, el geòleg gironí Roger Mata, el nostre ponent d’avui, ja ens ha dit que es tracta d’una troballa “excepcional” i “única” i també declara que la pedra de les llambordes no procedia de la ciutat sinó que venia de la zona de Sant Vicenç de Castellet (Bages). El conferenciant també ha explicat que és molt difícil –per no dir impossible- intentar localitzar la resta de l’esquelet, entre altres qüestions, perquè aquestes llambordes es menystenien, ja que es considerava que tenien “una tara” pel fet que la pedra no era homogènia.
De moment, els dos geòlegs gironins segueixen estudiant les dues llambordes amb el fòssil. Correspondrà a la Generalitat –en concret, al Departament de Cultura- decidir quin destí tenen i si s’exposaran en un museu. L’Ajuntament de Girona ja va anunciar que faria difusió de la troballa. Per això, al punt on hi havia les llambordes, el consistori n’instal·larà una reproducció on “s’imitarà el dibuix del fòssil”. A més, al lloc també hi haurà un codi QR que, quan s’escanegi amb el mòbil, donarà informació sobre les restes del sirènid, n’explicarà la importància i incorporarà links a altres webs, com la del Museu d’Història Natural de Berlín.
La sort va provocar que les restes no es desgastessin, que un geòleg s’hi fixés i pengés la descoberta a la xarxa com hem dit. Les casualitats i les curiositats també ajuden a la geologia i a altres ciències. En el nostre cas, cal també de tant en tant mirar a terra.
Roger Mata i Lleonart és Geòleg especialista en geologia ambiental, Axial Geologia i Medi.
