Per arribar a tenir una sensació auditiva cal un procés complex, que es desenvolupa en dues etapes:
En primer lloc cal captar i processar mecànicament les ones sonores. Posteriorment cal convertir el senyal acústic de caire mecànic en impulsos nerviosos (electrofisiologia), i portar-los fins als centres sensorials del cervell. Per tenir no ja una sensació auditiva sinó una plena percepció auditiva cal, després d’aquestes dues etapes, processar a nivell cortical la informació codificada, continguda en aquells impulsos nerviosos. Només llavors es podrà identificar aquell so com una determinada paraula, una determinada frase,..
Percebem el so més ràpid que la visió. L’audició es molt important ja que ens permet gaudir de la música, del silenci, de la gent… Perdent el so perdem la capacitat de relacionar-nos amb els altres.
A l’oïda ens arriben molècules d’aire a diferents freqüències. Els sons, son conjunts d’ones, o sigui que nosaltres sentim una combinació d’ones que composen el so.
L’estudi histològic i anatòmic de l’orella en delimita tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna. La part més important de l’aparell auditiu te la mida d’un pèsol.
L’ orella externa es la part exterior que tots veiem. Es compon de:
Pavelló auricular, col·loquialment també orella, i és la única part visible. El pavelló auricular és una estructura cartilaginosa que té la funció de captar les vibracions sonores i redirigir-les cap a l’interior de l’oïda a traves del timpà.
Molts animals són capaços de moure a voluntat el pavelló auricular cap a la direcció de la qual procedeix el so, per exemple, els gossos. En canvi, el pavelló auricular humà és molt menys mòbil, perquè no posseïm aqueix control voluntari sobre la seva orientació.
El timpà és una membrana elàstica, semitransparent, tensa i una mica cònica que comunica el
conducte auditiu extern amb l’orella mitjana. Te una mida de 1 cm de diàmetre. Aquesta es mou a conseqüència de les vibracions de l’aire que arriba a través del canal auditiu extern.
La part mitjana de l’orella, externament limita amb l’orella externa i internament amb l’orella interna. És on el so passa d’un mitjà aeri a un mitjà líquid i l’amplifica 200 vegades des de la seva arribada al timpà. Es compon de:
Cara interna del timpà. Els moviments de la membrana timpànica es transmeten a l’oïda interna per mitjà del moviment dels ossos de l’orella mitjana. Caixa timpànica, que es comunica amb la rinofaringe amb la trompa d’Eustaqui. Dins la caixa hi ha els: Ossicles o cadena d’ossets composta per tres petits ossos (martell, enclusa i estrep), lligaments i moguts per músculs especials.
El martell presenta un cap, un coll, un manubri i dues apòfisis, una lateral i una altra anterior. Està connectat amb la membrana timpànica i transmet les vibracions sonores a l’enclusa, mitjançant l’articulació incudomalear. Aquest darrer es comunica alhora amb l’estrep. L’enclusa la seva forma recorda a una enclusa de ferrer. Connecta amb el martell mitjançant l’articulació incudomalear i amb l’estrep mitjançant l’articulació incudoestapedia. L’estrep uneix l’enclusa a la finestra oval, que és adjacent al vestíbul de l’orella interna. És l’os més petit del cos humà.
Té dues funcions:
Primària: Convertir les ones de so en vibracions mecàniques, que són ampliades i són transmeses a l’orella interna per mitjà dels ossicles.
Secundària: Mantenir un equilibri de pressions entre la que hi ha al conducte auditiu extern i la que hi ha a la caixa timpànica.
La part interna de l’orella, externament limita amb l’orella mitjana. L’orella interna es troba dins de l’os temporal. Pot dividir-se morfològicament a laberint ossi i laberint membranós. Laberint: Conductes semicirculars en forma de tres tubets arquejats en semicercles, implantats al vestíbul i situats en tres plans rectangulars, segons les tres dimensions de l’espai. Els canals semicirculars ens donen la noció de l’espai i, per tant, contribueixen al manteniment de l’equilibri del cap i del cos. Vestíbul és la regió mitjana de l’oïda interna, ja que té en un extrem el cargol i en l’altre els canals semicirculars. En el seu interior hi ha l’utricle (en relació amb els conductes semicirculars i el sàcul) i el sàcul (en relació amb l’ utricle i el conducte coclear). Aquests dos elements s’encarreguen de l’equilibri estàtic.
Limitant amb l’orella mitjana hi ha la finestra oval i la finestra rodona.
Còclea o caragol és un sistema de tubs en espiral, amb tres tubs diferents, un al costat de l’altre anomenats rampa vestibular, rampa mitjana i rampa timpànica. La rampa vestibular es relaciona amb la finestra oval mitjançant el vestíbul i la rampa timpànica limita amb la finestra rodona. Tots dos conductes comuniquen obertament en el vèrtex del cargol. Còclea òssia és un tub lleugerament cònic enrotllat sobre si mateix en 2,5 voltes, d’aspecte molt similar al d’un cargol, la seva longitud total aproximadament és de 32 – 35 mm.
La membrana reticular constitueix una barrera entre l’endolimfa que banya la superfície de l’òrgan de Corti i els seus espais extra cel·lulars interiors.
Les cèl·lules ciliades es divideixen en 2 tipus, externes i internes. Els nervis, el vestibulo-coclear en
entrar en el conducte auditiu intern es divideix en dos branques: el nervi vestibular i el nervi coclear. La còclea és molt prima, i no dificulta el pas de les vibracions sonores des de la rampa vestibular a la rampa mitjana. Per tant pel que fa a transmissió del so, la rampa vestibular i mitja es consideren com una única càmera.
Té dues funcions: El sentit de l’equilibri amb els conductes semicirculars. L’ utricle i el sàcul detecten canvis d’acceleració rotacional i de la posició del cap, senyal nerviós que envien amb el nervi vestibular.
El sentit de l’oïda per les modificacions del senyal mecànic (procedent de les ones de so) dels ossicles, es transmet com a ones en el medi líquid de la còclea, i és en l’òrgan de Corti (de la còclea) que es transforma finalment en senyal nerviós que envia al cervell amb el nervi coclear.
Per a la mesura del so s’utilitza una escala logarítmica. Es tracta de l’escala decibèlica que expressa la magnitud del so en decibels.
L’origen de l’escala, el valor 0, correspon al llindar auditiu humà , de manera que els valors negatius correspondrien a sons imperceptibles per l’home.
Francisco de la Torre Reina es Professor d’anatomia humana i embriologia de la UdG i coordinador del grup de recerca NEOMA.
