El doctor Roqué comença per respondre a la pregunta que dona títol a la conferència. No, els volcans de La Selva, no explotaran.
Seguidament cita els paràmetres bàsics que cal conèixer, al menys superficialment, abans d’entrar de ple en el tema i que son :
Volcans i Vulcanisme
Perquè hi ha volcans
Quan es varen produir les erupcions
Com varen ser les erupcions
Volcà és l’estructura geològica per la qual emergeix magma de l’interior del planeta, que en sortir a l’exterior es converteix en lava, roca fosa, a causa de la pèrdua de gasos. Hi ha volcans monogènics, que exploten una vegada i prou. Poden explotar per un altre lloc, però no pel crater del primer cop.
Vulcanisme es diu en els casos en què el magma té accés directe a la superfície. La sortida del material fos es tradueix en la formació de corrents de lava, que constitueixen les colades, mentre que la fuita dels gasos que acompanyen l’erupció se sol manifestar amb explosions, esporàdiques però violentes, que provoquen la projecció de material fragmentari sòlid (piroclàstic). L’acumulació sobre la superfície del material làvic i piroclàstic dóna lloc a la formació dels volcans que pot assolir centenars de metres d’alçària o molt més. El vulcanisme s’ha produït pràcticament a tots els indrets del planeta.
El conducte que comunica el reservori de magma (o cambra magmàtica) amb la superfície s’anomena xemeneia La xemeneia culmina al cim de l’estructura volcànica, on es forma una depressió o crater..
Segons la naturalesa dels materials, el tipus d’erupció, la seva freqüència i l’orogènesi, els volcans adopten diverses formes però, en general, formen una muntanya cònica rematada per un cràter o caldera.
Segons el significat donat a la paraula actiu, el nombre de volcans considerats actius pot variar. Hi ha prop de 1.500 volcans terrestres que han entrat en erupció en els darrers 10.000 anys. Cada any, en uns seixanta es produeixen erupcions de diferents entitats o força.
¿Perquè hi ha volcans ? Els volcans (igual que els terratrèmols) estan molt relacionats amb
l’estructura interna del nostre planeta. La Terra té un nucli central que es troba en estat sòlid segons els mesuraments sísmiques de 1220 km de ràdio. La capa externa del nucli, és una part semi sòlida que arriba fins als 3400km de ràdio. A partir d’ allà arriba el mantell, on es troba la resta. Es poden diferenciar dues parts, el mantell inferior, que va des dels 700km de profunditat fins als 2885 km, i el superior, que s’estén des dels 700 km fins a l’escorça, d’un gruix mitjà de 50km.
El magma es una barreja de roques foses i gasos que encara no han sortit a la superfície. En el moment en que surt li canviem el nom i en diem lava que té una temperatura màxima d’uns 1.100 o 1.200 graus, però varia molt. La mateixa lava té diferents temperatures depenent d ‘on la mesuris: la superfície es refreda més ràpidament que l’interior.
Les erupcions poden ser efusives, mixtes o explosives.
Les erupcions hawaianes es tracta del tipus de volcans i erupcions més comunes del món i s’anomenen així perquè els volcans de Hawaii són així. La seva lava és molt fluida i no hi ha grans explosions perquè a penes contenen gasos explosius, per tant, la lava magmàtica es desborda pel cràter formant rius de lava pel vessant, que poden recórrer grans distàncies abans de refredar-se i endurir-se. Per aquesta forma d’erupció, aquestes formacions tenen un pendent molt suau, ja que els materials làvics en descendir d’aquesta manera formen un con volcànic amb poc pendent.
Les erupcions estrombolianes (el nom es deu al Stromboli, el volcà que es troba a Lípari, Itàlia). La seva lava és fluida i conté gasos explosius i tòxics, que produeixen explosions violentes, tot i que no es produeixen cendres, i que poden durar anys. Quan els materials làvics cauen pel vessant, descendeixen formant el con, però no recorren tanta distància com en el cas de les erupcions hawaianes, doncs es refreda abans.
Les vulcanianes, deu el seu nom a Vulcano, un altre volcà que és a Itàlia. El seu magma làvic és viscos en comptes de fluid, per la qual cosa s’endureix ràpid. L’erupció d’aquest tipus de volcà es dona amb explosions ràpides i molt fortes, amb molts gasos i cendres. Són unes de les erupcions més espectaculars i poden durar diversos dies o fins i tot mesos.
Si l’índex d’explosivitat és molt alt pot arribar a produir canvi climàtic.
En el miocè superior, a finals del període terciari, s’inicia un procés extensiu en el sector occidental de la placa euro asiàtica que encara avui es considera actiu. Com a conseqüència dels esforços intensius dins de la placa, es va desenvolupar, des de les costes del mar del Nord fins al sector més meridional de la península Ibèrica, una estructura de tipus rift de més de 2.000 km de llargada.
El conjunt de roques eruptives del NE de Catalunya es distribueixen en tres zones volcàniques : l’ Empordà, la Selva i la Garrotxa. Les dades de geocronologia ens permeten deduir que l’ activitat magmàtica es va iniciar fa uns 15.000.000 d’ anys en el sector de l’ Empordà, es va desplaçar posteriorment cap a La Selva i finalment es va centrar a La Garrotxa on l’activitat va cessar fa entre 7.000 i 10.000 anys.
L’antiguitat dels fenòmens volcànics a les zones de l’Empordà i de la Selva, afegida a l’acció dels processos erosius, explica que hagin desaparegut els edificis volcànics i que només s’hi puguin reconèixer els materials massius més resistents. . Només hi resten fragments de colades de lava o xemeneies desmantellades.
Constituïda també per un conjunt d’uns cinquanta afloraments basàltics, localitzats majoritàriament a l’entorn de Maçanet de la Selva i Riudarenes. Les xemeneies desmantellades de Sant Corneli i d’ Hostalric són les més interessants i presenten una disjunció columnar molt marcada.
En algunes zones es preserven encara dipòsits de materials fragmentaris resultat d’activitat eruptiva hidromagmàtica. Les anàlisis geocronològiques de les roques volcàniques en aquesta zona permeten datar-les entre els 5 i els 2 milions d’ anys El volcà de la Crosa de Sant Dalmai, localitzat al vorell septentrional de la depressió de la Selva, mostra un bon estat de conservació, fet que fa suposar una edat més moderna de la seva espècie.
Al llarg d’una erupció, l’alternança en els tipus d’activitat dóna lloc sovint a la formació i a la superposició de diferents edificis volcànics. En el Parc Natural trobem el volcà del Puig de Martinyà, entre d’altres, on dos cons d’escòries cobreixen gran part d’una construcció freatomagmàtica prèvia.
Tot i això, els millors exemples d’aquesta interferència entre edificis volcànics construïts en una mateixa erupció, els trobem en el cas dels volcans de la Crosa de Sant Dalmai i del Puig d’Adri.
Les fases efusives terminals de volcans com el del Croscat, i d’altres, presenten cons d’escòries parcialment esvorellats per les seves emissions de colades de lava La sortida del magma, bé sigui pel cràter o per la base del con, arrenca i arrossega els piroclastos d’un sector de l’edifici. La forma final, vista en planta, s’assembla a una ferradura. En l’activitat estromboliana, el tram final del conducte volcànic es pot ramificar i provocar la sortida del magma a través de diverses boques eruptives. Aquestes formen els cons adventicis com els que envolten el volcà del Croscat .
El triangle que forma la zona volcànica de La Selva esta delimitada per Caldes de Malavella, Maçanet de la Selva, Santa Coloma de Farners, Hostalric, Riudarenes i Amer per el cantó fronterer amb la zona volcànica de La Garrotxa.
A la depressió de La Selva, concretament a Caldes de Malavella trobem el Camp dels Ninots, que constitueix un dels jaciments arqueològics més rellevants de Catalunya, i de la Península Ibèrica en general, a causa de les impressionants restes fòssils descobertes al seu interior que gaudeixen d’un estat de conservació extraordinari.
Carles Roqué Pau es professor titular de geodinàmica externa i geomorfologia de la UdG.
