Manifesta el conferenciant que la persona es conforma més i millor si llegeix molt. La lectura, de qualsevol mena, però concretament de la dramatúrgia ens enriqueix i ens ajuda a entendre el mon a la vegada que ens empeny a reflexionar. També es molt important tenir en compte que, lo perillós de viure sense llegir, es que t’aboca a creure només el que et diguin i per tant et manca el criteri propi.
Dramatúrgia es una paraula que prové del grec i es l’ acció i efecte de crear, composar, escenificar i representar un drama convertint el mateix en un espectacle teatral. Aquest terme, no s’aplica nomes al teatre sinó a molts altres espectacles del mon de les arts escèniques com pot ser la dansa, l’opera i fins i tot el circ.
Si diem que pensar i crear teatre també és art, tenim que l’art es un fet amb la seva practica i destresa creativa, que pensar es inventar i definir i per fi que teatre es l’activitat de manifestar l’ art i el pensament. Una vegada dit això necessitem concretar el que manifesta aquest art i pensament, qui son les persones que composen el teatre: l’ autor de l’ obra, el director, els actors i actrius, la coreografia etc.
També es necessari i essencial qui rep el missatge i aquest es l’ espectador. Així podem dir que l’ espectador forma també part de la dramatúrgia. L’idea és el principi i el receptor de la mateixa el fi del procés.
Les obres dramàtiques representen quasi sempre un conflicte humà, a partir de l’enfrontament de
dues forces contraposades. Aquest s’ ha de resoldre a partir d’accions i narracions o diàlegs que els actors de l’obra duen a terme. Una vegada que el conflicte se soluciona, l’obra finalitza. A diferència dels textos narratius, les obres teatrals manifesten la seva riquesa a partir dels diàlegs i no necessiten a un narrador ja que els propis actors ho son damunt de l’ escenari.
En aquestes obres teatrals, la història es desenvolupa a partir de l’enllaç entre els diferents diàlegs. Pot ser també un monòleg.
Per a què una obra pugui classificar-se dins del gènere de la dramatúrgia ha de comptar amb una determinada estructura, en la qual es defineixen tres parts:
Cal fer l’exhibició del conflicte i es presenten els personatges, l’escenari i la trama principal que serà el fil conductor de l’obra. Aquest és l’eix fonamental d’una obra dramàtica, sense aquest no pot haver-hi drama. La seva presentació varia segons l’obra que es representa, depenent del punt de vista que el dramaturg autor/a dona a l’ obra.
Tot seguit esdevé el desenvolupament de l’acció. A mesura que avança l’obra, el conflicte adquireix més força i posa a prova els principis o les facultats dels personatges. També dota a l’obra del seu caràcter artístic. El pensament dramàtic, com a tal, sorgeix d’aquesta contraposició d’una realitat amb les idees dels personatges i la voluntat que aquests posin per a superar els obstacles de la realitat.
Finalment arribem al desenllaç de l’acció. Quan el protagonista aconsegueix superar l’obstacle i ja no existeix el conflicte inicial, llavor del argument de l’obra. Fins i tot en alguns casos, qui desapareix no és l’esmentat conflicte, sinó que es el propi protagonista.
El teatre clàssic va néixer entre el 550 i el 220 aC. i és el conjunt d’obres dramàtiques i arts escèniques que es van crear a la cultura de l’Antiga Grècia i Roma; Per tal d’entendre el teatre d’avui en dia, hem de comprendre el teatre clàssic, on hi trobem el naixement d’aquest àmbit artístic. Els valors dels a clàssics, la seva ètica i l’ estètica es pot dir que es la genètica del teatre.
Pier Paolo Pasolini fou un dels impulsors de la anomenada Società Poética Antizorutiana, impulsora de la literatura moderna. Cap el 1961 comença a dedicar-se al cinema en italià. Com a director cinematogràfic, ha creat una mena de segon neorealisme explorant els aspectes de la vida quotidiana, en un to proper al de la commedia dell’arte. La seva obra poètica, igual que la seva obra assagística i periodística, polemitza amb el marxisme oficial i el catolicisme, als quals anomenava “les dues esglésies” i els retreia no entendre la cultura de les seves pròpies bases proletàries i camperoles. També creia que el sistema cultural dominant, sobretot mitjançant la televisió, creava un model unificador que destruïa les cultures nacionals. Mama Roma, L’ Evengeli segons Sant Mateu, El contes de Canterbury i el Decameró son algunes de les millors de les seves pel·lícules. Aquest autor fa una reflexió social dels canvis al temps.
Eduardo De Filippo va ser un actor, dramaturg, empresari teatral i director d’escena italià. Va créixer en l’ambient teatral napolità i des de molt jove va destacar per les seves qualitats còmiques tant en el teatre dialectal com en la revista i les varietats en general. A la seva obra “Filumena Marturano” hi ha de substrat la guerra de poders, el desig de Filumena de salvar la família per davant de tot, i de salvar els fills ni que sigui sota el preu d’acceptar el cinisme i els diners de Domenico Soriano. Hi ha l’aposta per la dignitat, la dignitat dels fills que es mereixen el nom d’un pare i que és també la
dignitat de la mare que ha deixat els tres fills durant un quart de segle en mans acollidores sense donar-se a conèixer com a mare. Hi ha el trio de classes de postguerra: el fill obrer fent de llauner i pare de família, el fill botiguer, camiser i parrandero, i el fill tímid i aspirant a poeta. A Filumena Marturano hi ha finalment una pàtina de comèdia romàntica d’època. Els espectadors més veterans de segur que no es poden treure del cap les imatges en blanc i negre de Sofia Loren i Marcello Mastroianni en la versió de Matrimoni a la Italiana, del 1964, dirigida per Vittorio De Sica i saben que tota comèdia té somriures i llàgrimes.
Bertolt Brecht va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle xx. Fou guardonat repetides vegades, a Alemanya així com internacionalment. Brecht posa en tensió als espectadors i planteja el problema de que la societat es competitiva, que hi ha una bondat absoluta i que per ser bo, cal ser cruel.
Josep Maria Miro i Coromina, autor i director de casa nostra, ens diu que el teatre es allò sempre on hi ha un misteri i lo essencial es que l’ espectador s’ impliqui en l’ obra. La por i el desig son dues característiques de la seva obra, on curiosament sempre hi apareix una piscina en totes elles.
Sergio Blanco es un dramaturg i director teatral franco-uruguaià. Les seves obres han estat representades i guardonades en diferents països, entre les quals destaquen “Tebas Land” o “La ira de Narciso”. En la seva obra destaca l’exploració i desenvolupament teòric del gènere literari de l’auto-ficció en el teatre.
La referencia d’ altres autors seria inacabable i podem fer esment a Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra, Gabriel Calderón (Uruguay), sense deixar mai a part al gran William Shakespeare, en el teatre anglès, autor que planta cara al que passa a la societat.
L’ arma del teatre és la imaginació. La realitat es allò que l’espectador crea amb la seva repetida imaginació. El teatre es viure l’ art amb la presencia física i la comunitat, pel que és una excel·lent teràpia psíquica anar al teatre.
També es molt important tenir en compte que, lo perillos de viure sense llegir, es que t’ obliga a creure nomes lo que te poguin dir. Llavors, no tens criteri propi.
Jordi García Torroella es llicenciat en història de l’art i tècnic de gestió al Centre Cívic Barri Vell-Mercadal.
2 L’alumnat
