El Dr. Joaquim Nadal, en primer lloc dona les gracies per la nodrida assistència de l’ Aula Magna. Manifesta que sempre que se’l convida a les Aules com a conferenciant, se sent amb el deure d’ assistir-hi tota vegada que sempre esta complagut amb el ple de l’Aula, amb tot de gent gran amb ganes d’ aprendre més coses, vocació molt i molt saludable.
Els temes que avui tocarà per explicar els orígens de la ciutat seran Carlemany, la Girona jueva i la guerra del francès.
Respecte dels orígens de la ciutat comenta que poden trobar-se uns orígens preromànics dels ibers. Fa especial esment a l’ idea vigent fins a la guerra civil espanyola.
Cal tenir molt en compte les aportacions de Josep de C. Serra i Ràfols sobre el coneixement de la cultura ibèrica, de les muralles i les ciutats romanes com Girona, les seves aportacions cabdals en el terreny de la síntesi amb la seva obra “ El poblament prehistòric de Catalunya “ i la seva contribució pionera en la confecció de cartes arqueològiques. A la ciutat de Girona, amb l’arquitecte Rafel Massó, a qui movia una gran curiositat cultural per tot plegat, varen fer tot el vol a la ciutat amb excavacions.
Les pedres matusseres i molt grosses de la zona de Sobreportes i les del pati de les Àligues formaven la muralla de la ciutat. El primer recinte emmurallat data del segle I abans de Crist, entre els anys 80 i 70.
Va ser aixecada durant l’època en què el general romà Gneu Pompeu Magne va fundar la ciutat de “Gerunda” per controlar les comunicacions amb l’imperi a través de la Via Heràclia posteriorment anomenada Via Augusta. La muralla seguia l’orografia del terreny i, per això tenia una forma triangular amb els vèrtex a la Torre Gironella, la placeta de Sant Feliu i l’entrada de l’actual carrer de la Força. Aquest recinte, que disposava d’una sola torre quadrada en el punt més alt, la Torre Gironella, es comunicava amb l’exterior, com a mínim, amb tres portes: Sobreportes i Migdia, al nord i sud de la via Augusta, i una tercera porta entre la Torre Gironella i els actuals Jardins dels Alemanys. D’aquesta muralla primitiva se’n conserven algunes parts, la majoria com a basaments dels murs més moderns, com per exemple a la Casa Pastors..
Encara sota la dominació romana, a finals del segle III es va reforçar aquesta muralla, sense canviar-ne el traçat. És la muralla anomenada Baix – Imperial. En aquest moment es van annexar a la muralla diverses torres quadrangulars, com les torres que flanquejaven les entrades nord i sud de la ciutat les ja anomenades de Sobreportes i Migdia i la de la Torre Gironella.
Fa referència el Dr. Nadal als excepcionals treballs publicats al respecte pel Dr. Nolla i pel Dr. Canal que qualifica com un preciós patrimoni d’ investigació arqueològica de la ciutat.
Els romans faran una ciutat passat el Congost a la llera de l’ Onyar i cap el nord, a Montjuic. Entre el 82 i el 78 abans de Crist es funda la ciutat romana, amb unes muralles, formant un triangle que va 
des de el riu a Torre Gironella i l’ antic Col·legi dels Maristes al carrera Claveria. Estava construïda amb estructura escalonada en forma de bancals on damunt de tot hi havia el temple romà, avui recinte de la catedral, on es dominava amb la vista tot el recinte de la mateixa. L’ areny de sorra o platja del riu n’ es present a la vila romana. Aquest emplaçament es un encert ja que, en serà la posterior ciutat cívica i sagrada. L’ actual catedral es construirà damunt del temple romà i serà la dominadora visual de tota la ciutat com ho es avui.
Al segle III desprès de Crist es reforcen les muralles amb pedra sorrenca i es construeix la catedral amb pedra de Girona. La trama urbana romana manarà sempre mes en l’ estructura de carrers i vies.
L’any 711 s’inicià la invasió musulmana. Davant la descomposició absoluta del poder visigot, l’expansió musulmana fou molt ràpida i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715. Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció. Les elits locals capitularen i el nou poder musulmà imposà un tribut personal i territorial. Els musulmans iniciaren la construcció d’una mesquit ben aviat i expropiaren tots els béns de l’Església i de la noblesa visigòtica.
Estem a l’època de Carlemany pel que es pot dir que la conquesta de Girona el 785 fou un episodi de la conquesta carolíngia del territori que amb el temps es convertiria en la Marca Hispànica. Després de poc més de set dècades des de la invasió musulmana d’Hispània representà l’oportunitat pels descendents dels refugiats visigots al Regne Franc de retornar als antics territoris del Regne visigòtic de Toledo al sud dels Pirineus.
En època carolíngia (segles IX-X), quan Girona estava situada a la frontera entre el regne franc i els territoris àrabs, es van fer grans reformes a la muralla. Es van aixecar torres de nova planta amb forma troncocònica, alternant-se amb les torres quadrangulars romanes. També es van reforçar els murs per la part de dins, duplicant-ne la seva amplada, i es va modificar el perímetre del sector nord.
En el segle XI es van construir els castells de Sobreportes i de Girona o del Vescomte, per protegir les dues entrades principals de la ciutat, i el castell de Gironella que domina el punt més alt.
Carlemany, que la tenia establerta la seva seu a Aquisgrà, no va estar mai a Girona ni hi va erigir cap catedral ni església. Tot i això l’ església li va dedicar un especial culte amb oficis i processons creant-se una especial competència entre l’ església de Sant Feliu i la Catedral
El ja anomenat any 785, les mateixes elits locals que havien capitulat als musulmans lliuraren la ciutat, que estava governada pel valí de Madinat Barshiluna, Matruh ibn Sulayman, a les tropes de Carlemany, que no va intervenir en la campanya. La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol de Girona. Segons dades escrites sembla ser i es diu que hi hagué una presumpta intervenció divina en suport dels cristians, que podria esser de Sant Feliu.
Carlemany creà el comtat de Girona i Ramón d’Abadal va veure, en la Conquesta de Girona, com l’inici del procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa deixa palesa encara més la importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.
Les noves institucions feudals tant del Bisbat de Girona com del Comtat, tot hi ser encapçalades per capitosts nomenats pel rei de França, estaran majoritàriament dominades per personatges de l’antiga aristocràcia visigoda, que mantindran les lleis i usos godes, pel que el procés de feudalització del territori, no arribarà als nivells assolits al nucli del Regne Franc. Barcelona en canvi trigarà setze anys a ser subjugada per les tropes franc – godes, vassalls del rei dels francs.
Parlem tot seguit dels jueus a Girona.
Sabem i coneixem que els jueus no veneren cap imatge i per tant d’ aquesta mena no ens queda cap testimoni si be en trobarem d’ altres d’ aquest poble d ‘Israel.
El barri jueu a Girona o Call, especialment en el segle XIII, estava emplaçat en l’actual carrer de la Força. Aquest carrer antigament s’anomenava Sant Llorenç, i en la seva part superior del Call. El carrer Claveria servia de límit del barri jueu per la part Est. Per la part Nord del barri hi havia un carrer ample, que s’anomenava de la Ruca, i de la Claveria baixava un carreró fins la Sinagoga, la qual estava enclavada en la part posterior de les primeres cases del costat dret del carrer de Sant Llorenç. L’actual pujada de la Pera formava també part del barri jueu i era llavors un carrer amb molta pujada, que arribava fins a prop d’on hi ha l’actual porta dels Apòstols de la Catedral. Tot i així, les corresponents al sector més proper a la Catedral no estaven habitades per jueus sinó per canonges i beneficiaris de la mateixa.
L’Aljama o Casa del Consell jueu va estar emplaçada en l’actual casa de les Escolàpies, i en la casa del costat, la que fa cantonada amb el carrer de la Força, possiblement fos propietat del cèlebre jueu 
gironí Bonastruc ça Porta.
Claudi Girbal va localitzar el cementiri jueu de Girona en la part de la muntanya de Barrufa o de Montjuïc, anomenada “Bou d’or”, al costat de la carretera del Pont Major. Els jueus enterraven els seus difunts a terra i damunt de la tomba hi dipositaven una pedra mes o menys quadrada amb inscripcions hebraiques.
Els jueus de les diverses localitats de Catalunya on hi havia Aljama pagaven importants quantitats d’impostos, tant als reis com als Jurats. Els jueus de Girona, l’any 1282, abonaven l’ impost anomenat “cenes reials”, amb la crescuda quantitat de 500 sous barcelonesos, quantitat igual que pagaven els jueus del Call de Barcelona.
Durant molt de temps la convivència entre les tres religions, cristiana, musulmana i jueva va ser normal i tolerada per totes les parts. Malgrat tot la cosa es va anar deteriorant. Entre la violència desfermada contra els jueus gironins sobresurt la que va tenir lloc l’any 1288, en la que Jaume I va haver d’armar-se amb la seva gent per defensar-los. Aquest atac va tenir lloc el dia de Divendres Sant.
Van ser importants els atacs i saqueigs del Call realitzats en el 1278, durant el regnat de Pere el Gran. Aquest va reprendre llavors els Jurats de Girona per no haver evitat aquest fet.
Un altre atac que va tenir importància va ser en l’any 1285, mentre Girona es preparava per lluitar contra el Rei de França, Felip “l’Atrevit”. Sembla ser que aquesta vegada van ser els almogàvers concentrats en aquesta ciutat per a la seva defensa els que van saquejar el barri jueu; en els anys 1348 i 1391, no tan sols va ser saquejat el Call sinó també incendiat i destruït parcialment. En aquesta ocasió els jueus van haver de buscar protecció a la Torre Gironella, on els va acollir el castellà d’aquesta fortalesa, Simó de Lloret.
La pesta negra declarada aquell temps va minvar quasi la meitat de la població i es donava la culpa d’ ella als jueus. Aquets eren els que rebien la responsabilitat de tots els infortunis. També a partir de llavors varen ser considerats jeicides, o sigui els que varen matar a Jesús de Nazaret. La cosa pintava malament.
L’any 1413, en temps de Ferran I d’Aragó, va haver-hi un altre moviment a Girona en contra dels jueus; i també el 1418 amb motiu de l’arribada del llegat del Papa Martí V es va produir un altre motí un cop celebrada la processó.
L’Aljama gironina es va distingir per les seves riqueses i especialment per les seves aportacions a la cultura hebraica. Aquesta Aljama es va convertir a la mort del savi rabí cordovès del segle XII, Maimònides, en una llar de cultura hebraica ortodoxa i en un centre on irradià durant molt temps el moviment de la Càbala.
Hem de tenir en compte que l’any 1391 ingressaven els jueus gironins al Tresor reial 13300 escuts barcelonesos, el que ens dóna idea de la indubtable importància i riquesa dels jueus de Girona en aquell temps. Cal remarcar que els jueus gironins eren i parlaven català. Professaven la seva religió i escrivien i llegien els textos segurament amb hebreu, però eren com qualsevol altre habitant de la nostra ciutat, amb les seves peculiars costum per la seva vocació religiosa però totalment gironins.
L’ expulsió decretada per els Reis Catòlics l’any 1492 va canviar tot el panorama. La investigació historiogràfica més actual estima que el decret d’expulsió va significar, en el conjunt dels seus dominis, l’exili forçat d’ entre 75.000 i 100.000 persones. Les mateixes investigacions estimen que les dues terceres parts del total procedirien de la Corona de Castella. I el terç restant, de la Corona d’Aragó, és a dir, entre 25.000 i 33.000 persones, de les quals unes 8.000 procedirien del Principat de Catalunya.
Els jueus castellans van emigrar seguint camins diversos. La majoria van buscar recer en els ports comercials de la Mediterrània oriental, llavors sota domini de l’imperi turc. I una minoria va emigrar, amb una breu estada a Portugal, als Països Baixos. En qualsevol dels casos es van trobar amb entorns lingüístics molt diferenciats respecte al seu castellà vehicular.
La voluntat de reconstruir les seves micro societats desaparegudes a Sepharad, la península ibèrica, va fer que la llengua sefardita pervisqués en aquelles comunitats.
La Guerra del Francès, també coneguda com a Guerra de la Independència, fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès, i s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques. Conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder. La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l’aparició del fenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits pel du de Wellington van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes.
La població civil, va patir els efectes d’una guerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, a la que consideraven una amenaça per als seus respectius interessos.
La signatura del tractat de Valençay pel qual es restituïa en el tron a Ferran VII, el Desitjat, com a monarca absolut, va ser el començament d’un temps de desil·lusions per tots aquells que, com els diputats reunits a les Corts de Cadis, havien cregut que la lluita contra els francesos era el començament de la Revolució espanyola i també l’ inici de la Guerra d’Independència Hispanoamericana.
D’altra banda, les conseqüències materials de la guerra van ser desastroses per a Espanya. A la gran quantitat de morts i la destrucció de pobles i ciutats es van unir la rampinya de molts francesos i també dels anglesos, la deslleialtat dels quals pot veure’s exemplificada en el bombardeig, ordenat per Wellington, de la indústria tèxtil de Béjar, que era competidora de l’anglesa, o en la destrucció de la Reial Fàbrica de Porcellana del Buen Retiro a Madrid, quan ja els francesos havien evacuat la ciutat. Va ser una guerra llarga i destructora: França va perdre uns 200.000 homes i Espanya entre 300.000 i 500.000. A més, la guerra va resultar molt costosa. Els exèrcits contendents i les guerrilles es van aprovisionar sobre el terreny mitjançant requises. La devastació i els robatoris van delmar la producció agrària, mentre que els camperols no es van animar a conrear per la incertesa. Les collites de 1811 i 1812 van ser dolentes i escasses. La falta de subsistència va estendre la gana i va provocar una intensa crisi de mortaldat el 1812. No només va caure la producció agrícola, va haver-hi indústries que gairebé van desaparèixer com la tèxtil llanera de Castella, ja que els ramats d’ ovelles merines van servir per alimentar les tropes. El transport de mercaderies es va paralitzar, perquè els bous, muls, cavalls i altres animals de tir van ser confiscats pels militars. Finalment, la guerra va generar un fort dèficit en les finances públiques: el 1815 el deute estatal superava els 12.000 milions de rals, xifra vint vegades superior als ingressos anuals ordinaris.
Per el que fa a la nostra ciutat de Girona, el 1809, Álvarez de Castro fou nomenat governador militar de la plaça i se li encarregà la seva fortificació. La ciutat ja havia patit dos setges fallits l’any anterior, de curta durada, i assumí la tasca de defensar la plaça fins al final, descartant tota possible rendició. Pretenia de recuperar l’honor perdut en la humiliant capitulació forçada del castell de Montjuïc. El mes de maig de 1809 els francesos començaren el tercer i darrer setge de Girona. Ell tenia al seu càrrec una ciutat mal preparada, amb unes defenses en mal estat i envellides, a més de disposar de pocs homes per a la defensa. Al seu davant, el general francès Saint Cyr i 18.000 homes ben equipats, emprengueren el tercer i ferotge setge de Girona. Durant set mesos va resistir les tropes franceses, una acció que posteriorment fou qualificada de destructiva i innecessàriament llarga. Tot i l’escassetat d’armes, municions i proveïments prohibí, amb un ban, qualsevol intent de capitulació, sota pena de mort. Igualment, rebutjà tot parlamentari que els exèrcits francesos enviessin.
A començament del mes de desembre, en plena agonia d’una ciutat afamada i exhausta, Álvarez de Castro emmalaltí i el militar Julián de Bolívar prengué el comandament de la plaça; al cap de pocs dies, el 10 de desembre, Girona capitulava.
Álvarez de Castro i la resta de militars presoners dels francesos foren traslladats al captiveri provisional de Perpinyà. Tanmateix, la mala salut d’Álvarez de Castro féu que aquest morís el 22 de gener de 1810, empresonat al castell de Sant Ferran de la ciutat de Figueres.
Immediatament, es difongué la notícia que els francesos havien enverinat el general o causat la seva mort a partir de maltractaments. Actualment, es creu que la mateixa malaltia d’Álvarez de Castro posà fi a la seva vida.
Joaquim Nadal Farreras és Catedràtic d’història contemporània de la UdG.
