Jordi Camins dona les gracies en tan que és la sisena vegada que ha estat convidat a les nostres Aules i això demostra que els temes que desenvolupa son del interès del auditori.
Avui ens comenta que la conferencia la dividirà en tres parts: una primera on exposarà una trentena d’ imatges, una segona que parlarà de la glaciologia i veurem com funciona una glacera i la tercera amb imatges també, de les que en farà un comentari explicatiu de cadascuna.
Els riscos d’una exposició solar excessiva no només existeixen a l’estiu, sinó que també a l’ hivern, especialment en aquelles persones aficionades a l’esquí o al muntanyisme ja que en aquest cas la nostra pell rep de sobte, i durant moltes hores seguides, molta radiació solar, fet que augmenta el risc de patir possibles lesions. Cal tenir en compte que estem damunt de muntanyes rebent la potencia del sol més la reverberació dels raig de sol sobre la neu. Cal doncs sempre preservar aquesta exposició continuada o be ens hem de protegir.
Les glaceres són masses de gel que perduren durant molts anys i que flueixen per gravetat. Es formen principalment de la precipitació atmosfèrica sòlida, en aquelles àrees de la terra on hi ha climes freds, com les zones polars i a les altes muntanyes.
Les parts de que esta formada una glacera son el circ glacial que es una conca en forma d’amfiteatre situat a la capçalera d’una vall glacera, produïda per l’erosió del gel, la banya que es un pic de muntanya que ha estat modificat per l’acció del gel durant la glaciació i les gelades, les arestes que formen una cresta prima de roca que és el que separa les dues valls, i finalment l’ anomenada morrena que són els dipòsits de materials de sòl i roques arrossegats per una glacera. L’acumulació de precipitacions sòlides al llarg del temps resulta en la formació de gel glacial. La neu és la principal font per a la formació de gel glacial, però la pedra, gebre o pluja gelada pot aportar massa a una glacera.
A mesura que la glacera flueix sobre la superfície fracturada de roca, debilita i aixeca blocs de roca 
que incorpora al gel. Aquest procés conegut com arrencada glacera, es produeix quan l’aigua de desgel penetra en les esquerdes del llit de roca i del fons de la glacera i es gela i es torna a cristal·litzar. Conforme l’aigua s’expandeix, actua com una palanca que deixa anar la roca. D’aquesta manera, sediments de totes les mides entren a formar part de la càrrega de la glacera.
Aquesta glacera formarà una vall generalment amb un riu, però quan la glacera desemboca directament al mar i es trenca el glaç la massa de gel forma els icebergs.
Un iceberg és una gran massa de gel flotant que s’ha desprès d’una glacera i que sobresurt en part de la superfície del mar. El volum que mostra per sobre del nivell de l’aigua és només un 10% del seu volum total. D’ aquí ve la frase de que, moltes vegades i en determinades circumstancies, diem que nomes veien la punta del iceberg.
Aquestes illes de gel existeixen gràcies a una propietat notable de l’aigua ja que en el seu estat sòlid té menor densitat que en estat líquid. Si no fos així, el gel s’acumularia en el fons dels oceans i no a la seva superfície.
No s’ha de confondre amb les banquises que són plaques gelades de la superfície del mar que també floten a la deriva, encara que amb una morfologia i perillositat molt diferents. Com es obvi els vaixells trenquen les banquises en el seu navegar per les zones àrtiques o antàrtiques, no els icebergs als que sortegen de lluny per la seva gran perillositat.
Cal tenir en compte que la glacera camina cada dia i es mou, arrossegant gel i sediments. Vista des de l’ aire la veurem que forma unes ones corbes pronunciades en el seu centre. Aquesta forma ho 
es perquè al centre no te resistència de moviment i als cantons externs si, generalment amb la muntanya. Les velocitats mitjanes en que es mouen varien. Alguns presenten velocitats tan lentes que fins i tot, els arbres es poden establir entre les esquerdes. En altres casos, però, es desplacen diversos metres per dia. Tal és el cas de la glacera Byrd, una glacera de desbordament a l’ Antàrtida que, d’acord a estudis, es desplaçava de 750 a 800 metres per any o sigui uns 2 metres per dia.
Aquest desplaçament de les glaceres està determinat per la fricció i el pendent. Com se sap, la fricció fa que el gel del fons es desplaci a una velocitat menor que les parts superiors.
En el cas de les glaceres alpines, això també s’aplica per la fricció de les parets de les valls, de manera que les regions centrals són les que presenten un major desplaçament.
Les glaceres cobreixen entre el 10 i l’11 % de la superfície dels continents.
Segons el NSDIC – Centre Nacional de Dades de neu i gel dels Estats Units- si totes les glaceres es fonguessin, el nivell del mar pujaria 70 metres.
Durant la darrera glaciació, quan les glaceres cobrien gairebé una tercera part de la superfície de la Terra, el nivell del mar era 122 metres inferior a l’actual.
En el transcurs de la darrera època càlida, fa 125.000 anys, el nivell del mar era 5,5 metres superior a l’actual.
Fa uns 3 milions d’anys, les aigües oceàniques haurien pogut estar 50 metres per sobre del nivell d’ara.
Les glaceres dels Pirineus són la resta de les masses de gel que cobrien la serralada durant l’ era glacial i són les glaceres més meridionals d’Europ i, encara que es troben distribuïdes pels dos vessants pirinencs, són més grans les del vessant sud.
Totes són glaceres de muntanya en la seva última fase. Només es conserven els circs glaceres i, en alguns casos, petites llengües que no descendeixen fins a la vall.
Queden 19 glaceres als Pirineus, de les quals només 10 poden ser considerades glaceres pròpiament dites, ja que 9 d’aquestes són geleres, és a dir, masses de gel permanent de certa grandària però sense moviment propi, que és la característica definitòria d’un glacera.
Foren cartografiades per primera vegada pel geògraf francès i alemany Franz Schrader, que va estudiar les glaceres pirinenques a la fi del segle XIX fent mesuraments de cada una d’elles. En aquell temps les glaceres de la serralada ocupaven 1.779 hectàrees. Avui ocupen unes 600 hectàrees en dos vessants.
De glaceres al món n’hi ha moltes. A títol d’exemple direm que, a la part sud del Himàlaia unes
14.000 i a la seva part nord altres tantes.
També a Europa, als Alps n’ hi ha unes 4500 i mes concretament hi ha grans glaceres com la de la Jungfrau i la de Aletsch.
De totes elles com a cloenda ens fa el conferenciant un reportatge fotogràfic on no solament es mostren les pròpies glaceres sinó les obres d’art que el vent, la erosió, l’aigua i els diferents fenòmens atmosfèrics han fet en les mateixes figures inversemblants i excepcionals.
Jordi Camins i Just es alpinista, observador glaciòleg i esquiador Ha participat en ascensions i expedicions a muntanyes de tot el món, i dedica part del seu temps de lleure, des de l’any 1982, a observar l’evolució de les glaceres.
