El Sr. Mirambell indica que de postals de Girona n’hi ha munt però que per la duració prevista de la conferencia farà referència a tres de concretes.
A principis de l’any 1930 del segle passat hi havia a Girona les lleteres. Aquestes, a primera hora del mati cap allà les set, a part de portar la llet, eren les que donaven les noticies als ciutadans. 
Naturalment no hi havia ni radio ni televisió i per tant les noticies eren de boca a orella. Aquestes expenedores de la llet venien dels pobles veïns de Girona, Sant Daniel, Palau, La Crehueta, Domeny o Santa Eugenia. Venien la llet de vaca, que era fresca i a la vegada calenta ja que no feia tant que s’havia acabat de munyir. Una hora mes tard i de la zona de Les Pedreres baixaven els cabrers naturalment amb les cabres que eren munyides in situ i venuda la llet, que tenia unes característiques especials ja que aquesta era recomanada i prescrita per els metges de l’època.
Sota les voltes de la Plaça del Gra i també ubicats a uns esgraons del Pont de Pedra que encara existeixen, s’intercanviava la llet que a uns els hi sobrava i a altres els hi faltava. Generalment la llet del mati era per les cases i la que es venia a la tarda ho era per els comerços i cases de menjar. Aquest comerç es feia a base de marranxes i ansats. Molt higiènic no ho era ja que les mosques també en participaven i per això l’ Ajuntament va prohibir la venda de llet directe.
Llavors varen néixer les Centrals Lleteres. També d’ aquí en va sortir la anomenada guerra de la llet ja que les Centrals Lleteres pagaven menys al productor i exigien molta més qualitat. A partir de llavors es va acabar el venir a vendre llet de porta a porta. El que en volia tenia d’ anar-la a buscar a casa del lleter o pagès que tingués vaques o cabres.
Un personatge curiós de l’ època era el burot. L’anomenava l’ Ajuntament com a funcionari seu per vigilar l’ entrada de la llet il·legal a la ciutat així com altres productes alimentaris, i per els quals cobrava un dret o taxa d’ entrada. Diríem que era una espècie de duaner. El burot propiciava més impostos i més control dels queviures i mercaderies. Això va anar axis fins el 1936, començament de la guerra civil, en que a part de saquejar i cremar esglésies i convents també es va cremar la Central Lletera, que estava situada mes o menys un hi ha ara els actuals Jutjats i Correus.
La Rambla ha estat des de temps immemorial el centre de la vida ciutadana de la ciutat si bé aquesta la va perdent progressivament amb el temps. El nom de Plaça de les Cols amb què es 
coneixia abans, definia l’activitat que s´ hi desenvolupava. Era en definitiva la plaça del mercat diari, inclosos diumenges i dies festius, ja que la compra es feia diàriament, perquè les neveres i els congeladors no existien. La presència era sobretot de dones ja que era un temps en què els homes consideraven que anar a comprar era feina d’ elles.
L ’ apel·latiu de plaça li esqueia ja que no tenia la llargada que té ara. Fins a l’any 1870 el seu límit era a l’ encreuament amb el carrer d’ Abeuradors i es coneixia amb el nom de Voltes dels Esparters. Si ens hi fixem, veurem que hi ha unes voltes mes amples i altres mes estretes. A aquestes ultimes s’hi penjava la caça: peces de conills de bosc, bestiar de ploma i tot allò que provenia de la cacera. L’ últim tram es trobava en un nivell més baix motivat per l’existència de la muralla on s’obria el portal de l’Areny, que era l’entrada i sortida de la ciutat quan aquesta es considerava plaça forta.
El peix, els que no tenien diners el compraven a ultima hora ja que es donava a bon preu tota vegada que al no disposar de refrigeradors per guardar-lo, s’havia de llençar.
Quan ja tot el vial quedà unificat des de l’Argenteria fins a la pujada del pont de Pedra es canvià el nom pel de Rambla de Llibertat com avui la coneixem. La concurrència de compradores propiciava la dedicació comercial de la majoria dels baixos dels edificis, on també s’hi podia trobar establiments i artesans.
L’hora de plegar el mercat era al punt del migdia. Es retirava el que no havien venut i tocava desmuntar la parada. Entrava tot seguit la brigada de la neteja de l’ Ajuntament que deixaven el paviment net i polit per convertir-ho altre vegada en un passeig urbà i els bars i fondes que hi havia en el lloc muntaven les taules i cadires per muntar les terrasses i els que no tenien gaire res a fer, els senyors i senyorets i els que vivien de renda i que no treballaven, per matar el temps i que el veiessin prenien un vermut i contemplaven als que per allà passejaven o transitaven.
A la tarda era una mica diferent ja que algun funcionari, d’ aquells que mai funcionen i dels que només treballaven unes poques hores del matí, hi prenia un cafè i s’hi mantenia una bona estona fent el badoc i descansant en tot cas de la feixuga i estressant feina del matí, no fos cas que quedes esgotat del tot.
Entre set i nou ja cap vespre, nois i noies donaven voltes amunt i avall. En el paviment un senyal del «lloc de trobada» que avui subsisteix en indica el punt de reunió del jovent ja que, realment ho era i avui encara ho es. Els diumenges i dies festius el nombre de passejants era molt gran. En cas de pluja, les voltes feien de paraigua i la gent ramblejava sota les voltes. Viure a la Rambla en aquella època era un privilegi ja que era el centre i ànima de la ciutat.
El 1943 es va construir el mercat actual, que no estava encara acabat de dins. Aquell any s’ hi va fer un envelat i ball per acostumar a la gent a sortir del límit del que era la població. Acabat el ball, curiosament la gent deia, “tornem cap a Girona”. L’any 1944 la cosa va canviar ja que es traslladà definitivament el mercat a la plaça coberta actual.
Uns ho celebraren i altres posaren el crit al cel. Els que consideraven que la ciutat era només la Rambla, la plaça del Vi, el carrer de Ciutadans i el seu immediat entorn deien que havien construït el mercat fora de la ciutat. Hi havia una marquesina fora del mercat on s’hi feien parades, i a la Plaça de Sant Pere i al carrer de la Barca hi havia uns mercats petits de quatre o cinc productes amb parades sense importància. El trasllat del mercat afectà en gran manera la vida comercial de la Rambla.
Finalment ens parla de l’evolucio del transport,de la diligencia fins a l’ AVE d’ avui.
Per situar-nos a aquell temps direm que hi havia diligencies que anaven de Barcelona a Girona i de Girona a Perpinyà. Sortien a les 4 de la matinada de Barcelona i paraven a Girona a l’ hora de sopar. L’ endemà sortien novament a les 4 de la matinada i arribaven a Perpinyà a negre nit. Total eren dos dies complerts. Avui Barcelona Perpinyà amb l’ AVE es un trajecte d’ una hora.
La Girona d’ aquell temps era plena de carros i carretons. Les diligencies portaven dos, quatre i fins a sis animals per tirar. Els carretons eren portats per les persones. El transit d’ aquests vehicles de quatre o dues rodes era important. El transport de qualsevol mercaderia o objecte es feia axis. Entre les poblacions era tres quarts del mateix.
El tren ho va canviar tot. El 1862 arribà el tren de Girona a Barcelona. El primer projecte de traçat creuava en diagonal per la Devesa. Finalment es va construir la via paral·lela a la mateixa, i mes tard es va elevar com el coneixem ara. Al fer l’obra, cap a la falda de Montjuic es va fer la troballa del cementiri dels jueus.
La gent tenia por al tren. Una màquina que treia fum, molt de soroll, anava mes despresa que els
carros i per damunt de dues vies.
Les persones eren reticents a pujar-hi i feien com aquella persona de Tarragona que dies endarrere vàrem veure a la televisió, que havia complert ja 100 anys i a casa seva tenia aparell elevador i comentava que mai hi havia pujat, que sempre pujava per l’ escala perquè no s’ en refiava.
Va esclatar llavors una competència entre els carros i el tren en el sentit de que els dels carros deien que per damunt de dues vies no es podien portar les mercaderies de porta a porta, i tenien raó.
Es va arribar a un acord de sentit comú: el tren descarregava a l’ estació de mercaderies i els carros feien el repartiment dins als pobles o ciutats.
Tot seguit va sortir una altre fenomen de quatre rodes. Els cotxes i camions.
La persona que va tenir el primer cotxe a Girona fou el Compte Berenguer que era el propietari de la Central de Bescanó i proveïa d’ electricitat a Girona i pobles del voltant. La seva sortida dels baixos de casa seva era espectacular ja que es posaven una bata blanca per no embrutir-se, unes ulleres i una boina amb visera o casc per conduir el vehicle. Tothom sortia a veure el compte conduint el cotxe. Tot un espectacle. Sempre era més trista la tornada ja que difícilment el cotxe tenia suficients ànims per arribar a destí i el viatge de retorn sempre solia ser amb el cotxe estirat per un parell de cavalls o de bous.
Cal tenir en compte que concretament a l’any 1939, entre cotxes, camions i motos a Girona província hi havia 7.000 vehicles en circulació.
Els carros i diligencies varen tenir un us molt important durant molt de temps que era el de portar a les persones dels hotels a l’estació i de l’ estació a la fonda ja que durant molt de temps i mes concretament a l’ any 1940 i 1941 no hi havia gasolina per emplenar els dipòsits.
El 1973 es varen suprimir a Girona tots els passos a nivell ja que es varen elevar les vies tal i com es ara.
Al carrer Sta. Eugenia hi havia el pas a nivell que era l’ entrada i sortida de l’ estació del tren Port Bou – Barcelona. El tren d’ Olot partia dels voltants i per el Passeig d’ Olot s’ enfilava cap a la Garrotxa i per Emili Grahit circulava el tren cap a Sant Feliu de Guíxols.
Enric Mirambell Belloc es Doctor en Historia per la Universitat de Barcelona i Cronista de la Ciutat de Girona.
