Una pregunta que cal que fem a la gent gran es què vol. Què vol ser, com vol que els veiem, quines fites personals tenen, com volem que els cataloguem.
Dues preguntes concurrents serien : ¿Què significa envellir ? ¿Quines son les eines per envellir ?
Dins d’aquestes qüestions hi ha dos factors que cal considerar: un és el temps, i l’altre les cultures i
subcultures del lloc on es desenvolupa la vellesa.
Si ens traslladem a la prehistòria, la supervivència mitjana de les persones era entre els 20 i 30 anys. A l’ Edat Mitjana una persona de 20 anys era considerada madura i a 40 vella. A aquesta última edat, per la majoria i per terme mig era ja la fi de la seva vida.
Respecte de les cultures i subcultures, el millor exemple el tenim en aquella pel·lícula anomenada “Los Dientes del Diablo” on el matrimoni vivia amb la mare i els dos fills i finalment abandonen a la mare, que ja no pot rossegar el cuiro perquè no te dents, sola a un iglú perquè sigui devorada per els ossos, els mateixos que ells cacen per poder menjar i escalfar-se amb la seva pell del mateix. Es la cultura dels inuits.
A l’ època mitjana a la gent gran se’ls tenia com a mags. Mes tard, a la renaixença, amb l’ esclat de la cultura varen ser considerats com a savis.
A Europa, als països del nord, la gent gran es independent i viuen en pisos privats, separats dels fills o en residencies especifiques per ells. Als països del sud segueixen, majoritàriament, vivint agrupats o en proximitat amb els fills.
Al nord quasi tothom als 18 anys s’independitza de la família; al sud no.
Un exemple curiós es que per exemple a Tailàndia hi ha un gran respecte i benedicció per la gent gran. A molts altres països, això no es dona així.
Quins son els factors que ens porten a tot plegat ?
Naturalment hi ha factors biològics, culturals, econòmics i socials.
Cert és que cada vegada hi ha més gent gran i la figura piramidal de la demografia s’ eixampla del mig i cap a dalt aprimant-se de baix. Més supervivència de la gent i menys naixements. Aquest és el resultat. També tenim que l’ esperança de vida ha crescut en gran manera degut a que la prevenció de malalties i la qualitat de la salut en general s’ha incrementat. Un altre plus que no podem obviar es que les condicions generals per viure han canviat cap a bé o molt bé en pocs anys, sempre amb excepcions.
Vist tot plegat direm que hi ha tres edats a considerar : La biològica, la psicològica i la social.
Respecte de la primera ja dèiem que la prevenció sanitària i la cura de malalties ha estat un episodi important que han allargat, en gran manera, l’ edat de les persones.
En relació a la segona els factors de pensament, capacitats, aprenentatge… han estat decisius perquè psicològicament la gent gran es trobi bé o molt mes bé que no pas fa cent anys. Les satisfaccions personals e intel·lectuals han augmentat.
Pel que fa a l’ edat social direm que, aquesta, ve en gran manera determinada per les etiquetes que ens posa la pròpia societat. Direm que dins d’ aquestes etiquetes hi ha els rols de la identitat, el tractament i la integració. Ens poden anomenar gent gran, persones grans o sèniors però mai ancians, vells, pensionistes o gent de l’ edat d’ or.
L’ adolescència (joves) i la madurescència (gent o persones grans) serien els dos termes que delimitarien dues edats. El llenguatge que utilitzem pot naturalment discriminar el sentit de lo que ens referim. L’ edat social ens dona o pot donar una major valoració cultural, també la imposició de la jubilació i tot plegat una edat arbitraria a partir de l’edat cronològica.
Amb això es produeixen canvis i oportunitats.
Es poden minorar aquets canvis que es presenten exercint un voluntariat empresarial, social i fins i tot com a consellers. A molts països desenvolupats la gent gran ajuda i dona consells de manera 
altruista al nou jove mon empresarial. Aquesta època també és una oportunitat per recuperar amistats antigues, de fer el que ens agrada i mai hem pogut fer i de donar sentit al temps ara disponible. La recuperació del temps perdut abans per fer coses noves, és important i enriqueix la vida. No podem obviar tampoc que una de les tasques que dona vida a la vida és la de l’ ajut a gent gran o persones amb impediments físics o psíquics, mitjançant el voluntariat. Una gran tasca.
Cal dir que hi ha unes trampes que la vida ens posa en tot això i aquestes son els estereotips que defineixen erròniament a la gent gran. Quan una persona es fa gran encara recorda el que de petit l’hi varen explicar respecte de la gent gran i això, ens perdura a tots.
Sovint la gent gran pateix l’ageisma, la discriminació per edat. Moltes vegades la pròpia publicitat, sigui de productes o determinades activitats posa etiquetes totalment equivocades a aquest col·lectiu. No cal que ens hi sentim identificats ja que, no sol ser mai tal i com ens ho presenten. Un munt de mites son els que imposen qualificacions entre ells, bàsicament les de que la gent gran son fràgils, tots son iguals i no tenen capacitat d’ aprendre.
No es te en compte que ser gran es una cosa natural i que avui, envellir esta de moda. Els que no segueixen aquesta moda son nomes els que ja no hi son malauradament.
El que la gent gran tots son iguals, no es veritat. Hi ha diversitat, tenim una biologia diferent, la nostra capacitat també ho es, i tenim la nostra identitat que es dinàmica i que va mes enllà de la pròpia edat. Tots soms diferents i a la vegada únics.
El que soms fràgils, és una definició equivocada. Tenim experiències i vivències que no es tenen quan un és jove; és la pols del camí de la vida, i tenim poder de decisió per l’ experiència i molt coneixement emmagatzemat.
Que no tenim capacitat d’aprendre tampoc és veritat. L’ aprenentatge ho és al llarg de tota la vida, des de petits fins que morim. Les capacitats intel·lectuals que cadascú te son sempre millorables, a part de que, la disposició de temps i la pròpia evolució i canvis del mon i l’ entorn ens dona oportunitats constants per aprendre noves coses. Avui, es pot tranquil·lament compensar les possibles pèrdues o mancances físiques de l’ edat amb fer coses noves cada dia, coses que no coneixem i que el progrés diari ens ofereix i això es un procés de retroalimentació i autoestima importantíssim.
El compartir aquestes experiències o coneixements amb altres grups es una altre manera de reminiscència. Els tallers per la gent gran per fer i aprendre noves coses n’és un bon i palès exemple. El coneixement d’ altres persones, el conèixer el mon amb viatges i el propi llegir cada dia siguin llibres o premsa, ens dona aquest feed-back necessari.
Una altre forma de viure i estar al dia es ser un blogger, o sigui formar part de les xarxes socials que ens ofereix Internet i les noves tecnologies. Les comunicacions en xarxes socials via digital és una forma mes de relació i coneixement.
Cal tenir en compte que la gent gran tenim diferencies però no soms diferents. Que estem dins un procés dinàmic, no estàtic. Que hem de ser referència personalment dins el conjunt de la societat i finalment que cal fer sentir la nostra veu dins de la mateixa.
Aquells que avui ens critiquen o defineixen de certes maneres no tenen en compte que el temps no para ni es recupera, i ells si Deu plau, un dia estaran dins els nostre excel·lent col·lectiu.
Judit Pont i Boix es Doctora en Psicologia Social i especialitzada en Envelliment Actiu.
