Pere Alzina comença per comentar que Catalunya és una de les zones amb més superfície de boscos en tant per cent sobre la superfície del territori. Nomes Eslovènia i Finlàndia la superen percentualment.
Respecte del mateixos, en aquesta conferencia ens centrarem en el bosc mediterrani.
La primera cosa que cal veure es quines son les plantes que estan més presents en aquesta àrea concreta.
Les alzines es troben entre la cota cero i els 800 metres d’altitud. El paisatge més clar de referència serien el de les Gavarres i el del Montnegre.També podem anomenar l’alzineda, com alzinera, auleda i aulet que és un bosc d’alzines, però aquest terme també fa referència a una realitat més complexa com és el d’una comunitat vegetal amb predominança d’arbres de poca alçària, de entre 5 i 15 metres en la que l’alzina, és l’espècie predominant. L’alzinar sol tenir un sotabosc d’arbustos. És un bosc típic de la regió mediterrània, septentrional, mentre que a les terres del sud de la mateixa és un bosc de muntanya. Fora de les dues regions esmentades els alzinars sobreviuen en llocs favorables, formant petites comunitats. L’ us de l’ azina a l’actualitat es la llenya per les llars de foc, per les barbacoes, i el seu fruit el gla, per aliment del bestiar porcí. Abans es produïa carbó i carbonet per les antigues cuines. Tots recordem encara les piles carboneres a les places ubicades al mig del bosc fumejant. Una gran quantitat de persones treballaven en la producció del mateix. El carbó mineral amb el doble de calories i la meitat del preu va ensorrar aquesta tasca i l’activitat d’extracció en el bosc i, tot seguit, el gas butà i el gas ciutat la varen acabar d’ enterrar.
El bruc es un altre del habitants del nostre bosc. Els brucs secs, així com la bruguerola són molt 
resistents i serveixen per a fer escombres, para-sols i tanques o barreres decoratives. Antigament, el bruc també es feia servir per a protegir arbres joves a les plantacions en repel·lir els conills de rosegar l’escorça. Amb l’arrel, de fusta molt dura, es fan pipes de fumar. Alguns brucs tenen usos medicinals. Les flors de bruc atreuen les abelles que produeixen una mel molt valorada.
Les sureres son un altre dels estadants del nostre bosc. Normalment, l’alzina surera fa entre 5 i 15 metres d’alçada, però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres. El diàmetre del tronc pot fer entre 0,5 i 1,5 metres. La vida de les sureres es pot allargar fins als 150 o 250 anys. Els principals productes de la surera que s’aprofiten són l’escorça i els fruits. De l’escorça, se n’extreu el suro. En la primera pelada s’obté el pelegrí, un material de baixa qualitat que no es pot fer servir per elaborar taps. Es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats. Les pelades següents es fan, 
aproximadament, cada 12 anys, de manera completament manual, i permeten extreure un suro de qualitat suficient per a tots els usos; especialment, per fer-ne taps d’ampolles de vi i cava. Les alzines sureres s’exploten des de l’antiguitat. Però a mitjan segle XVIII, amb l’aparició del tap de suro i la creixent demanda internacional del producte, aquesta espècie forestal comença a aprofitar-se de manera molt més intensiva.
El pi, no cal oblidar-lo si be ofereix una fusta de baixa qualitat amb resina i molts de nusos. El seu fruit és la pinya i el pinyó. Aquest producte es molt apreciat i es paga a un preu molt alt una vegada net i torrat o no. Es utilitzat per la cuina i pastisseria.
Es considera un bosc jove aquell que té de 20 a 40 anys, caracteritzats pels seus alts pins i petites alzines que creixen entre pi i pi.
Els pins més alts, les alzines que comencen a ser grans i guanyen territori són algunes de les característiques d’un bosc entre 40 i 80 anys. En aquest bosc no hi ha tant risc de foc, ja que no hi ha gaire sotabosc ; la llum ja no passa tan.
El pi de Califòrnia, present també al nostre país te el problema de que agafa molt la processionària i això comporta un gran risc per el bosc, ja que aquesta plaga es molt difícil d’ eradicar.
El castanyer es comú al nord-est de Catalunya], on les castanyedes ocupen sobretot el domini de l’ alzinar muntanyenc. També es pot trobar, si bé és rar, al Pirineu, a les serralades costaneres catalanes i al nord i l’interior del veí País Valencià. Acostuma a créixer entre els cero i els 1.200 metres d’altitud. Viu en climes submediterranis, és a dir, més frescos i més plujosos que els de la terra baixa. És l’ ’onzena espècie pel nombre de peus 20,6 milions, concentrats sobretot a l’oest de la Selva i a Osona. També n’ hi ha a les comarques gironines, al Vallès, al Maresme i a les muntanyes de Prades.
El romaní, planta baixa i present al nostre territori, és un arbust perenne i aromàtic d’un metre 
d’alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. Originari de la nostra conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més història, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants, formant part de la vida dels pobles d’aquesta zona.
El vern, pot arribar a una alçada de 30 metres amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l’escorça llisa, que es va clivellant amb l’edat formant crostes, que acaben caient. Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant i les flors femenines com petites pinyes. Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius i també dels canals de regadiu on formen les vernedes. Són molt corrents a les voreres dels rierols i canals.
L’ arboç i les seves cireres. L’arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més 
aviat un arbust. Pot arribar a mesurar fins a 10 metres d’alçada amb les branques joves enrogides i peludes, formant una capçada ovalada. El fruit s’anomena cirereta d’arboç com deien abans, cirereta de pastor o llipota. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura. A Catalunya creix habitualment entre alzinars, suredes i màquies, entre els 0 i els 1.000 metres d’altitud.
Vist el bosc i aquesta passejada per els seus estadants, malgrat que n’ hi molts d’ altres que no tenim temps d’ anomenar, i que per això no diem que no siguin importants, cal anar ara al que anomenarem el no bosc.
Aquest no bosc esta format per les vinyes, els prats, els conreus i les pastures.
L’espècie humana ha modificat l’ecologia dels ecosistemes de mitja i alta muntanya per a generar pastures aptes per a la ramaderia extensiva, sent especialment rellevant la pràctica de pasturatge selectiu per a accentuar el creixement de les espècies vegetals més nutritives.
Molts d’ aquest usos del bosc i el camp que hem comentat s’han anat minvant per diferents raons.
Una d’ elles és la migració de la gent del camp i del bosc que sobrevisqué amb una economia totalment autàrquica, cap a les ciutat, on la revolució industrial oferia feina més ben pagada. Això provocà l’ abandonament de boscos, camps i conreus així com de les nostres masies.
Un altre factor va ser l’ aparició de productes alternatius, com ja hem dit, i que els del bosc i camp quedessin en desús.
Un tercer seria la no protecció per part de les administracions de l’ agricultura, ramaderia i silvicultura. Aquesta manca d’ ajuts és també un factor important ja que el bosquetà, el ramader o l’ agricultor s’han anat trobant sense solució als problemes propis i s’ han buscat la vida per un altre camí.
Les industries varen propiciar productes alternatius als produïts per el bosc, com el gas butà i el gas ciutat per cuinar i escalfar-nos. El cotxe va donar la oportunitat d’arribar als llocs amb rapidesa i més comoditat. Tot això i altres circumstancies que no anomenarem ara, han propiciat el canvi d’usos dels boscos, de les pastures i dels prats.
Anar a buscar espàrrecs, bolets, anar de pícnic, fer excursions, la cacera del senglar o de conills i 
perdius així com el muntar a cavall son activitats lúdiques en que avui utilitzem el bosc, els prats o les arbredes. Els boscos màgics, els càmpings, les baixades de rius amb canoes o caiac, l’ invasió d’ elements mecànics al bosc i camins rurals per la practica de trial, enduro, cotxes de 4×4, bicicletes de muntanya o de passeig, i activitats com el paint ball, han modificat els usos dels boscos, prats i pastures, activitats que son gratuïtes per l’ usuari i no per el propietari del bosc o camp que es qui paga els impostos pertinents per la propietat de la terra.
Aquesta pinzellada de tot plegat esperem serveixi per tenir consciencia que, amb aquests canvis, siguem acurats en la preservació de la natura i dels seus entorns que en definitiva es l’ herència que deixarem als que venen tot darrera.
Pere Alsina Bilbeny és Biòleg i Màster en Enginyeria i Gestió Ambiental i Consultor Ambiental.
