Joan Vives ens explica que en la música clàssica el bel canto, designa un estil de cant que es caracteritza per la virtuositat vocal, la vocalització, i una gran extensió de la tessitura.
l nostre personatge, Giachino Rossini, juntament amb Bellini i Donizzetti foren els tres compositors operístics que millor exemplifiquen aquest estil durant el període de dues dècades comprès entre aproximadament el 1810 i el 1830.
Rossini va néixer el 29 de febrer de 1792 a Pesaro. La seva família era d’extracció humil. El seu pare tenia el sobrenom «Vivazza» per la cordialitat i bon humor que el caracteritzava.
La seva mare, Anna Guidarini, era cantant d’òpera de segona línia que, com que no sabia llegir partitures, havia de memoritzar els seus papers operístics.
Rossini va ser un compositor considerat la figura més important de l’òpera del primer terç del segle XIX. Cap altre compositor de la primera meitat del segle XIX va gaudir de la mesura del prestigi, riquesa, aclamació popular i influència artística com la que va tenir ell.
Els pares de Rossini sentien una gran passió pel teatre musical, i Giuseppe, el seu pare, va arribar a fer d’empresari i director d’orquestra la temporada 1798-1799 en la qual Anna fou protagonista de l’òpera “La capriciosa corretta”, a Jesi. No es tractava d’un esdeveniment de poca importància, ja que l’òpera inaugurava el teatre, i perquè era la primera vegada en què es veia una dona a sobre l’escenari, prohibides abans de la Revolució en els pobles petits.
La família Rossini es desplaça a Lugo, on s’envia al nen a estudiar música sota la tutela de Giuseppe Malerbi, qui li ensenyà el baix continu i composició.
La família va decidir posteriorment establir-se definitivament a Bolonya.
Per al jove fou una decisió que va definir la seva activitat. En aquesta ciutat, segona dels Estats 
Pontificis, hi havia molta oferta operística, concertista i la música sacra era molt intensa. Tenia llavors tres teatres públics, el Comunale el del Corso i el Contavall. En aquesta època és acceptat com a cantor a l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya, i allà coneix per primera vegada a Isabella Colbran, cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contraurà matrimoni uns anys més tard i de la que se separarà cap el 1830.
Als 18 anys, començava la seva carrera professional com a compositor d’òperes. En la temporada de tardor del 1811 el Teatro del Corso el contractà com a primer clavicèmbal i director de cor per l’òpera Ser Marcantonio de Pavesi.
El seu drama giocoso L’Equivoco stravagante, en dos actes, s’estrenà el 26 d’octubre i fou ben rebuda pel públic. La música era brillant i animada, però un argument massa atrevit per l’època va provocar que fos retirada després de la tercera actuació a causa de problemes de censura.
El renom de Rossini es va anar afirmant gràcies a aquests petits èxits. La seva música captivava al públic probablement per la barreja de conservadorisme i modernitat que complaïa a tothom.
Durant el transcurs de l’any 1812, sis òperes van veure la llum, si incloem Demetrio e Polibio, realitzada al Teatro Valle de Roma el 18 de maig, tres òperes còmiques d’un acte estrenades al Teatro San Moisè de Venècia, La scala di seta i La occassione fa il ladro.
L’òpera L’inganno felice, considerada un avançament parcial del futur gènere anomenat semi serio, 
per la confluència d’elements còmics i seriosos, li donà el primer autèntic èxit i el feu famós en un bon nombre de ciutats italianes. En algun dels passatges d’aquesta obra es poden trobar els primers accents preromàntics.
També compon la seva primera òpera seriosa, Ciro en Babilonia. Fou el primer verdader fiasco per al músic, segurament per les seves innovacions estilístiques. Malgrat la seva fama de conservador, Rossini innova constantment: ritme, melodia i sentiment, units a un pes més gran de l’orquestra. Els seus contemporanis no sempre els aprecien si els perceben. En aquesta òpera va passar una de les múltiples anècdotes que s’expliquen de Rossini. La seconda donna que havia de cantar Ciro in Babilonia era molt protegida per el productor de l’opera, i Rossini va haver d’escriure un ària a corre cuita perquè ella pogués intervenir a l’obra. Ell ho va resoldre fàcilment escrivint tota una ària que solament s’havia de cantar en si bemoll, dissimulant-ho amb la seva gràcia orquestral.
A partir d’aquest moment, les peticions d’obres per a Rossini queien per tot arreu. Rossini va començar a compondre sense descans. El següent encàrrec tornava a ser del San Moisè de Venècia, i era una altra farsa cimarosiana La scala di seta. La primera cosa que crida l’atenció en aquesta òpera és la qualitat musical de l’obertura, en la qual Rossini demostra el gran domini dels instruments de vent, que en alguns fragments funcionen com una veritable harmonia germànica, que en canvi no es podia trobar en cap obra de Cimarosa.
El públic venecià va detectar les qualitats germàniques de la música de Rossini, però va valorar també les seves melodies de caire italià pur, i d’aquí va néixer el que començava a ser la gran popularitat del compositor. En aquesta òpera, alguns personatges reuneixen les seves veus per cantar concertants amb una gran vistositat i formant combinacions amb una clara influència germànica. Tot plegat va fer que amb el temps se l’anomenés “Il tedeschino” (“L’alemanyet”).
La scala di seta, va tenir menys èxit que les anteriors. Barcelona va ser la primera, junt amb altres poques ciutats italianes, que van poder veure aquesta òpera, l’any 1823.
Els èxits obtinguts per Rossini en la farsa breu van propiciar que La Scala de Milà li encomanés una òpera bufa de grans dimensions, en dos actes, titulada La pietra del paragone. Aquesta obra fou remunerada amb 600 lires, tres vegades més del màxim que Rossini havia cobrat fins aquell moment. Amb l’enorme èxit que va arribar a tenir es va guanyar l’exempció del servei militar.
Aquesta òpera és des de llavors considerada pels crítics com la pedra de toc del geni rossinià. Va ser representada cinquanta-tres vegades, amb el públic que acudia de Parma, Piacenza i les principals ciutats llombardes. Es creu que la clau de l’èxit va ser l’actuació de la famosa contralt Marietta Marcolini, que ja havia cantat L’equivoco stravagante i Ciro in Babilonia. Es comentà també
que entre ambdós hi va haver una relació íntima. Després de l’èxit a La Scala i saltar a la fama, Rossini fou més cobejat per les dones. Segons explica Stendhal, una bonica dama llombarda hauria oblidat els seus deures d’esposa i va prendre-li públicament el ja cèlebre músic a la Marcolini. Marietta va tornar a cantar com a prima donna en altres tres òperes rossinianes, el que fa suposar que va quedar en bons termes amb el compositor.
La carrera de Rossini continua pel nord d’Itàlia: el fiasco clamorós d’Il signor Bruschino està més que compensat poc després pels triomfs de Tancredi al Teatro La Fenice de Venècia, i L’italiana in Algeri.
Potser el llenguatge instrumental, cada vegada més dens, va sorprendre el públic, així com l’expressió sentimental ja molt propera al Romanticisme. Els espectadors es varen posar segurament nerviosos ja des de l’obertura amb la novetat rítmica que ofereixen els violins picant sobre la llauna dels llums d’oli, actuant com a instrument de percussió. I en general, als venecians, els va poder disgustar el realisme còmic utilitzat per Rossini, amb uns personatges que representen una veritable sàtira dels costums de la vida burgesa de l’època. Tancredi, una opera seria, no va compensar plenament els contratemps que Rossini va haver de suportar. Malgrat el dramatisme del tema, el compositor va transformar la història a través de la música, convertint-la en una faula bucòlica i amorosa.
Abans d’ell, l’òpera seria solia contenir fragments meravellosos que, tanmateix, estaven dispersos i sovint separats per quinze o vint minuts de recitatius i de tedi. Rossini va aportar a aquest gènere el foc, la vivacitat i la perfecció de l’òpera bufa.
L’estiu de 1815, es traslladà a Nàpols, contractat com a director musical dels seus teatres. A Nàpols va coincidir amb la que seria la seva futura esposa, Isabella Colbran, per a qui va compondre el paper principal d’ Elisabetta, regina d’Inghilterra. S’estrenà el 4 d’octubre de 1815 al Teatro San Carlo. El clamorós èxit obtingut per l’òpera li va obrir les portes a una nova veta de creativitat que explotarà al màxim a Nàpols. Tot va funcionar de meravella i l’èxit ja es va començar a albirar en l’obertura, que no era una altra que la d’ Aureliano in Palmira reforçada amb més orquestració, i altres fragments provenien també de Ciro in Babilonia.
El contracte amb Nàpols li atorgava uns mesos de llibertat, durant els quals Rossini s’habituà durant uns anys a desplaçar-se a Roma i estrenar-hi altres òperes seves.
Fou en una d’aquestes escapades que buscant un argument que pogués ser musicat amb molta pressa, sense entrebancs de censura i per tancar la temporada del Teatro di Torre Argentina, va decidir convertir en una nova òpera el llibret de Il barbiere di Siviglia. Composta en 13 dies, va arribar el dia de l’estrena, al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer, amb el títol d’ Almaviva. El teatre estava pleníssim, la tensió palpable. Molts espectadors havien viatjat des de Nàpols. L’obra va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l’estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d’un gat sobre l’escenari…) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulets i crits. El dia de l’estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l’obra, sinó l’actitud “irreverent” de Rossini d’haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment. El fiasco de la nit de la inauguració es va convertir en un èxit clamorós en actuacions posteriors. Només l’endemà, el públic va acceptar escoltar l’obra de nou i ben aviat aquesta va ser jutjada molt superior a la “versió” de Paisiello. Rossini va aportar alguns canvis per a la segona representació, substituint la simfonia -inspirada en temes espanyols- per la d’ Aureliano in Palmira que els romans evidentment no coneixien. Va convèncer al tenor que renunciés a la seva serenata, i alguns retocs més.
Rossini no va anar al teatre sinó al llit. Cap a les deu de la nit, una vegada acabada la representació va sentir una gran cridòria des de l’hotel. La por se li va apoderar del cos quan va pensar que la manifestació era violenta i deguda al desastre de la segona funció. Però eren els crits que se sentien des del teatre aclamant la seva obra.
No va ser fins uns mesos després, amb ocasió d’una representació al Teatro Comunale de Bolonya, que Rossini donà a l’òpera el títol definitiu de Il barbiere di Siviglia.
Els seus contemporanis el van reconèixer com el més gran compositor italià del seu temps. La vida del cigne de Pesaro, com va ser conegut, va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres crescendi. Va compondre trenta-nou òperes en dinou anys i va passar a ser el compositor d’òpera més popular de la història.
Aquesta frenètica inspiració de composició el va portar, de vegades per falta de temps o per aprofitar fragments que no havien tingut èxit, a presentar temes vells amb noves formes, fet que té el seu propi encant particular.
Però al cim de la seva popularitat, va abandonar la composició el 1829 i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca, que el va portar a un període de quaranta anys d’indolència relativa que injustament ha tendit a dominar la seva imatge històrica. Els seus vincles amb el segle XVIII es van subratllar a costa de la seva posició frontal en els grans canvis d’estil, tècnics, temàtics i la convenció dramàtica durant l’època romàntica.
Ben entrada la segona meitat del segle XX es va produir el fenomen musicològic conegut com a Rossini Renaissance que va ser encetat a finals dels anys 50 del segle passat i va guanyar intensitat els anys 60 i 70. Avui Rossini torna a ser valorat i reconegut com no ho havia sigut en els últims cent cinquanta anys.
L’ interès renovat per les seves òperes va començar des del món discogràfic, va seguir pels teatres d’òpera i fins i tot es va crear el Rossini Opera Feestival consagrat cada any al compositor.
No fou nomes un gran compositor, sinó també un gran vividor tant per el que fa al sexe femení com a la cuina, la nouvelle cuissine francesa, aplegada de nous sabors i sobre tot de foie i tòfona, dues de les seves preferències. Una frase seva curiosa era dir que un dels problemes que tenia era que des de feia molt de temps que, dret, no es veia els peus…
Joan Vives Bellalta Professor d’ Historia de la Música, flautista de bec i divulgador musical.
