Amb paraules de Xavier Carmaniu, el modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX.
El modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau a França i a Bèlgica. A Anglaterra s’ anomena Modern Style, Tiffany als EEUU, 900 Floreale a Italia, i altres denominacions que cada pais l’ hi ha donat.
En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli. Va tenir incidència sobretot en l’arquitectura i les arts decoratives. Si bé existeix certa relació que fa recognoscibles aquests estils com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.
També la literatura i la pintura varen seguir aquesta tendència de fer les coses modernes.
A Barcelona i respecte de l’ arquitectura tenim ben definides i paleses construccions com La Pedrera – Casa Milà d’ Antoni Gaudi, La Casa Ametller, de Puig i Cadafalch, i el Palau de la Musica Catalana, de Lluis Domènech i Montaner.
El modernisme fou un moviment expansionista, com si tirem una pedra a un estany d’ aigües tranquil·les. Veurem que les ones que provoca el xoc de la pedra en van expandint. Amb el modernisme va passar el mateix.
L’ arquitectura no va ser només l’hereva d’aquest fenomen, sinó que la pintura també en va ser beneficiada.
Com a exemple tenim a Ramon Casas en la seva pintura “Au Moulin de la Galette” on escenifica
una senyora o senyoreta asseguda sola en una taula de bar, bevent alcohol i fumant.Un quadre com aquest transgredeix el que era en aquella època l’ art ja que l’ escena es totalment impensable aquell temps. Les coses canviaven, era el modernisme.
També el quadre del tàndem amb dos personatges moderns aquella època, amb un vestuari original, pedalant i fumant amb filtre, donava a l’ època un aspecte diferencial. Es podia sortir de casa junts, anar a donar un volt i veure coses noves tot i fent esport. No i havia altes mitjans que els carros i/o tartanes. La bicicleta va ser un canvi important.
Santiago Rusiñol pintant a Girona, al cap vespre també canvia l’ estil d’ aquell temps. No cal pintar sempre amb bona llum. La vesprada també te una llum especial i cal reflectir-la. Aquest artista i literat fou un dels promotors dels Jocs Florals, promotor a Sitges de les Festes Modernistes, un assidu visitant de Girona, també era pintor de personatges, i escriptor de teatre. Un personatge singular gran amic de Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Xavier Montsalvatge i Miquel de Palol. Junts varen compartir i fer projectes nous i podem afirmar que malgrat com cadascú d’ ells eren, persones peculiars, varen ser els “moderns” de Girona, iniciadors de la corrent modernista a la ciutat.
Tots plegats e individualment intentaven canviar i transformar la ciutat, amb una vocació catalanista, traduint també obres literàries foranes i aportant-ne de pròpies con Josafat, Cami de Llum, o El Llibre d’ August Alsina.
El “voler esser moderns” fou el que va definir precisament el modernisme.
Per això a la gent l’hi agradava el ser modern, el tenir curiositat, tenir llibertat de pensament, treure la consciencia d’ endarreriment de molts segles que arrossegava, no volien estar pendents de Madrid, capital d’ Espanya.
La gent volia i va aconseguir una nova normativa ortogràfica amb Pompeu Fabra. Hi havia una crisis de la restauració (la guerra de Cuba), així com un creixement del regionalisme polític i del republicanisme.
Amb tot aquest conglomerat o mix d’aquell període, la gent no mirava a la capital del país. La gent mirava al nord. Es deia que la llum venia del nord i es mirava cap a la capital del mon que llavors era Paris.
Allà era la capital del modernisme, de l’ art, de la nova novel·la i la literatura. A la ciutat del Sena hi havia els grans artistes que varen canviar-ho tot.
Cal mencionat també la importància que va tenir per a Girona Rafel Massó i Valentí, gran amic i col·laborador dels abans esmentats.
Rafael Masó va néixer a Girona el 16 d’agost de 1880 on hi morí el 13 de juliol de 1935.
Va ser un dels arquitectes catalans més destacats de principis del S-XX, un precursor del moviment del noucentisme.
Els seus encàrrecs i obra s’ubiquen principalment a les terres de Girona on comptava amb una sòlida clientela entre la nova burgesia de la ciutat i província, del primer quart de segle vint.
Va tenir un compromís molt marcat amb el catalanisme i va ser regidor de l’Ajuntament de Girona amb la Lliga Regionalista entre 1920-1923.
De la mà de l’industrial emprenedor Josep Ensesa i Pujades va dissenyar i construir, a finals dels anys 1920, la urbanització de S’Agaró, potenciant un racó idíl·lic de la Costa Brava amb una arquitectura moderna, blanca i harmònica.
Va complementar la seva activitat professional d’arquitecte amb la literatura, com a escriptor d’articles i poemes. A la seva Girona nadiua estava relacionat amb el grup d’intel·lectuals abans esmentats, i a Barcelona va entrar en contacte amb Josep Carner, Guerau de Liost o Emili Vallés, un nucli literari implicat en el moviment de canvi cap al noucentisme..
L’any 1912, de retorn del seu viatge de noces per Europa reforçà la seva actitud inicial de definir un estil propi.
Es considera el període més interessant de la seva arquitectura en el que projectà obres plenament modernistes i que han esdevingut referents importants de l’arquitectura catalana d’aquell moment.
La idea de tot plegat i dels personatges esmentats, i altres que podríem incloure també dins aquesta corrent cultural fou la de conèixer, estimar, posar en valor, protegir i lluitar pel nostre pensament i característiques de país.
Aquest missatge va esser la llavor d’aquest nou estil i dels homes que el varen crear.
Xavier Carmaniu Mainadé es
Doctor en Historia i Periodista per la Universitat de Girona.
